Per què és erroni i perillós vincular directament la religió musulmana amb la radicalització jihadista
La religió no és el detonant de la radicalització jihadista. Un dels factors que més pot influir en la radicalització és el sentiment d’injustícia o exclusió. Tampoc hi ha evidència si realment existeix una transició del salafisme apolític o polític al salafisme jihadista.
Què s’ha dit?
Que la majoria de musulmans estan condicionats per posicions radicals.
Què en sabem?
La religió no és el detonant de la radicalització jihadista. Un dels factors que més pot influir en la radicalització és el sentiment d’injustícia o exclusió. Tampoc hi ha evidència si realment existeix una transició del salafisme apolític o polític al salafisme jihadista.
Les declaracions que ha fet la nova alcaldessa de Ripoll per Aliança Catalana, Sílvia Orriols, han posat al centre del debat el vincle entre la religió islàmica i la radicalització jihadista. En una entrevista de 8tv afirmava que “la majoria de musulmans estan condicionats per posicions radicals” (minut 2:39:50) i que “qui exerceix el control de les mesquites i de les associacions islàmiques és propens a voler implementar la xaria” (minut 2:13:20). Però, fer aquesta vinculació és erroni i pot resultar fins i tot contraproduent. T’ho expliquem.
Vincular directament l’origen d’una persona amb la radicalització “simplifica un fenomen complex” i multidimensional, com assenyala l’investigador principal del CIDOB Moussa Bourekba en un estudi, del qual la religió “no és el detonant”, segons detalla un recull sobre l’evidència publicat a la revista Nature. El politòleg especialitzat en islam polític i Orient Mitjà Oliver Roy explica en el mateix recull que la majoria d’extremistes són persones que es van convertir sobtadament a l’islam o es van convertir sense antecedents islàmics. Al món, segons una estimació del Pew Research Center, el 2010 hi havia 1.600 milions de musulmans, i el 2018, el Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS) estimava que hi havia entre 100.000 i 230.000 salafistes jihadistes, és a dir una proporció molt petita del total de creients musulmans, entre el 0,006% i el 0,01%.
“La majoria de musulmans estan condicionats per posicions radicals”
Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll
En aquest sentit, dir que la majoria estan condicionats per posicions radicals és fer una generalització que estigmatitza i inclús pot ser contraproduent, ja que un dels factors que pot influir en la radicalització jihadista d’una persona és precisament el sentiment d’injustícia o exclusió, segons apunta la Xarxa de Sensibilització sobre la Radicalització (RAD per les sigles en anglès) de la Comissió Europea.
El ressentiment és el denominador comú de la radicalització
La majoria dels radicals jihadistes són ciutadans de segona generació de musulmans, nascuts a Europa, “estigmatitzats, rebutjats i tractats com a ciutadans de segona classe”, segons apunta un document temàtic sobre l’extremisme violent realitzat per la Xarxa de Sensibilització sobre la Radicalització.
De fet, les organitzacions terroristes jihadistes aprofiten aquest desarrelament d’alguns joves a Europa i ho utilitzen com a propaganda, ja que proporciona “una explicació lògica i coherent al sentiment d'exclusió patit per un individu”, com relata l’investigador principal del CIDOB Moussa Bourekba en un estudi.
De què depèn, però, que una persona se senti integrada o no? Penninx i Martiniello ho defineix com un “procés que consisteix a ser acceptat com a part de la societat” i que inclou tres dimensions: la politicolegal, la socioeconòmica i la cultural i religiosa. Mentre que les dues primeres es poden mesurar amb criteris objectius -com tenir la residència, una feina o anar a l’escola- la tercera “és més difícil d’identificar”, ja que depèn de percepcions subjectives, assenyala Bourekba citant un llibre publicat el 2016 sobre els processos d’integració i les polítiques europees.
Sobre aquest vessant cultural i religiós, hi ha tres ruptures que són símptoma de radicalització que es descriuen a la investigació Entendre els mecanismes de la radicalització violenta, que també esmenta Bourekba: trencament amb la societat, amb la família i amb la comunitat musulmana, que és considerada “infidel” per no compartir la mateixa ideologia radical.
No sempre hi ha una transició del salafisme al jihadisme
Aquest trencament amb la comunitat musulmana és el que moltes vegades es passa per alt, ja que s’associa erròniament el salafisme amb el jihadisme, quan aquest és només un dels corrents del salafisme, i l’únic violent, com explica Bourekba a Verificat. El salafisme és un corrent islàmic que defensa tornar a l’islam de les primeres generacions, assenyala l’investigador, però existeixen diversos corrents dins d’aquest mateix moviment: l’apolítica, que només vol adoptar una pràctica espiritual, la política, que pretén instaurar aquesta visió de l’islam aconseguint el poder polític i la darrera que és la jihadista, que és partidària d’impulsar aquesta visió de l’islam de forma violenta, segons detalla un estudi del politòleg nord-americà Quintan Wiktorowicz.
Les estimacions del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS) parlen d’entre 100.000 i 230.000 salafistes jihadistes al món. Per tant, estem davant d’una proporció molt petita dels 1.600 milions de musulmans que estimava el Pew Research Center el 2010, entre el 0,006% i el 0,01%.
Sobre el que no hi ha evidència actualment és si realment existeix una transició del salafisme apolític o polític al salafisme jihadista, ja que amb l’auge d’Estat Islàmic s’ha donat una “diversificació de les persones combatents”, segons explica a Verificat Moussa Bourekba. Això també ho constata la investigadora Fatima Lahnait en un article del CIDOB en què explica que la majoria dels radicals jihadistes “no coneixen ni comprenen en profunditat l’islam”.
La tendència no és de radicalització en mesquites
Diversos mitjans, com l’Ara, Nació Digital i El Periódico, van citar una part del sumari dels atemptats produïts a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de 2017 en què la germana d’un dels terroristes explicava que l’imam de Ripoll feia sermons radicals i parlava de la “lluita armada i la jihad, per la qual s’havien de matar els infidels”. No obstant això, el procés de radicalització dels terroristes de Ripoll va tenir lloc fora de la mesquita, com indica l’auto de processament i segons la informació a la qual també han tingut accés investigadors especialitzats.
L’auto del jutjat explicita que els joves després dels sermons a la mesquita freqüentaven el domicili de l’imam i era aquí on aquest “justificaria la violència en nom de l’islam”. De la investigació policial també es desprèn que l’imam tenia dues cares, una més moderada a la mesquita i la radical en privat amb els joves, segons explicita un estudi publicat a la revista acadèmica Perspectives on Terrorism i també un document de treball del Real Instituto Elcano. “La casa i la furgoneta van ser alguns dels llocs més freqüentats durant el procés de radicalització” i es van prendre “mesures preventives per evitar aixecar sospites”, es detalla en el primer.
De fet, més que entendre els líders religiosos com una potencial amenaça per a la radicalització, aquests s’han de fer partícips de les estratègies de prevenció de l’extremisme violent, segons apunta una investigació de Moussa Bourekba i l’investigador distingit de la Universitat de Girona Alberto Martín Álvarez, ja que les mesquites són importants agents de socialització de la població musulmana. L’evidència que recullen de dos casos concrets, Reus i Salt, mostra que són els mateixos imams i juntes directives de les mesquites amb orientació salafista les interessades en “desvincular-se de qualsevol individu que doni suport a la militància violenta”.