Per què alguns consideren que Pere Aragonès és el 132è president i altres, l’onzè

marti_o on 04/06/2021

Foto | Ruben Moreno

Els que sostenen que Aragonès és el 132è president es remunten al segle XIV i situen els orígens de l’actual Generalitat en la Diputació del General de Catalunya. Els qui parlen d’Aragonès com l’onzè president comencen el recompte el 1931, durant la Segona República


Foto | Ruben Moreno

Des que Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat de Catalunya fa uns dies, s’ha reobert la discussió sobre si és la 132a o l’onzena persona que ocupa el càrrec de president. Alguns mitjans de comunicació, com TV3, La Vanguardia, l’Ara o VilaWeb, van presentar Aragonès com el 132è president de la Generalitat, mentre que articles publicats a l’ABC o Voz Pópuli ho posaven en dubte. Tampoc coincideixen les versions de la Viquipèdia: en l’edició en català figura la llista dels 132 presidents, que es remunta al 1359, mentre que en l’edició en castellà el recompte comença el 1931 amb Francesc Macià i en suma onze.

Va tenir especial repercussió un tuit de RTVE Notícies en què s’afirmava que Aragonès havia estat “investit com a 132è president de la Generalitat”. De fet, la notícia escrita al web va canviar el titular hores després d’haver-se publicat: originàriament parlava del 132è president, una referència que s’ha suprimit en la versió actual. Aquest titular de RTVE va originar una pregunta parlamentària a la Comissió Mixta de Control de RTVE del diputat de Ciutadans al Congrés Guillermo Díaz.

Altres càrrecs del partit, com el portaveu de Cs al Parlament Nacho Martín Blanco o l’eurodiputat Jordi Cañas, també van criticar que es parlés d'Aragonès com el 132è president.

D’on sorgeix la discrepància?

Els que sostenen que Aragonès és el 132è president es remunten al segle XIV, en el context de la Corona d’Aragó, i situen els orígens de l’actual Generalitat en l’anomenada Diputació del General de Catalunya, una institució medieval delegada dels tres estaments convocats a les Corts que inicialment s’encarregava de recaptar impostos per pagar donatius al rei. Estava formada per tres diputats i tres oïdors (que s’encarregaven de verificar els comptes).

El diputat del braç eclesiàstic, que tenia preeminència, és el que es computa actualment com a president. La llista dels 132 que agafa de referència el govern català procedeix de l’obra que va publicar el 2003 Josep Maria Solé i Sabaté, amb el títol Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents.

D’altra banda, els qui parlen d’Aragonès com l’onzè president comencen el recompte el 1931, durant la Segona República, amb l’elecció de Francesc Macià com a president després de les eleccions municipals i la reinstauració de les institucions d’autogovern a Catalunya.

Remuntar-se al 1359

La doctora en Història Maria Teresa Ferrer explica a Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents que el nucli original de la Diputació del General va ser la comissió econòmica triada en la Cort de Cervera de 1359. La Diputació va néixer com a organisme amb poders temporals, es va consolidar com a institució permanent a la fi del segle XIV i el 1413 va rebre l’organització definitiva que la va emancipar dels estaments de les Corts.

La Diputació estava formada per un diputat i un oïdor per cada un dels tres estaments en els quals s’organitzava la comunitat política del Principat de Catalunya i que el rei convocava a Corts Catalanes: eclesiàstic, militar o noble i real (de les ciutats i viles que pertanyien al rei).

Vicent Baydal, professor d’Història del Dret de la Universitat Jaume I de Castelló, explica que era una institució que al principi “gestionava els impostos aprovats en les Corts catalanes per pagar el rei i després va adquirir funcions polítiques, jurídiques i fins i tot judicials”. Per ell, “aquells presidents no tenien un paper polític comparable als actuals presidents de la Generalitat”, ja que “no tenien una funció específica relacionada amb l’autogovern”, sinó que “únicament exercien una funció honorífica dins de la institució”.

Tomàs de Montagut, catedràtic d’Història del Dret i de les Institucions de la Universitat Pompeu Fabra, resumeix aquest escenari com una monarquia dualista, d’una banda amb la monarquia i, de l’altra, el General de Catalunya, un cos jurídic-públic que representava al poble català per negociar i dialogar amb el monarca.

Josep Capdeferro, historiador del Dret especialitzat en l’Edat Moderna i professor de la Universitat Pompeu Fabra, argüeix que la Generalitat històrica tenia “amplíssimes competències fiscals i financeres” i “representava els interessos de la comunitat dels catalans davant l’aparell de poder monàrquic”. De fet, “quan aquests consistoris van percebre que l’aparell real no respectava els drets dels catalans (…) no van dubtar a enfrontar-se a ell, fins i tot militarment”. Xevi Camprubí, professor d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona, sosté per la seva banda que la presidència “tenia una funció més simbòlica que funcional, molt més lligada al protocol que a la presa de decisions”.

