Lost in translation: com un missatge real esdevé enganyós per la traducció i replicació 

Poca de la informació que trobem a internet és original. La major part és contingut reaprofitat d’altres fonts, de manera que en la reutilització, adaptació i traducció successiva dels missatges, sovint es perden detalls i es cometen imprecisions que, de vegades, poden convertir una informació real en enganyosa. 

A més, també és important considerar l’impacte que aquesta pràctica pot tenir en la fiabilitat de les fonts. La difusió d’informació falsa o enganyosa pot minvar la confiança dels usuaris en una font determinada; per tant, la proliferació de contingut no original no només posa en dubte la precisió de la informació, sinó també la integritat del mitjà que l’ha difós en si mateix.

De moment, us avancem que la deshidratació no és la causa més comuna de confusió mental, i que deixar-vos els mitjons posats no augmentarà la vostra probabilitat de tenir orgasmes. Ho expliquem!

La deshidratació en persones grans

Aquests dies corre per WhatsApp un text que s’ha atribuït a Arnaldo Lichtenstein, un metge de medicina interna brasiler. El missatge adverteix del risc elevat que presenten les persones grans de patir deshidratació, donat que la manca de líquids seria, segons el text, “la causa més comuna” rere la confusió mental, una condició relativament comuna entre la gent gran. Això, però, no és precís (és una de les principals causes, però no la majoritària), i el metge tampoc va pronunciar mai aquestes paraules concretes. 

Si rastregem l’origen del missatge, ens topem amb una història lleugerament diferent. El text “està adaptat d’una entrevista” que una periodista li va fer “fa uns 16 anys”, tal com ha explicat Lichtenstein a Verificat. L’escrit ha patit diverses modificacions en comparació amb el contingut que es va publicar originalment el 2010 al llibre Salut – L’hora és ara, que fan del missatge un text imprecís. En el contingut original, per exemple, Lichtenstein inclou tres causes “principals” en la confusió mental de la gent gran, però cap d’elles és la deshidratació. 

El text cau en altres missatges enganyosos fruit de la mala traducció i reinterpretació i arriba, fins i tot, a demanar a les persones que el reben que el reenviïn, una petició que no consta en lloc del missatge original. N’hem parlat aquí.

Mitjons i orgasmes

Un cas semblant el trobem en la història dels mitjons i els orgasmes (i no, no és clickbait): des de 2005, multitud de webs han publicat articles (1,2,3,4,5, entre d’altres) assegurant que tenir relacions sexuals amb els mitjons posats augmenta la probabilitat de tenir orgasmes, alguns fins i tot assegurant que ho fa en un 30%.

Actualment, no hi ha cap estudi que ho demostri i molt menys que destaqui un percentatge de probabilitat. La dada s’ha extret d’un article publicat a la BBC el 2005, que parlava d’un estudi fet amb un grup massa reduït per ser una mostra representativa.

Verificat es va posar en contacte amb l’autor principal de l’article, Gert Holstege, professor emèrit de la Universitat de Groningen, i aquest va explicar que “la idea que les dones amb mitjons tenen més possibilitats de tenir un orgasme no prové d’un article científic, sinó de diaris que em van entrevistar després d’una presentació dels conceptes bàsics de l’orgasme en homes i dones”.

Holstege relata que durant l’estudi les participants van demanar mitjons perquè tenien els peus freds, però en cap moment es van presentar els mitjons com a importants durant les activitats sexuals. La conclusió que tenir sexe amb mitjons augmenta un 30% la probabilitat d’orgasme, doncs, no va ser una conclusió de l’estudi original, tot i que multitud de webs han difós la dada durant els darrers anys.

La importància de la font

Les paraules d’aquests experts s’han copiat, interpretat i traduït tantes vegades que han donat lloc a un missatge fals o enganyós. És fàcil caure en aquest parany, i per això, el millor que podem fer és cercar el missatge original.

Les fonts són l’origen d’una informació, l’entitat o persona a qui llegim, escoltem o veiem. Avui dia qualsevol persona pot compartir una informació que no passi cap filtre de qualitat, i per això hem de ser nosaltres qui escollim activament quina és la millor font per informar-nos sobre un tema. D’això en parlem a la Càpsula 2- Verifiquem amb 4 preguntes, disponible de forma gratuïta aquí.

Com sabem si podem confiar en una font? Això dependrà de la seva expertesa, historial i reputació, però també del tema de què parli, del context en què ho faci i de les motivacions que pugui tenir per parlar-ne. En la majoria d’ocasions la informació que rebem no ens arriba de manera directa de la font original, i això fa més probable que s’alteri, es tergiversi o es perdin detalls importants, com passa amb el joc del telèfon.

Una font primària és l’interlocutor amb coneixement directe d’un fet. En aquest cas, les fonts primàries serien els experts que han emès afirmacions que posteriorment s’han manipulat. Les fonts secundàries, doncs, són els interlocutors sense coneixement directe que reprodueixen o interpreten els fets explicats per una font primària. En aquest cas, corresponen a la persona que hagi creat el missatge de difusió de WhatsApp o els mitjans que han publicat un article sobre la influència dels mitjons en el sexe.

Una font secundària pot ser confiable si fa un bon tractament de la informació, sense tergiversar-la ni amagar-ne parts, i si ens refereix a la font primària perquè puguem consultar per nosaltres mateixos que el que ens diuen és verídic. Quan ens preguntem si una font és més o menys confiable, ens basarem en tres factors: si busca influenciar-nos, si disposa d’expertesa per fer l’afirmació i si ha compartit desinformació altres vegades.

El joc del telèfon il·lustra perfectament com s’escampen aquest tipus de notícies i el funcionament del boca-orella. Algú explica una història a una altra persona i cada vegada que un nou individu entra a l’equació, s’inclouen algunes modificacions, tot i que sigui de manera inconscient. Potser els punts principals s’han mantingut, però és fàcil que alguns detalls hagin patit modificacions pel fet de transmetre’s entre persones. 

A més, un cop difós, és molt difícil identificar qui ha començat a escampar el rumor, ja que cada persona que ha transmès la història hi pot haver afegit detalls gairebé impossibles de rastrejar.

Per això, abans de difondre una informació de la qual no hem comprovat la veracitat, fem l’exercici de rastrejar d’on ha sortit, i si no trobem la font original, el millor serà que no ho compartim!