Per què més denúncies per violència masclista no implica més casos

Fotografia: Martí Petit. Ajuntament de Barcelona (2023).

Fa mesos que les xarxes socials difonen missatges defensant que les dones a Espanya estan més insegures que mai perquè cada vegada hi ha més violacions i agressions sexuals. Es tracta d’un discurs que també han abanderat grups polítics com Vox. Però, què té de cert?

El que han augmentat són les denúncies per violència masclista de tota mena —tot i que segons les dades del primer semestre del 2024 es podria haver revertit la tendència—. Això, però, no es tradueix directament en un increment dels casos, segons expliquen les diferents fonts consultades per Verificat. De fet, apunten, aquest repunt està més aviat relacionat amb l’evolució de la societat, un millor reconeixement de les violències masclistes i la inclusió de nous tipus de delictes de violència masclista al Codi Penal.

Actualment, hi ha “més recursos per atendre i donar resposta a les dones que pateixen violència”, i per això es denuncia més, explica a Verificat Marina Subirats, sociòloga que va dirigir l’Institut de la dona del 1993 al 1996. Coincideix amb ella Virginia Álvarez, responsable d’investigació de Drets Humans, Justícia i Interior d’Amnistia Internacional a Espanya, en un comunicat al web de l’entitat afegeix “l’augment de la informació i la sensibilització” de la població a l’equació.

El nombre de denúncies no és representatiu de l’abast real del problema

Les dades dels Jutjats de Violència sobre la dona apunten que, entre el 2009 i el 2023, les denúncies per violència de gènere van augmentar un 47%. Tanmateix, les dades apunten que en molts casos les víctimes de violència masclista no denuncien els fets. Un exemple són les dades de víctimes mortals que no havien presentat denúncia prèvia —la majoria—, i un altre són les víctimes de violència sexual: només es denuncien el 8% de les agressions sexuals comeses fora de la parella. És a dir, que el nombre de denúncies, tot i ser una dada rellevant i la que tenim de referència sobre casos, no és representatiu de l’abast real del problema.

L’estudi La violencia de género en España: un análisis quince años después de la Ley 1/2004  se centra a estudiar les denúncies i víctimes de violència masclista a l’Estat, ja que les autores consideren que són “dels indicadors més utilitzats per dimensionar la violència de gènere”. En concret, fa una radiografia temporal dels casos de violència de gènere al país i conclou que, a partir de l’any 2010, hi ha una tendència a la baixa: 54,1 assassinats de dones de mitjana, respecte a les 63 dones assassinades de mitjana a l’any en la dècada anterior.

Del total històric de dones víctimes mortals (1.033) entre els anys 2003 i 2019, el 59,4% (614) no havien denunciat el seu agressor, mentre que un 21% (217) sí que ho havia fet. De la resta de casos, no hi ha dades. L’any 2022, el 40,8% de les víctimes mortals havia presentat denúncia, la dada més elevada dels últims anys. L’any 2023, de les 58 víctimes mortals, 44 no havien presentat cap denúncia. A juliol de 2024, de les 27 dones assassinades a Espanya per violència de gènere enguany, només quatre havien presentat una denúncia prèvia contra el seu agressor.

Cada any hi ha més denúncies, però 2024 podria canviar la dinàmica

Donat que el nombre de denúncies no és un bon indicador per mesurar la violència de gènere a Espanya, tal com expressen les veus expertes consultades, el Govern va optar per fer, des del 1999 i cada quatre anys, una Macroenquesta de Violència contra la Dona, l’operació estadística més rellevant del país sobre violència masclista. Les dades, anònimes se centren en el reconeixement de l’experiència. Això, però, tampoc dibuixa una situació completament real, atès que depèn de la valoració personal de cadascuna de les dones entrevistades.

Les dades, que arriben fins al 2019 –la següent enquesta s’acaba de licitar–, mostren un descens dels casos en tant que es redueix la presència de tots els tipus de violències en els últims 12 mesos i dins de la parella. La prevalença de la violència física i/o sexual per part d’una parella, actual o passada, en els últims 12 mesos era d’entre el 2,49% i el 3,14% l’any 2015. El 2019, se situava en un interval entre l’1,63% i el 2,18%, una diferència d’interval significativa.

Pel que fa a la violència psicològica emocional en la parella o exparella en els 12 mesos previs a l’entrevista, era d’entre el 7,64% i el 8,72% l’any 2015. El 2019, es va situar en un marge que anava des del 5,14% fins al 6,08%. 

