Per què s’ha estancat el recompte de morts de la DANA?

L’única dada de persones desaparegudes per la DANA de València és de 89 persones. El recompte es va donar el passat 5 de novembre, una setmana després de la catàstrofe que ha deixat 217 morts (211 al País Valencià, cinc a Castella-la Manxa i un a Andalusia). Els fets han generat moltes especulacions a xarxes socials sobre el nombre de víctimes, especialment sobre quantes persones continuaven desaparegudes sota el fang i en edificis inundats.

Diversos experts expliquen a Verificat que, tot i que les autoritats tenen l’obligació d’informar a la població, el procés de comprovació de les xifres és llarg i complex. En aquest sentit, recomanen donar el màxim d’informació possible de manera transparent per a no alimentar la desinformació. Què en sabem fins ara? T’ho expliquem!

Després de dos dies augmentant, del 30 d’octubre a l’1 de novembre, la dada de difunts es va mantenir més o menys estable per sobre dels 200 i, no es va actualitzar durant 48 hores, tot i que els treballs continuaven. Durant aquestes hores, mentre la Generalitat Valenciana comptabilitzava 210 víctimes, l’executiu espanyol en comunicava 211. En una roda de premsa del mateix dimarts 5 de novembre, el cap de la Unitat Militar d’Emergències (UME), Javier Marcos, va declarar (minut 20:47) que “inicialment hi havia una morgue per a aproximadament 100 difunts”, però que “ràpidament es va veure que no era suficient” i que s’havia previst “una morgue amb capacitat per a 400”.

Els temors que els números de desapareguts poguessin disparar la dada final de víctimes mortals, acompanyats d’acusacions creuades entre administracions, han alimentat la teoria de la conspiració, sense proves, que diu que s’estan amagant cossos.

Quan els desapareguts ho deixen de ser

La dada de desaparicions que es va especular estava estretament lligada a la de trucades al 112 amb denúncies de persones que buscaven familiars que, després de les torrentades, no havien tornat a veure. Aquesta xifra es va elevar als milers el divendres 1 de novembre, quan eldiario.es va publicar una còpia de l’acta de la reunió del Centre de Cooperació Operativa Integrada (Cecopi) de la Generalitat Valenciana, l’organisme responsable de gestionar les operacions de rescat i neteja, que situava en 1.900 el nombre de trucades i, per tant, de potencials desapareguts. Ni el govern espanyol ni el valencià van arribar mai a donar per vàlida la xifra dels 1.900 desapareguts, però tampoc van publicar-ne una d’alternativa, fins que el 5 de novembre, sis dies després van comunicar que eren 89. 

“El nombre de desapareguts no és el definitiu”, va publicar el ministre de Transports, Óscar Puente, a través del seu compte d’X. “En tot cas, la xifra, afortunadament ni s’aproxima a les  elevades amb les quals s’ha especulat”, va afegir. D’una banda, la xifra podria augmentar amb les desaparicions que no han sigut reportades, assegura el ministre. Aquesta xifra es pot reduir a mesura que es duen a terme autòpsies a les víctimes, s’identifiquen i, si coincideixen amb la identitat d’una persona denunciada per desapareguda, es pot eliminar de la llista.

Tal com apuntava el ministre, sumar el nombre de desaparicions al de víctimes per calcular la xifra final de morts “no és correcte”, perquè de totes les víctimes varies desenes encara no han estat identificades i és possible que entre elles hi hagi persones desaparegudes.

Segons les últimes dades oficials comunicades en el moment de publicar aquest article, i donades pel govern a través d’un portal habilitat, els forenses de l’Institut de Medicina Legal han practicat ja 203 autòpsies a víctimes, però encara no totes estan identificades.

Com funciona la comunicació de crisi?

David Alexander, catedràtic de Gestió d’Emergències a la Universitat College London, explica a Verificat que “com a norma, per evitar inflar les xifres amb sobreestimació i doble comptatge, les dades haurien de ser comprovades i verificades abans de ser traslladades al públic. Les xifres definitives poden trigar fins a dues setmanes a arribar i, fins i tot llavors, poden incloure una certa ambigüitat”.

En aquest sentit, Patrícia Plaja, experta en comunicació de crisi, institucional i empresarial, assegura que és tan important “explicar el què se sap com el que no, amb la mateixa transparència”. Diu que si unes dades no es tenen, és important traslladar els motius perquè la població pugui entendre’ls.

Guillem Suau, professor de la Universitat de Lleida i investigador en l’àmbit de la comunicació institucional i d’emergències, afegeix que, entre les comprovacions, primer s’han d’establir canals per recollir les denúncies, registrar totes les persones, i fins i tot “fer proves d’ADN” perquè si es localitza un cos es pugui comprovar la seva identitat. 

Alexander afegeix que ha estudiat la relació entre la percepció del risc i les accions, inclòs l’efecte de la informació oficial sobre el comportament públic, i que “es tracta d’un problema complex”. Afirma que “hi ha d’haver una relació de confiança entre les autoritats i els ciutadans, de manera que es cregui més fàcilment la informació oficial”. Per a Plaja aquesta confiança es pot construir, per exemple, a través de “ser sincers des del primer moment”, i a través “d’un portaveu que transmeti aquesta confiança”.

Alexander també reconeix un “problema particular, urgent i sense resoldre sobre com tractar amb les xarxes socials. Les teories de la conspiració, les acusacions infundades, la informació falsa i les imatges alterades formen part del costat fosc d’Internet en els desastres”. Davant la problemàtica, exposa que “l’únic antídot és una campanya sostinguda d’informació creïble i genuïna al públic”. Per altra banda, Suau afegeix que el que mai es pot fer és “no comunicar”.

“Les institucions tenen l’obligació de comunicar únicament informació verificada i contrastada, ara bé, el que tampoc pots fer és no comunicar.  Aquí el que és molt important és, quan encara no tens la dada, explicar a la població com s’està fent el procés, com s’està avançant”, remarca l’expert. 

Si no es pot oferir una xifra del total de desapareguts, continua Suau, també pot ser útil explicar quan es podrà donar, perquè si no hi ha informació “s’alimenta la rumorologia”. Coincideix Plaja que afirma que “quan deixes que creixi tantíssim” el context de desinformació, “quan surts, per molt que facis bé, ja no es creu”.

Bonaire, exemple de desinformació sobre víctimes

Un cas clar de l’efecte de la desinformació al voltant d’aquestes dades és el del pàrquing del centre comercial Bonaire, a Aldaia, una localitat de l’àrea metropolitana de València. Va quedar inundat i arrasat per les riuades derivades de l’impacte de la DANA. Publicacions a les xarxes socials afirmaven que el pàrquing era “un cementiri”, però eren especulacions que van quedar desmentides quan els equips d’emergències van haver acabat les operacions de rescat el passat 5 de novembre, i van afirmar que no hi havia víctimes al pàrquing. 

Sobre aquest cas, Plaja apunta que potser “no s’ha donat una explicació clara” sobre per què no es donaven dades i “això només alenta les teories”.