Miguel Perlado: “Si no hi ha diàleg, no hi ha pensament”

Miguel Perlado és psicòleg clínic i fa més de 25 anys que està especialitzat en sectes i altres dinàmiques adoctrinants. També intervé com a pèrit especialista en jutjats tant en qüestions civils com penals en casos relacionats amb sectes i situacions afins. Hem parlat amb ell per investigar un tema que ens genera molts interrogants i que els joves ens pregunten sovint: per què ens creiem els rumors i les narratives sospitoses?

• Existeix un perfil concret de persones que creuen en rumors o narratives sectàries? Quins factors podrien contribuir a la susceptibilitat a creure en aquestes notícies?

L’experiència ens diu que primer algunes circumstàncies contextuals hi poden incidir, és a dir, coses que succeeixin a l’ambient, a la cultura, com la pandèmia o les guerres. (…) En moments de crisi social, de guerra, pot haver-hi una proliferació més abundant de certa rumorologia o de certes concepcions, que finalment poden enganxar a una cultura en crisi.

Individualment, podríem dir tres quarts del mateix. És a dir, una persona que passa per un moment de crisi (…) pot ser més propensa o més vulnerable a empassar-se determinades notícies. Des de la meva experiència, persones que tenen més predominança d’un pensament més màgic o de certes concepcions de la realitat esotèriques, poden tenir una major propensió, a empassar-se determinades notícies que en aquell context tenen un cert sentit.

Indubtablement, després poden haver-hi altres factors, des del punt de vista interactiu o psicosocial: hi incideixen la publicitat, els mitjans de comunicació, les noves tecnologies… Hi ha una saturació de tanta informació, que al final és difícil formar-se un criteri. Estem en una cultura on predomina la simplificació, l’eslògan. Hem perdut l’exercici de fer crítica, i dir: “anem a veure un altre mitjà i no ens quedem amb el titular”. Això també és una vulnerabilitat que tenim ara mateix socialment.

• Has mencionat una relació entre la propensió a creure en aquestes narratives i la creença en altres conceptes fantasiosos o màgics.

Sí, ho englobem sota el rètol del pensament màgic. (…) Ens dona molta seguretat tenir un món en el qual, de vegades, ens podem refugiar. Les conviccions màgiques, en si mateixes, no són nocives. Poden començar a ser nocives si es converteixen en un refugi per no encarar una realitat complexa: que vols anar amb una vident? Fantàstic. (…) El problema és si cada dia, per sortir al carrer, necessites que et facin una tirada de cartes, si t’agafes a això com un refugi. La gent que he vist, sobretot postpandèmia, han tingut un moment de crisi, de trencament, de desconnexió, però ja tenien algunes conviccions màgiques o una certa atracció per aquest món. En l’àmbit tècnic, ho descrivim parlant del pensament màgic, d’explicacions fantasioses, enllunades, que de vegades necessitem per curar el dolor de la vida. I repeteixo: això no és nociu si són flexibles, si aquestes creences poden ser qüestionades, mentre no s’imposin com una veritat única. Aquí és on començaria la fanatització, és a dir, la ment es polaritza, i si tenim un context al voltant que ens estimula a creure que estem en possessió de la veritat i els altres estan equivocats, entrem en una franja més problemàtica: ens podem tornar intolerants sostenint una veritat que, segurament, no és certa.

• Les creences preconcebudes influeixen en la propensió a creure en rumors? Com?

Sí. Jo treballo des de fa 25 anys amb persones que poden estar vinculades a sectes, a moviments pseudoespirituals, màgics, esotèrics, etc., i veus que, si hi ha hagut unes certes conviccions en el seu context familiar i de relacions, això els fa sensibles a entrar més fàcilment en unes idees o unes altres. Evidentment, si un infant ha crescut en un entorn on els seus pares tenen unes conviccions esotèriques o paranormals, és més fàcil que es colin, perquè el marc cultural i mental és aquest; aquesta peça encaixa perfectament.

