Que Espanya tingui més superfície forestal arbrada que fa 100 anys no vol dir que els ecosistemes estiguin més sans
Un pòdcast relaciona de forma enganyosa la superfície forestal arbrada amb una millor situació dels ecosistemes
Què s’ha dit?
Que la repoblació forestal és millor que fa 100 i 200 anys.
Què en sabem?
Que hi hagi més superfície forestal arbrada no és necessàriament una conseqüència que els ecosistemes en general estan en millors condicions que fa un segle. La repoblació ha d’anar acompanyada d’una gestió forestal per prevenir, entre altres coses, incendis.
Un pòdcast amb presència a iVoox i més de 3.800 visualitzacions a YouTube ha assenyalat durant l'emissió d'un dels programes que “la repoblació forestal està millor” que fa 200 anys, i que la Serra de Guadarrama (Madrid) ha passat d'estar “pelats” a principis del segle passat, a lluir “tot frondós”.
És un raonament ENGANYÓS. És cert que s'ha produït una repoblació forestal molt rellevant tant a Espanya com a Europa en els darrers 100 anys, principalment a causa d'un creixement espontani fruit de l'abandonament de les explotacions ramaderes i d'una evolució de l'economia, que ha passat d'estar centrada en l'agricultura als serveis. Que hi hagi més superfície forestal arbrada en un territori, però, no és una dada més beneficiosa o perjudicial per als ecosistemes en si mateixos. Tot i que és cert que els boscos ajuden a mitigar l'emissió de gasos amb efecte hivernacle, la repoblació i l'expansió espontània ha d'anar acompanyada d'una gestió forestal correcta per prevenir els incendis, més perillosos per culpa del canvi climàtic.
La repoblació forestal està millor que fa 200 anys […] Tinc fotos jo de les terres d'Espanya, de la Serra de Guadarrama, aquí a la província de Madrid, el 1901, i el 1905, eren muntanyes pelades. […] Està tot ara que ho veus tot frondós
És cert que a Espanya hi ha més superfície forestal arbrada que fa 100 i 200 anys, com reconeixen papers científics i fotografies de l'època i que corroboren els experts consultats per Verificat. “La pressió [ramadera] sobre el territori va ser molt forta, i arriba al màxim als segles XVIII i XIX”, assenyala Eduardo Rojas Briales, doctor en Enginyeria de Muntanyes per la Universitat Politècnica de Madrid (UPM), i antic responsable del Departament Forestal de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) per a l'Agricultura i Alimentació (FAO). Més endavant, ja a partir del segle XX, els boscos van començar a recuperar la vegetació que durant anys havien perdut: “El 1930 hi havia uns 7 milions d'hectàrees de bosc a Espanya; el 1970, 12… i, ara, uns 19 milions d'hectàrees”, conclou.
A Catalunya, el creixement de la superfície forestal arbrada és un fenomen “molt generalitzat, encara que no és homogeni a tot el territori”, explica a Verificat Eduard Pla, doctor en Ecologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador del Centre d'Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
Aquesta tendència es deu, igual que la resta d'Europa, “a l'abandonament progressiu de l'activitat agrícola, ramadera i forestal que s'ha produït als espais menys productius de la muntanya mitjana, especialment”, la qual cosa ha donat lloc a un “reverdiment (repoblació) espontani per vegetació natural en la majoria dels casos”, conclou Pla.
Boscos frondosos no equival a boscos més ben gestionats
Si bé la desforestació no és un problema “des de fa 150 anys” a Espanya, indica Rojas, és una de les principals causes del canvi climàtic: els boscos retenen CO₂ i ajuden a capturar el que està disponible a l'atmosfera. No obstant això, és molt diferent un bosc antic que un de nou o de creació recent. Sense una correcta gestió forestal implica, per exemple, que els boscos tenen "més risc d'incendi, pèrdua de paisatges en mosaic —paisatge on conviuen camps cultivats, horts, sembrats, pastures i diferents tipus de boscos— i biodiversitat associada", a causa de l'abandonament i l'augment consegüent de superfície forestal, enumera l'expert.
És precisament el que destaca el seu treball publicat el 2022, en què juntament amb altres investigadors de la Universitat Politècnica de València (UPV), va concloure que l'augment de superfície forestal a la conca mediterrània per abandonament rural havia desencadenat un “col·lapse forestal” que, conjuntament amb els efectes del canvi climàtic, podia haver originat un agreujament dels grans incendis ocorreguts en aquesta regió.
Altres treballs en la mateixa línia han descrit altres problemes que poden sorgir de l'abandó rural i consegüent augment de superfície forestal arbrada, com una modificació del paisatge a un altre de més homogeni, la reducció de les reserves d'aigua per un major consum per la vegetació, la disminució de la biodiversitat local i la pèrdua de valors culturals i estètics. Una altra revisió publicada el 2020, que feia una anàlisi a escala global, assenyala que aquests efectes perjudicials de l'abandó del camp abans esmentats poden donar-se amb més probabilitat a “la conca mediterrània i altres regions seques del món”.
Això no vol dir que l'augment de la frondositat sempre sigui problemàtic. De fet, Rojas també destaca que en alguns territoris l'augment de la massa forestal pot ser fins i tot beneficiós. “Té molts aspectes positius, com menor erosió, més vida útil per als embassaments, més CO₂ segrestat, més producció potencial de biomaterials com la fusta o més biodiversitat forestal”, apunta.
Plantar arbres per capturar carboni
El segrest de carboni a través dels arbres és una de les estratègies de mitigació del canvi climàtic més plantejades i debatudes que hi ha. Un estudi publicat el 2019 a la revista Science indicava que plantar arbres a zones propícies podria capturar un 25% del total d'emissions presents a l'atmosfera actualment.
No obstant això, no és un mètode perfecte: per començar, un arbre no creix d'un dia per l'altre, de manera que l'emmagatzematge de carboni no tindria lloc de forma immediata. A més, tal com assenyalen membres de les Acadèmies Nacionals de Ciències, Enginyeria i Medicina en un informe publicat el 2019, perquè realment influïssin en el clima, caldria trobar un espai suficient per plantar un gran nombre d'exemplars, però pot ser que reutilitzar una quantitat significativa de terres agrícoles actuals per al cultiu de nous boscos pogués reduir significativament la disponibilitat d'aliments i danyar la biodiversitat. Finalment, hi ha el risc que aquests boscos s'incendiïn i es torni a emetre a l'atmosfera tot el CO₂ capturat.
Per tant, que l'augment de superfície forestal sigui positiu o negatiu en termes climàtics no depèn tant de si hi ha més o menys massa forestal, sinó del territori on s'ha produït aquest increment, i en si, a més, aquest desenvolupament ha vingut acompanyat d'una gestió del territori; cosa que, almenys a Espanya, no és habitual.
La desforestació també és cíclica
“Les anàlisis de pol·len demostren que després de l'última glaciació —coneguda com a glaciació de Würm, i que va finalitzar fa 12.000 anys— hi havia aproximadament un 50% del territori de la Península sense arbrat i pins”, conclou Rojas, de la UPM.
En altres paraules, la famosa dita que assegurava que a l'època dels Romans un esquirol podia recórrer Espanya des d'Algesires als Pirineus sense necessitat de baixar dels arbres, diu, “és més mite que realitat”.