“No hi ha comparació possible”

Joan Fuster, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra, considera que la Diputació del General i la Generalitat de Catalunya contemporània són “dues institucions diferents que responen a mons diferents i tenen fonts de legitimitat i funcions diferents” i no tenen res més enllà del nom i del fet que governen un territori semblant. Fuster afegeix que les Corts de l’Antic Règim no tenen res a veure amb els sistemes democràtics moderns.

Pere Ysàs, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, argüeix que no es pot sostenir que “l’actual Generalitat contemporània presenti una continuïtat (més enllà del nom) amb la institució medieval”, ja que les dues institucions no tenen ni les mateixes característiques, ni les mateixes atribucions, ni les mateixes funcions. Ysàs afegeix que aquest tipus d’institucions existien en tots els regnes i “no és una singularitat ni catalana ni espanyola, sinó que forma part de les monarquies feudals”.

A més de la catalana, també hi havia la Diputació del General del Regne de València (com consta al web de l’actual govern valencià) i la Diputació del General del Regne d’Aragó (explicada a la Gran Enciclopèdia Aragonesa). De fet, el nom dels governs de la Comunitat Valenciana i de l’Aragó tenen reminiscències medievals: Generalitat Valenciana (article 5 de l’Estatut d’Autonomia) i Diputació General d’Aragó (capítol III de l’Estatut).

Jordi Canal argumenta que és “molt difícil establir relacions de continuïtat”, ja que es tracta de dues institucions “diferents en èpoques i circumstàncies polítiques dissímils en extrem”.

Finalment, Marta Sancho, doctora en Història Medieval per la Universitat de Barcelona, argumenta que “no hi ha comparació possible” entre els dos organismes: “Ara es tracta d’una institució amb plens poders sorgits del sistema electoral democràtic, els anteriors eren la representació d’unes elits que feien i desfeien sense cap control democràtic i més aviat eren ells els que controlaven l’altre poder representat per la figura del rei”.

Com a arguments a favor de la continuïtat, Josep Capdeferro sosté que l’eix d’autogovern, la funció de vetllar pels interessos del territori i el poder simbòlic són tres elements que estableixen cert paral·lelisme de la Generalitat actual amb l’òrgan medieval. No obstant això, ell mateix també considera que els diputats eclesiàstics no tenien atribucions presidencials com les actuals sobre els altres membres del seu consistori, no eren elegits mitjançant votacions i gestionaven parcel·les de poder molt superiors a les d’ara, tres elements que diferencien les dues institucions.

“La Generalitat no és un ‘invent’ del 1931”

Per a Josep Maria Solé, la Diputació del General “es va acabar convertint en l’autèntic govern de Catalunya”. En la mateixa línia, Agustí Colomines, doctor en Història Contemporània i professor titular de la Universitat de Barcelona, explica que “la Generalitat de Catalunya és una institució que arrenca de l’entramat constitucional català al segle XIII i que va anar canviant de rol a mesura que passava el temps”. En aquest sentit, conclou que “la Generalitat de Catalunya no és un ‘invent’ del 1931”.

Xevi Camprubí argüeix que qui considera que Pere Aragonès és l’onzè president porta a l’extrem les diferències que hi ha entre la Diputació del General i la Generalitat actual. Camprubí reconeix que hi ha aquestes diferències, però subratlla que cal tenir en compte una semblança: “El caràcter representatiu de la institució”. “El sistema polític català anterior a 1714 [quan Catalunya va perdre les institucions pròpies] tenia un elevat grau de representativitat”, explica Camprubí, que destaca que els diputats i oïdors de la Generalitat, els consellers, regidors, jurats o cònsols de qualsevol ciutat o poble eren escollits a través de la insaculació (escollir a l’atzar als individus que, prèviament, havien estat habilitats). Abans del 1714, afegeix, fusters, paletes i qualsevol artesà tenien opció d’exercir com a conseller de Barcelona. “La representativitat és l’element que dóna continuïtat a la institució desapareguda el 1714 i recuperada el 1931”, conclou.

D’altra banda, Josep Capdeferro argumenta que “si el cap d’Estat actual, tot i tenir uns poders limitadíssims en el marc d'una monarquia parlamentària, és conegut com a Felip VI perquè Castella en el passat va tenir cinc altres reis amb el mateix nom (alguns d’ells absoluts), no veig perquè no es pot parlar de Pere Aragonès com el 132è president de la Generalitat”.