• En general, les persones que creuen en aquests rumors o entren a sectes s’adonen del procés pel qual estan passant? Quina és la seva reacció quan se n’adonen? 

És una bona pregunta: quan estan a dintre, hi ha un procés una mica paradoxal. Per una banda, la persona ho simplifica: “He trobat la veritat, totes les peces encaixen, ara ho entenc tot”. Però alhora en aquest procés hi ha molt de patiment, suposa un nivell d’estrès brutal al llarg del dia, implica molt desgast. I en aquest procés, basant-me en el que he treballat amb persones molt endinsades en això, hi ha moments de dubte, hi ha micro plantejaments de dir, “no sé si…”. Però encara que tinguin algun petit dubte, el mateix context fa que acabin trobant una altra peça per justificar-lo o contrarestar-lo.

Quan toquen fons? Doncs quan això ja no es pot sostenir des d’un punt de vista objectiu. És a dir, que després d’una anàlisi, dius: “Però no veu, vostè, que això no és possible? Que això és un muntatge que no existeix?”. Ara tenim arguments cada vegada més complexos que es recolzen en la neurociència o la física quàntica, i això els dona pes i ja no es qüestionen. Estem en una cultura on cada vegada pensem menys i cada vegada estem més il·luminats per l’entreteniment, el plaer i el més immediat, i això no facilita una construcció del pensament crític.

• Com es treballa la teràpia sense que aquestes persones considerin el discurs com a paternalista o alliçonador?

No tan sols això, sinó que et poden veure com una peça del sistema. Aquí s’ha de començar un diàleg: “Jo no ho sé tot, i com que no ho sé, necessito que vostè m’ho expliqui”. No es tracta tant de rebatre aquestes conviccions frontalment, perquè això l’experiència ens diu que porta novament a un carreró sense sortida, ja que tu passes a ser un agent subscriptor, passés a ser sospitós. Es tracta més de treballar amb la persona per intentar entendre com veu la realitat, com l’entén i com es relaciona, i a partir d’aquí, anar per peces, perquè tot el sistema es pugui reagrupar o reorganitzar.

Jo treballo amb les famílies (…) i fem trobades molt intensives, d’un dia o dos, debatent amb la persona i analitzant la seva experiència, per intentar que obri la ment, per intentar que vegi les coses des d’altres angles, i perquè prengui les seves decisions. Jo no necessito que canviï tota la seva visió de la realitat, necessito que faci un esforç de canviar la seva perspectiva per intentar mirar-ho des d’un altre angle, i jo intentaré mirar-m’ho des del seu. I si podem fer aquesta tasca, implica que la persona es flexibilitzi, que comenci un procés de pensament.

Una persona pot creure en la Verge Maria, en Jesucrist, en Buda, en les naus extraterrestres, en les energies o que abraçant un arbre, els seus xacres s’alineen, mentre això no distorsioni la seva percepció de la realitat, els seus vincles, la seva manera de funcionar, el seu benestar. Cap problema. Es poden establir ponts, mantenir un diàleg per fer créixer la ment, sobretot perquè moltes d’aquestes creences poden ser sistemes metafòrics d’explicar-se a algunes coses, i que quan es converteixen en una cosa concreta, perden la seva virtut de simbolitzar. (…) Si directament ataquem amb un “això és mentida i tu t’ho has empassat”, tancarem el pensament, perquè no podrem iniciar un diàleg. A força de conversar, la persona pot arribar a un punt que digui: “Ara que ho veig així, és veritat que no té gaire sentit”. (…) En aquestes intervencions relacionades amb sectes ens ajuda molt entendre que les conviccions no es poden canviar d’un dia per l’altre, que impliquen un treball sostingut en el temps i que hem d’entrar pel vessant afectiu: què li ha passat a la persona per comprar aquestes narratives o per aferrar-s’hi com a un clau roent?

• Aquestes persones busquen ajuda per elles mateixes o en general venen portades per altres persones?

