Nereida Carrillo: “Necessitem formació per ser responsables a l’hora de consumir informació a internet”

Nereida Carrillo és doctora en Periodisme i Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona, periodista, investigadora i professora a la UAB. En un moment en què l’accés a la informació contrastada i rigorosa és cada cop més difícil arran de la irrupció d’internet i les xarxes socials, ha esdevingut una de les pioneres en apropar la verificació digital a joves, docents, famílies, periodistes, bibliotecaris i ciutadania en general. I ho ha fet a través de la plataforma Learn to Check, nascuda el 2020, i de tallers d’educació mediàtica.

Com definiries la desinformació i per què ens preocupa especialment ara si sempre ha existit?

La desinformació és la informació elaborada amb la intenció de perjudicar els sistemes democràtics. El seu principal objectiu és enganyar a qui la rep per obtenir un rèdit polític, econòmic, personal o d’algun altre tipus. Quan les persones amplifiquem aquest contingut sense saber que és fals, estem davant d’un fenomen anomenat misinformation. Si bé és cert que el fenomen de la desinformació ha existit sempre, també ho és que ara, amb internet i les eines digitals, s’ha tornat més sofisticat i viral. Fins al punt que durant la pandèmia, la incertesa i la desconfiança envers la informació rebuda a través de les xarxes socials i els canals de missatgeria instantània ha estat una constant.

Tant és així que la OMS ha començat a parlar d’infodèmia per referir-se a la epidemia del caos informatiu. Quins són els canals més comuns per infoxicar-nos?

D’una banda, les xarxes socials com Facebook, Twitter o Instagram, que estan presents en el nostre dia a dia tant per relacionar-nos personalment com per informar-nos. De l’altra, WhatsApp o Telegram, que són extremadament perillosos perquè són sistemes tancats, de manera que és més fàcil que hi circuli la desinformació perquè és difícil de rastrejar i de combatre. Allà tenim els contactes en els que confiem, com ara familiars i amics, i és més fàcil que siguem vulnerables i creguem allò que ens envien. El fenomen de la desinformació és molt complex i multifactorial i si bé sembla impossible eliminar-la sí que hauríem de mirar de reduir-la.

Què poden fer les empreses tecnològiques per combatre la desinformació?

Les plataformes de xarxes socials han arribat a acords amb diferents fact-checkers per detectar i senyalitzar els continguts enganyosos o directament falsos. Quin és el problema? La velocitat. La desinformació circula molt més ràpid que la contextualització. Dit amb altres paraules: el procés de verificació és més lent i arriba més tard, quan el missatge fals ja ha calat entre la ciutadania. D’altra banda, bona part del model de negoci de les tecnològiques passa pels clics. A les empreses tecnològiques ja els hi va bé que hi hagi informacions inexactes, exagerades, errònies, etc. que poden suscitar interès entre els usuaris, doncs d’aquesta manera s’asseguren que capten la nostra atenció i augmenten els ingressos a través de les nostres dades.

Tot i així, van atrevir-se a bloquejar i posteriorment eliminar el compte de Donald Trump. És una bona pràctica per combatre la desinformació?

Es van generar molts dubtes en quant a la llibertat d’expressió. Són les empreses de xarxes socials les que han de decidir si eliminar o prohibir determinats comptes d’usuari o continguts? Amb quins criteris? Per què tanquen el perfil de Donald Trump però segueixen oberts altres perfils polèmics que difonen mentides? Per què esborren uns continguts i no d’altres?

Quin paper juga la ciutadania?

El consum d’informació es dóna en un entorn cada cop més complex en què no hi ha unes fronteres clares entre quan ens informem, ens entretenim, ens relacionem amb amics i familiars, etc. Així que necessitem una formació per ser responsables a l’hora de consumir informació a internet. Els fact-checkers alerten sobre la desinformació, però els ciutadans ens hem d’empoderar. Les xarxes socials han esdevingut unes eines de gran utilitat pels periodistes, que poden accedir a una major quantitat de fonts d’informació i difondre notícies que en temps passats no sortirien a la llum. Però a la vegada hi ha una sèrie de riscos associats que han afavorit la desinformació, com ara la immediatesa, compartir informacions que no són prou acurades o no han estat suficientment contrastades.

Learn to Check neix precisament amb aquest objectiu: formar la ciutadania per fer un consum responsable de la informació, oi?

La resposta a la desinformació ha de ser tant individual com col·lectiva, doncs com hem dit és un problema complex i multifactorial. Com a ciutadans, podem sospitar més, aprendre a verificar i no amplificar mentides. Per això, necessitem uns coneixements, unes habilitats i algunes eines digitals. Des de Learn to Check intentem fer arribar aquestes eines i habilitats per empoderar la ciutadania, però també hem d’exigir i valorar respostes socials: de les institucions i els governs; dels professionals de la informació i dels mitjans; de les plataformes tecnològiques; del món educatiu, sanitari i de molts altres àmbits.

A més d’ajudar la ciutadania a fer un consum d’informació responsable, els ajudeu en el seu benestar digital?

Sí, també tenim formació pel que fa la relació que establim amb les pantalles. En aquest sentit, els joves són un target molt vulnerable perquè construeixen part de la seva identitat en l’entorn digital i ningú no els hi ha ensenyat que el que apareix a les xarxes socials és una gran ficció. Els hi hem dit que el que passa al cinema o a la tele és mentida, però no els hem advertit de què el que veuen a les xarxes també ho és. Pel que fa la gent gran, les necessitats són unes altres: des d’ensenyar-los a fer videotrucades fins a evitar una ciberestafa, passant per una formació bàsica per navegar a internet.

Quin paper hauria de jugar l’escola en aquest àmbit?

Les escoles s’estan adaptant a l’entorn digital de manera desigual. N’hi ha algunes que ja ho han incorporat al currículum i d'altres que no i avancen amb la bona voluntat d’alguns professors capdavanters. Sigui com sigui, caldria incorporar l’educació mediàtica digital a les escoles d’una manera transversal, és a dir, hi hauria de ser present en totes les assignatures, doncs tu pots ensenyar la verificació digital amb continguts relacionats amb les matemàtiques, la ciència, la història, etc.

No creus que hi hauria d’existir una assignatura per fer servir les noves tecnologies?

És una altra fórmula, que es pot valorar. La qüestió és no aturar-se i provar diferents coses. A partir de la prova i l’error, trobarem la millor manera de fer-ho, però no tenim temps per frenar, doncs la desinformació tampoc s’atura i guanya terreny dia rere dia. Hem de plantejar tallers per a joves i professorat per fomentar l’educació mediàtica digital a les aules. És una necessitat urgent i hem d’actuar conjuntament ja.