Pere Soler: “Els joves estaran empoderats quan puguin estar en tots els espais de presa de decisions i de poder”

Pere Soler és doctor en pedagogia i professor titular d'universitat al Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona. La seva activitat docent i de recerca se centra en les polítiques de joventut, l'associacionisme i la participació infantil i juvenil, el desenvolupament comunitari, l'educació en el temps lliure i l'animació sociocultural. 

Hem parlat amb ell per saber quina és la millor manera d’empoderar els joves per aconseguir que s’impliquin en les problemàtiques actuals i que prenguin un rol actiu en la presa de decisions. El Grup de Recerca en infància, joventut i comunitat (LIBERI), del qual en Pere forma part, disposa d’una eina orientada a avaluar el poder d’empoderament d’una entitat o activitat determinada.

Què entenem per empoderar la joventut? 

Nosaltres definim l'empoderament juvenil com un procés que incrementa les possibilitats que una persona pugui decidir i actuar. (…) La capacitat de decisió (…) és un element clau, i l'altre és la d'actuació. (…) Però no només [decidir i actuar respecte] el que afecta la nostra pròpia vida, sinó també (…) un procés que incrementa la possibilitat que puguem participar en la presa de decisions i intervenir de forma compartida i responsable en allò que afecta la col·lectivitat.

En molts casos [els joves] associen aquest concepte d'empoderament amb un concepte meritocràtic: t'has d'espavilar, has de suar molt perquè tindràs un mèrit al final. I és mentida, perquè aquests joves han descobert com companys seus que han estudiat, les seves famílies han fet un esforç, els hi han pagat graus, un màster, se n’han anat a fer una estada, tornen i acaben venent pizzes. Això és empoderament? Jo ho inverteixo tot i la societat m'ho retorna amb aquesta moneda?

El que no volen [els joves] és que la societat els digui com han de ser, que és el que sovint passa. És a dir, aquest és un model d'empoderament que en realitat és fictici. Clar, [si els adults els diuen]: jo et diré què has d'estudiar, et portaré cap a aquelles carreres que tenen sortida, et formaré per ser un bon treballador, perquè no et posis en saraus, perquè assumeixis les responsabilitats que vol l'empresa o la institució a la qual vagis, que, evidentment, segueixis les normes establertes a la comunitat, mani qui mani i per absurd que sigui… És veritat que el concepte d'empoderament, tal com el coneixem nosaltres en segons quins llocs no fa molta gràcia, perquè, [per exemple, a] alguns ajuntaments, els planteges: “El que vull és que els joves siguin crítics i que posin contra les cordes la decisió de l'ajuntament”, llavors no els fa gaire gràcia. Ens hem de plantejar si volem un món de gent submisa.

Vosaltres teniu un projecte que, justament, avalua com d’empoderadora és una activitat o un projecte, oi?

Sí, nosaltres vam presentar [el projecte HEBE, que comprèn] una rúbrica que té 9 dimensions: autoestima, responsabilitat, eficàcia, capacitat crítica, autonomia, treball en equip, identitat comunitària, metaaprenentatges i participació. [L’eina comprèn] allò que pensem que un projecte, un servei, un programa que pretengui empoderar els joves hauria de tenir en compte. (…) És una rúbrica per dir: nosaltres volem treballar des de la universitat, o volem treballar des d'un projecte de lleure, o tenim un espai jove, i volem que realment sigui empoderador, que doni protagonisme, que doni capacitat d'autonomia als joves. Què hauríem de tenir en compte? 

Les condicions de l'empoderament i les dimensions que es treballen es poden aplicar també a l'educació mediàtica?

[*L’educació mediàtica és el procediment d’ensenyament i aprenentatge sobre els mitjans de comunicació i el seu impacte a la societat.]

I tant que sí. Jo crec que l'educació mediàtica ha de ser una educació empoderadora, o no serà realment educació mediàtica. No pot ser d'una altra manera: no és una educació si es basa que assumeixis el que et diuen i em facis una anàlisi respectuosa (…), sinó tot el contrari. És una educació que el que t'ha de donar són les eines perquè puguis qüestionar, contrastar, discutir i valorar el que reps. I això només ho pots fer des d'un concepte de decidir actuar conseqüentment des d’aquesta anàlisi que et plantejava. Si no, és poca educació. Serà molt mediàtica però poc educativa en un sentit empoderador.

En l’educació mediàtica, l'anàlisi crítica moltes vegades necessitarà no només de la discussió amb els teus principis o les teves creences, sinó que això, perquè sigui realment crític, necessita el contrast amb altres. (…) Si ets una persona crítica, accediràs a aquells que et qüestionen. Però si no ets una persona crítica, acabaràs creant un món estret del qual formin part aquells que et riuen les gràcies i que opinen com tu, per tant, això acaba creant una visió molt esbiaixada del que és la realitat, [ja que el contingut al que accedeixes depèn més dels teus clics que de l’algorisme del buscador, tal com vam explicar aquí]. Aquest treball per mi és fonamental perquè vivim en comunitat (…). Si parlem d'empoderament, ha de ser en algun context. No és aquesta visió meritocràtica individualista, és una comunitat.

A vegades diem que està molt bé que hi hagi equipaments i serveis juvenils perquè és on [els joves] aprenen a empoderar-se. Però on realment els joves han d'exercir el poder no és amb els seus iguals, sinó que han d'estar suficientment empoderats per poder enfrontar-se amb la societat en la qual viuen. Munten un equipament juvenil i els tenen distrets allà dintre. Ara, que no emprenyin els adults. No, els joves estaran empoderats quan tinguin 25 anys i puguin estar en tots els espais de presa de decisions i de poder on estan els adults. Perquè si no, acaba sent una societat adultocràtica. 

Què passa si ens trobem que els joves no volen ser empoderats?

Tots coneixem algun jove que ha dit: “Si ha de ser una feina amb aquest horari no vull”, o “si ha de ser per cobrar tan poc, passo”. És veritat, però també en coneixem molts altres que, fos el que fos de l'horari que fos, l’agafaria. I sempre contesto, i amb els adults no passa el mateix? Exactament igual. És com aquells que diuen que els joves es droguen. Serà que els adults no es droguen. La mateixa crítica que podrien fer els joves, es resol dient que no és un tema juvenil. 

“És que els joves avui estan molt apalancats, són mandrosos i no volen assumir responsabilitats”. (…) Però és que si entréssim en profunditat, probablement menys que els adults. (…) Si hem d'entrar a qüestionar això, posem els protagonistes a davant i parlem de les habilitats, capacitats, la formació, per conèixer, per entendre, per assumir responsabilitats i per prendre decisions, conseqüentment, per part dels adults.

Si haguéssim de filar molt prim, diríem: per què canvien d’opinió tan fàcilment a les eleccions? Serà que no tenen una opinió pròpia? Serà que es deixin influenciar per un eslògan i que no es llegeixen ni un programa? Aquí hi hauria molt a dir, per part dels adults. I per part dels joves, jo crec que el que hi ha és molt més complicat. S’ha analitzat molt aquesta categoria que s'atribueix a la generació d’aquests últims 6-7-8 anys, de joves sense futur. Uns joves als quals s’ha dit i repetit que viuran pitjor que els seus pares, que l'escenari que tenen és el que és. A més, aquests joves han posat sobre la taula tot el tema del canvi climàtic i d'un món que els estan deixant els adults. Per tant, si tot això ho poses en una coctelera i ho xarbotes, no és tan estrany que un jove amb la informació (…) que li ha arribat acabi decidint segons què no vol. Depèn de quin model d'empoderament entengui que li estem parlant, jo entenc que digui: no, gràcies.