En general, venen portades pels altres. Per què? Perquè la persona està en posició de la veritat, no necessita a ningú, i és més: ell ajuda els altres. Normalment no busquen ajuda, i si en busquen és perquè es trenquen i ja no poden més. Això sol passar sobretot en contextos, per exemple, de con-espiritualitat, aquesta barreja entre conspiracionisme i espiritualitat: “Tenim una gran veritat, els governs ens amaguen la presència de naus extraterrestres”. Desmuntar cada peça és impossible, però convé entrar en un procés obert de conversa amb la persona, molt pacient, que no sigui crític ni confrontatiu d’entrada. És difícil obrir aquest diàleg perquè rellisquen cap a una certa radicalització, fanatització del seu discurs, perquè creuen que la veritat amb vehemència i amb rotunditat és més veritat encara, i no. Si una cosa és veritat, és veritat, ja està, no fa falta cridar ni impulsar-la. Sortirà per si sola.

• Llavors entenc que la paciència juga un paper molt important en aquest tipus de teràpies. 

Molt. Aquestes persones creuen que la millor defensa és un atac, i és el que fan. Primer ataquen, perquè es defensen d’alguna cosa que faria trontollar el seu edifici, que els sosté. Per què tenen tanta necessitat de convèncer d’una cosa? Potser és que s’han d’autoconvèncer per sostenir-se. Llavors, molta paciència des del punt de vista educatiu, assistencial o psicològic i familiar. No es tracta d’atacar dient: “Mira, que això és mentida, no ho veus? Si ho diu tothom”. La persona en aquell moment està absolutament atrapada i si actuem així, encara es posarà més a la defensiva. 

El primer sempre és mirar si podem modular i reduir els riscos que la gent es torni fanàtica. Avui dia tenim un context cultural molt variat, amb moltes opcions, però paradoxalment resulta també en una certa radicalització i en uns posicionaments de gènere, de transsexualitat, polítics, on les posicions es polaritzen. (…) Teòricament podríem tenir molta flexibilitat, però ens trobem el contrari. És interessant plantejar-se què ens passa com a persones que necessitem veritats úniques. (…) Un procés de teràpia, hauria d’ajudar que la persona es replantegi coses des d’un ritme tranquil, progressiu, respectuós amb la seva intimitat, no forçat. (…) És cert que de vegades necessitem mentir-nos per funcionar o per superar una situació dolorosa o difícil. Si aquesta mentida és transitòria o està subjecta a la flexibilització o al diàleg, és humà, i es pot treballar. Però si esdevé més radical, comença a la franja problemàtica. I a més, si hi ha un context social que valida, encara ho dificulta més. 

Qüestionar aquestes persones és difícil perquè s’ha de fer des del respecte, no des de l’atac i des de la desvaloració, usant el sentit comú. Hem d’ajudar que la persona es posi a les sabates de l’altre, que vegi l’argument des del punt de vista de l’altre i això implica tota una tasca d’empatitzar.

• Entenc que també hi juga un paper important l’orgull propi.

És un aspecte cabdal, perquè moltes vegades no ho deixen anar precisament per l’orgull. “Ara com he de dir que tenien raó ells? No diré res, pels meus nassos”. “Bé, potser teniu part de raó, però no el 100%, eh? Perquè jo tinc part de raó també”. Aquí no es tracta de qui guanya i qui perd, es tracta que podem sospesar els arguments i veure si ens podem enriquir amb una barreja dels dos. Però, sí, l’orgull moltes vegades fa que es quedin atrapats per no afluixar.

També s’ha de valorar cada context: a nivell més micro, dintre de cada família, s’han de veure les dinàmiques: si la persona vol protagonisme, vol ser el fill predilecte, vol ser el pater familias que dona lliçons a la resta i té una gran autoritat… Segons el context, la persona pot ser més resistent a afluixar. (…) Això ho hem vist, per exemple, en grups sectaris que al llarg de tota la seva història han anunciat dates de fi del món i quan no han arribat, es justifiquen dient que ha estat un error de càlcul, o que no anaven desencaminats perquè eren els primers senyals. Altres explicacions? “Nosaltres hem parat la fi del món amb les nostres pràctiques”. I això és un clar exemple de com ho recargolem tot per autoexplicar-nos-ho i que no trontolli el nostre edifici.

