Quins tipus de vacunes existeixen?

A l'actualitat existeixen més de 200 vacunes experimentals contra la covid-19, de les quals 22 ja han estat autoritzades per a ser administrades en diferents països. A Europa són quatre, de moment (la de Pfizer, la de Moderna, la de Janssen, i la d'AstraZeneca–Oxford). Encara que la tecnologia que utilitzen les vacunes varia de l'una a l'altra, totes elles tenen com a objectiu enganyar el sistema immunològic inoculant un compost que li faci pensar que ha tingut lloc una infecció: en aquest cas, la que causa la covid-19. 

De vegades, aquest compost conté tot el virus en el seu conjunt; en unes altres, només una part. Aquí expliquem les diferents estratègies emprades en les diverses vacunes i de quin tipus és cadascuna. 

Vacunes que contenen el virus sencer 

Vacunes de virus inactivats o atenuats

Aquestes vacunes inoculen el virus íntegrament, però estan dissenyades de tal manera que s'evita que es desenvolupi la malaltia. En aquesta categoria ens trobem amb les de virus inactivats (morts) o atenuats (afeblits). Les vacunes de virus inactivats funcionen inoculant el virus que causa la malaltia —en aquest cas, el SARS-CoV-2— però mort, pel que és impossible que es desenvolupi la malaltia. Com que és una versió light del virus, la inmunitat que se genera al cos també ho és, per la qual cosa aquestes vacunes requereixen dosis de reforç i adjuvants immunològics.

Exemples de vacunes de virus inactivats són les dues que vacuna la farmacèutica Sinopharm, la de Coronavac (Sinovac), i la Covaxin (Bharat Biotech).

Tot i que s'acostumen a posar al mateix sac les vacunes de virus inactivats i atenuats, en realitat és que no són la mateixa cosa. Mentre que les primeres utilizen un virus mort, en el cas de les segones se tracta de virus debilitats, però vius. En aquests moments no hi ha vacunes aprovades contra la covid-19 amb virus atenuats (s'està estudiant si una que s'utilitza contra la tuberculosi podria utilitzar-se contra la covid-19), però sí que s'utilitzen, per exemple, per combatre la febre groga, el rotavirus, el sarampió i la varicel·la. 

Vacunes de vectors virals

Són vacunes que contenen el material genètic que explica com produir les proteïnes S o spike del coronavirus, però que utilitzen una versió inofensiva d'un virus diferent -que els científics anomenen vector viral- com a vehicle per fer arribar aquesta informació a les cèl·lules.

Un cop s'injecta la vacuna, el vector viral viatja pel nostre cos portant en ell part de l'ADN del virus dolent -en aquest cas el del SARS-CoV-2-, que es convertirà dins la nostra cèl·lula en moltes còpies d'ARN. Aquest ARN indicarà al seu torn les instruccions per la fabricació de partícules S, que un cop detectades pel nostre organisme faran que es desencadeni una resposta immune.

La vacuna d'AstraZeneca-Oxford ha estat la primera vacuna de vector viral aprovada contra la covid-19, però després d'ella ja han arribat a alguns països la Janssen/Johnson & Johnson, la Sputnik V de l'Institut Gamaleya, i la de CanSino. En la majoria s'empren adenovirus -un grup de virus que causen el refredat comú- com a vectors o portadors. Abans d'aquestes ja s'han utilitzat vacunes de vectors virals contra virus com l'Ébola o el Zika.

Vacunes que contenen només una part del virus

Vacunes gèniques (ADN i ARN)

Són vacunes la tecnologia de les quals es basa en inocular directament el material genètic amb el qual les cèl·lules aprenen a fabricar les proteïnes del virus per combatre la infecció. En aquesta classificació es troben les vacunes d'ARN i les d'ADN.

Les primeres contenen ARN missatger, que són les instruccions que han de seguir les cèl·lules per produir les proteïnes del virus que causa la malaltia que es pretén combatre. En el cas de la SARS-CoV-2, l'ARN missatger conté informació sobre les proteïnes S o spike, que es troben a la corona del SARS-CoV-2.

Aquest ARN missatger viatja en un embolcall lipídic que evita que sigui destruït pel nostre organisme i arribi a les cèl·lules, on es llegeix el material genètic per aprendre a fabricar la proteïna, que és reconeguda posteriorment pel sistema immune com un element estrany. Llavors es desencadena la resposta immunològica, amb el desenvolupament d'anticossos i limfòcits T.

De moment, les vacunes aprovades que utilitzen aquesta tecnologia són la de Moderna i la de Pfizer/BioNTech, però ja hi ha altres, com la CVnCoV (GSK), en fase avançada d'estudi.

Un altre tipus són les d'ADN, el qual ha d'arribar a el nucli de les cèl·lules amb informació genètica que digui a les molècules d'ARN com són les proteïnes que s'han de produir. La realitat és que aquestes vacunes no solen aconseguir una resposta immunològica prou potent perquè la quantitat d'ADN que arriba a el nucli és molt reduïda, però ja existeix un vial d'aquest tipus (ZyCoV-D) i al menys un altre laboratori, la farmacèutica Inovio, amb la seva vacuna INO-480, s'ha llançat al desenvolupament d'aquest vial.

Vacunes de subunitats antigèniques

Aquestes vacunes inoculen només parts concretes de virus, com les seves proteïnes o hidrats de carboni, fabricades prèviament en altres cèl·lules externes.

En el cas del SARS-CoV-2, normalment es fabrica externament la proteïna spike. En inocular aquesta vacuna, el cos aprèn a reconèixer la proteïna, i es genera una resposta immune que protegeix l'organisme contra futures infeccions.

Exemples d'aquestes vacunes són les de Sanofi / GSK i Novavax, la russa EpiVacCorona, i la xinesa ZF2001. No és la primera vegada que s'utilitzen aquest tipus de vacunes per combatre malalties: ja les hem vist en la de l'hepatitis B, o en la del papil·lomavirus, i en la majoria de vacunes que figuren en els calendaris de vacunació infantil (tètanus, diftèria …).

El principal avantatge és que són segures i barates de fabricar, però normalment necessiten adjuvants o amplificadors de la resposta immunològica, així com diverses dosis perquè la resposta immunològica sigui l'adequada.