No hi ha evidència que fer petar els dits sigui perjudicial per a les articulacions
Ni incrementa el risc d’osteoartritis, ni suposa cap risc per a la salut (quan es practica de manera puntual)
Què s’ha dit?
Que fer petar els dits (o en general, qualsevol articulació) pot desembocar en problemes articulars com osteoartritis.
Què en sabem?
No hi ha evidència científica que realitzar aquesta pràctica tingui cap efecte perjudicial en la salut de les articulacions, tot i que la recerca al respecte és limitada. El so que se sent en fer petar les articulacions resulta de les bombolles d’aire que s’acumulen en el líquid articular.
Ens heu enviat un WhatsApp (al +34 666 908 353) preguntant-nos si “petar-se els dits és perjudicial per la salut”. De fet, la creença popular que aquesta pràctica incrementa el risc d’artritis, una suposada vinculació que han abordat desenes de vídeos de Youtube, ha motivat la recerca científica per a dilucidar els riscos associats.
L’evidència, limitada, no ha trobat que fer espetegar les articulacions de manera intencionada, ja sigui dels dits o de qualsevol altra part del cos, incrementi el risc d’osteoartritis —el tipus més comú d’artritis—, i no ha pogut vincular el costum amb cap risc per a la salut en persones sanes quan es practica “de manera raonable”, és a dir puntualment al llarg del dia. L’origen del so no és la fricció entre superfícies, sinó que el causen les bombolles d’aire que s’acumulen en el líquid articular.
Artritis: del mite a la realitat
El costum de fer petar els dits s’ha vinculat tradicionalment amb un major risc de desenvolupar artritis, però aquesta creença popular, de la qual no hem pogut trobar l’origen, no està avalada per la recerca científica, tal com indiquen la Universitat de Harvard i el centre d’artritis de la Universitat Johns Hopkins, ambdues als Estats Units.
L’evidència és, no obstant això, limitada. Els estudis s’han centrat a comparar la incidència d’osteoartritis, la forma més comuna d’artritis, en grups de persones que fan petar els dits de manera habitual i altres que no. Cap d’ells ha trobat mai cap associació entre ambdós factors, però els treballs sempre han comptat amb un nombre limitat de participants (300 i 215 els més amplis) o s’han basat en la memòria i el testimoni de les persones estudiades, fet que pot esbiaixar els resultats, tal com vàrem explicar.
L’estudi del mite ha deixat la història curiosa de Donald Unger, un al·lergòleg que va fer petar només els dits de la seva mà esquerra com a mínim dos cops al dia durant 50 anys, deixant els de la dreta sense fer-ho per poder comparar què passava en ambdós casos. El metge va compartir els seus resultats, segons els quals no va experimentar cap diferència aparent entre ambdues mans, en una carta a l’editor de la revista Arthritis & Reumathology el 1998, fet que el va fer guanyar l’Ig Nobel de Medicina el 2009, un premi satíric dins la comunitat científica.
Amb tot, cal diferenciar el so de l’espetec del de la crepitació, que ocorre quan l’articulació produeix un soroll “com si fos un velcro que es desenganxa, o un foc quan crepita”, explica Paulino, de la SER. Aquest fenomen sí és un indicatiu d’una pèrdua de cartílag i el consegüent fregament entre dos ossos, i “indica que pot desenvolupar-se amb el temps una artrosi”.
Un costum segur des de la racionalitat
“No hi ha cap evidència que això [fer petar els dits] produeixi cap tipus de lesió en l’articulació”, sentencia en conversa amb Verificat Marcos Paulino, president electe de la Societat Espanyola de Reumatologia (SER) i cap de servei de l’hospital General Universitari de Ciudad Real. Un treball del 1990 va suggerir que l’hàbit podia portar a perdre força a la mà i causar-hi inflamació, però la conclusió va ser criticada en una carta a l’editor per no demostrar causalitat, i refutada per un treball posterior que va arribar a resultats oposats.
“Si ho fas de manera racional no té major importància”, precisa l’expert, però “qualsevol cosa portada a l’extrem és dolenta”. Caldria un costum “obsessiu”, estar-ho fent contínuament al llarg del dia, per tal que “pugui arribar un moment en què tinguis més risc que un lligament es quedi més lax, o que l’articulació es torni una mica més inestable”, conclou Paulino.
Un altre risc és forçar l’articulació en excés: una revisió de la literatura científica publicada el 2018 va trobar dos casos en què dos pacients van patir lesions als tendons i als lligaments respectivament per forçar l’espetec.
Bombolles de gas
Les conclusions són generalitzables a qualsevol articulació, perquè el mecanisme a través del qual es produeix el so, que porta estudiant-se més de 100 anys, és el mateix arreu. Les articulacions estan plenes de líquid sinovial, un fluid espès que minimitza el fregament entre ossos. El líquid té dissolta una barreja de gasos (principalment nitrogen i diòxid de carboni), que forma bombolles quan estirem l’articulació, i aquestes, al seu torn, causen l’espetec.
La qüestió que queda per resoldre és si és la formació de les bombolles o la seva explosió la que produeix el so característic, tot i que “des del punt de vista científic no ens resulta interessant”, apunta el president electe de la SER, donat que “són sons fisiològics que no tenen significat patològic”.