• Estem disposats a buscar la veritat, o la nostra naturalesa ens fa susceptibles a la influència sense pensar críticament? 

Jo penso que, d’alguna manera, les dues parts estan funcionant. És a dir, hi ha una tendència inherent a tots nosaltres a buscar la veritat. No ho dic en majúscules, dic certes veritats, de com funciona el món, de com funcionen les relacions, de què és la vida… Hi ha algunes preguntes que són essencials i que les tenim tots quan arriba un punt de la nostra trajectòria: si té sentit la vida, què fem aquí, què serà de mi després d’això, què quedarà de mi?

El que passa és que alhora que hi ha una tendència a buscar la veritat dins nostre, també hi ha una tendència forta a no buscar-la. I això és paradoxal. Un exemple: les persones que venen a buscar teràpia, teòricament venen a buscar ajuda, però alhora no en volen. Perquè això implicarà que he de moure tot el meu edifici mental. Doncs no em dona la gana, a mi em funciona la vida així. Per què he de canviar? Hi ha una forta resistència al canvi, hi ha una forta tendència dins nostre que les coses es quedin sempre així, perquè és més simplificador i més fàcil. Vivim a la cultura de l’afartament. La nostra ment funciona simplificant, no buscant. Si tinc un argument senzill, millor. I això ens passa quan entrem en crisi: busquem l’enemic a fora. “I jo, en què he intervingut en tot això? I a mi, això en què em toca? M’obliga a canviar de posició? No, vull que canviï l’altre”. Ningú vol canviar. Alhora que busquem les veritats, no les volem. I això és dolorós, perquè quan trobem petites veritats que són fruit d’un esforç emocional, diem: “Òndia, doncs això té sentit!” I reorganitzem la nostra experiència emocional amb veritats minúscules i transitòries. Això també ens obliga a canviar, i és molt difícil perquè ens fa pànic canviar. Per això busquem deixar-ho tot igual i estàtic. Aquests tipus d’explicacions són molt complexes, però busquen deixar la realitat estàtica i amb una foto fixa tranquil·litzadora. I això alimenta molt el recurs mental que busca no pensar.

• Quins factors podrien facilitar el desenvolupament del pensament crític en les persones?

Això és un repte que penso que tenen escoles i família, els dos. Hem de fomentar el parlar, dialogar, debatre, rebatre, conversar. Cosa que hem perdut, ja no conversem. Estem en una mateixa taula cadascú amb el seu dispositiu. Ja sé que és una imatge estereotipada, però no hi ha diàleg, i si no hi ha diàleg, no hi ha pensament. El pensament arriba de l’intercanvi amb l’altre, i de la fricció. Si no hi ha fricció, no hi ha construcció de pensament, però la fricció ha de ser tolerable, no intolerable ni imposada. És una fricció natural. Quan hi ha conflicte, hi ha creixement. I ara estem en una cultura on no volem conflicte, ho volem tot fàcil, no volem problemes. (…) Convivim junts, molta gent, al llarg de molt de temps, i hi ha friccions. I hem de poder tolerar-les, parlar-les, dialogar-les i aprendre’n. 

Treballar totes aquestes situacions permetrà alimentar la ment i construir una manera de pensar. Per mi és important el procés, més que el resultat. Hem de fer esforços per ajudar a construir aquest procés. Perquè si el procés funciona, el resultat podrà ser variat, però serà fruit d’un procés. I això és el que interessa. Que hi hagi una coherència amb la persona, no per imposar una racionalitat al món, sinó perquè hi hagi un procés de construcció social. Hem de construir xarxes més col·laboratives, més dialogants, de debat, perquè la nostra tendència és la contrària: no volem pensar i volem simplificacions. Però si podem construir un context de col·laboració i de pensament conjunt, l’experiència tindrà efectes a llarg termini.