La recuperació durant la Segona República

Ja al segle XX, Enric Pujol, doctor en Filosofia i Lletres especialitzat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, explica a Verificat que després de les eleccions municipals del 1931, Francesc Macià va proclamar la República catalana abans que Alfons XIII abandonés Espanya. Després de la proclamació de la Segona República i que el rei marxés de país, els representants del govern espanyol i Macià van acordar instaurar la Generalitat de Catalunya com a institució d’autogovern i recuperar el nom de la institució medieval (encara sense la Constitució Espanyola aprovada).

L’historiador i jurista Albert Estrada-Rius sosté que entre “la Generalitat republicana de la segona República i l’actual hi ha una continuïtat indubtable”, i argumenta que Josep Tarradellas va portar amb ell “la continuïtat de la Generalitat a l’exili” i, posteriorment, amb el seu retorn després de la dictadura franquista.

Altres discrepàncies en el recompte

Abans de la publicació del recull de Solé i Sabaté, les xifres havien ballat. Així, per exemple, una notícia d’El País del maig del 1980 parlava de Jordi Pujol com el 115è president i anys més tard una de La Vanguardia de l’abril del 2001 recollia que el mateix Pujol s’havia presentat com el 116è. El desembre del 2003, La Vanguardia ja es referia a Pasqual Maragall com el 127è president i va publicar el llistat dels 127 segons l’obra de Josep Maria Solé. Seguint aquesta cronologia, el 2015, el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, va presumir en una entrevista a WNYC Ràdio (la ràdio pública de Nova York) que ell era el 129è president de Catalunya i es va comparar amb Barack Obama, que va ser el 44è president nord-americà (minut 0:58).

Més enllà de la discussió sobre si els diputats eclesiàstics de més rang de la Diputació del General s’han d’incloure o no en el llistat de presidents de la Generalitat, hi ha tres altres punts de discrepància en el recompte.

La Tercera Guerra Carlina: Tristany i Savalls

Hi ha versions que qüestionen que el recompte oficial de la Generalitat no tingui en compte als generals carlins Rafael Tristany i Francisco Savalls. Un tuit amb més de 500 interaccions, per exemple, els presenta com “els dos presidents de la Generalitat Carlista, que van lluitar per una Espanya amb monarquia absolutista, catòlica i feudal”.

Durant la Tercera Guerra Carlina, els carlins van recuperar el Butlletí Oficial de Principat de Catalunya i la Diputació General catalana, amb el nom de Diputació de Guerra. El primer exemplar que està disponible a la Biblioteca Nacional d’Espanya és del 18 de desembre de 1874, on Tristany figura com a “tinent general en cap de l’exèrcit i president de la Diputació de guerra”. Josep Maria Solé respon a Verificat que no els va tenir en compte en la seva obra de recopilació de tots els presidents de la Generalitat perquè es va tractar d’una “declaració política d’intencions en cas que haguessin guanyat la guerra”.

El governador general de Catalunya

També hi ha els qui argüeixen que convindria incloure a la llista de presidents els que van ser governadors generals de Catalunya entre el 1934 i el 1936 o, almenys, el coronel Francisco Jiménez, després de l’empresonament de Lluís Companys per proclamar l’Estat català de la República Federal espanyola. Així ho va reivindicar l’historiador Joaquim Coll en un article publicat l’abril del 2015.

El 8 d’octubre de 1934 el coronel Francisco Jiménez Arenas va ser nomenat president accidental de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, es van nomenar set governadors generals de Catalunya, que van assumir els poders de Govern de la Generalitat. Josep Maria Poblet, però, defensa que entre 1934 i 1936 la Generalitat “va tenir suspeses les seves funcions” i, per tant, no es pot dir que fossin presidents.

Un estudi que presenta dos presidents més

Finalment, el doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra Pere Ripoll va publicar l’any passat un article acadèmic en el qual defensava que hi ha dos presidents que no es tenen en compte en la numeració, i que a causa de l’estudi del seu règim jurídic haurien estat el més proper a un president a l'època medieval. Es tracta de Pere Vicenç i Bernat Bussot, que van ser nomenats a títol de regents i que, segons l’anàlisi de Ripoll, ocuparien el cinquè i sisè lloc. Per tant, des del seu punt de vista hi ha 134 presidents. Així ho va explicar ell mateix en una entrevista al FAQS de TV3.

Aquest article és fruit de la col·laboració entre Newtral i Verificat. Pots llegir la versió en castellà aquí.