Quina és la metodologia de treball dels verificadors?

Les plataformes de fact-checking són unes nouvingudes de l’entorn digital. De fet, sorgeixen per donar resposta al fenomen de la desinformació i sorgeixen a principis de segle als Estats Units mentre que a Europa no arriben fins al voltant del 2010, com ja us vam explicar en aquest article. Per això, tant la seva metodologia com les seves rutines productives continuen sent un misteri pel gran públic. Com es treballa en una plataforma de verificació? Com es trien les informacions que es verifiquen? Quina metodologia es fa servir per a la seva contextualització?

El primer que hem de saber és que els fact-checkers analitzen tant el discurs polític com el contingut que circula a les xarxes socials i genera conversa, però no verifiquen:

 

– Promeses de campanya

– Opinions

– Comentaris en converses privades

 

És a dir, els fact-checkers treballen, principalment, amb fets. Un cop buscat i seleccionat el missatge a verificar (en l’argot aquest missatge s’anomena claim), s’identifica l'origen de la informació. Es contacta amb la font original i es consulten altres fonts expertes i bases de dades per contrastar la informació. Després de consultar, com a mínim, un parell de fonts complementàries, les plataformes de verificació classifiquen la informació segons el que han investigat.

 

A Verificat, per exemple, la informació es classifica amb les següents etiquetes:

– Veritable: La informació es reafirma després de consultar les diferents fonts.

– Enganyosa: Conté alguna informació verídica però amaga fets rellevants. És una veritat a mitges, insuficient o manipulada per generar confusions.

– Fals: Les fonts oficials i les investigacions no donen suport a l’afirmació.

– No comprobable: Les dades oficials disponibles o les investigacions realitzades no són suficients per provar si és veritable o fals.

 

Aquesta classificació, però, no és unívoca ni universal. Cada plataforma de fact-checking té la seva pròpia i n'hi ha que són més exhaustives i d'altres més laxes. Per exemple, Snopes fa servir 16 categories, que van des del Veritable al Fals, passant per "sense proves", "sense una atribució correcta" o "originada com una sàtira". En l’extrem oposat, Full Fact no empra cap classificació perquè considera que etiquetar la informació no contribueix a comunicar els matisos que hi ha darrera de la investigació.