Amb l’anàlisi d’aquestes dades, el mateix informe de resultats de la Macroenquesta assegura que hi ha hagut un descens de la violència en la parella i ho atribueix a les campanyes públiques de sensibilització i a la formació dels agents que atenen les dones afectades. Tot i això, la presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del CGPJ, Ángeles Carmona, adverteix que cal ser prudents en l’anàlisi de les dades i no avançar conclusions. 

D’acord amb les últimes dades de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del CGPJ, de gener a juny del 2024 s’han comptabilitzat 43.580 dones víctimes i 45.899 denúncies, un 3,28% i un 1,17% menys que fa un any, respectivament. De les 15.479 sentències emeses, el 79,94% han estat condemnatòries. Ara cal comprovar si la disminució de les denúncies i víctimes respon a un fet aïllat o a l’inici d’una tendència a la baixa.

Més dones reconeixen la violència patida

L’última Macroenquesta de Violència de Gènere (2019), recollia una dada que va ser àmpliament destacada: 1 de cada 2 dones (el 57,3% de les dones residents a Espanya de 16 anys o més) afirmava haver patit algun tipus de violència masclista en algun moment de la seva vida.

Aquesta pregunta era la primera vegada que es formulava en aquests termes. Fins aleshores, es contemplaven dades de violència física i sexual. És el cas de l’any 2015 en què l’informe de resultats apuntava que el 24,4% de les dones residents a Espanya de 16 o més anys reconeixia haver patit violència física i/o sexual al llarg de la seva vida per part de parelles, exparelles o tercers. Les preguntes els anys anteriors també són significatives del canvi de paradigma social.

Les dades de les macroenquestes de 2006, 2002 i 1999 recollien informació només sobre dones maltractades i classificaven aquelles “tècnicament” maltractades, és a dir reconegudes, i les “autopercebudes com a maltractades”. Les dades (pàgina 18 de l’informe de la macroenquesta de 2006) pel primer tipus eren: 12,4% (1999), 11,1% (2002) i 9,6% (2006). Les dades per al segon tipus van ser: 4,2% (1999), 4% (2002) i 3,6% (2006).La identificació de les violències evoluciona amb els casos més mediatitzats. És la teoria que sosté Nerea Barjola al llibre Microfísica Sexista del Poder que se centra en el cas de les joves d’Alcàsser de 1992 i ho extrapola a l’actualitat amb el cas de la violació grupal de Pamplona de 2016 ha marcat una nova generació. Arran d’aquest cas es va impulsar el canvi legislatiu en la llei de garantia integral de la llibertat sexual que va també canviar el paradigma social.

Canvi en el Codi Penal

En la identificació de les violències i l’augment de les denúncies també hi influeix la modificació de la concepció social a causa dels canvis en la llei del Codi Penal, que actualment inclou com a delicte d’agressió sexual fets com retirar-se el preservatiu a amagades i sense el consentiment de la dona, entre altres. En aquest sentit, doncs, més actituds masclistes són reconegudes legalment com a tal i poden tenir conseqüències. Aquesta ampliació no només fa penables i denunciables més fets, sinó que, a més, dona eines a totes les dones que les havien patit anteriorment per ara identificar-les.

Els perquès de tot plegat

Carla Vall, advocada penalista especialitzada en violència de gènere, publicava en el seu llibre No mentiràs que “les víctimes encara s’han d’amagar per poder tenir una vida.” (pàgina 26). Afegeix també que “coneixem pocs exemples de dones que se n’hagin sortit, malgrat son la immensa majoria”. Aquests paràgrafs ajuden a entendre per què encara existeix silenci al voltant de les víctimes.

Per Subirats, la “violència contra la dona sempre s’havia vist com una cosa normal”, mentre que ara hi ha “més consciència per entendre que això no està bé”. El canvi va anar-se produint amb les successives campanyes de l’Institut de la Dona. La primera, de l’any 1990, portava com a lema “Mujer no llores, denuncia” i informava dels recursos disponibles per a les víctimes. Després que s’emetés, van augmentar les denúncies, explica l’experta. 

Malgrat això, la dada de dones assassinades, que les autoritats notificaven a l’exdirectora de l’Institut de la Dona —i de la qual no hi ha registres oficials— “no era tan diferent de l’actual, sempre entorn dels 50. Això sí, no se li deia violència de gènere”. “S’ha fet molta feina”, assegura Subirats, “però encara estem lluny d’acabar amb la violència”.