Liliana Arroyo: “Els docents han d’acompanyar els joves en l’ús de la tecnologia”

Liliana Arroyo és doctora en Sociologia per la Universitat de Barcelona i està especialitzada en transformació digital i impacte social de la tecnologia, temes que estudia com a investigadora vinculada a ESADE. En el seu llibre, Tu no ets la teva selfie (Pagès editors, 2020), Arroyo explica com ens representem en les xarxes socials i assenyala l’angoixa generada d’aquesta representació, principalment entre els més joves. Parlem amb ella sobre educació, tecnologia i hàbits digitals saludables.

Comencem desmentint un mite. Existeixen els nadius digitals?

Absolutament, no. És cert que hi ha una generació que ha nascut amb la tauleta sota el braç i no té tantes dificultats a l’hora d’explorar la tecnologia, d’aprendre amb eines digitals mitjançant gestos simples, però a mi m’agrada posar la metàfora de l’electricitat per explicar que encara que sàpiguen fer servir les eines això no vol dir que entenguin el sistema.

Quina és aquesta metàfora?

Una criatura amb tres anys pot entendre que si prem l’interruptor s’encén la llum, però no té perquè saber què és i com funciona l’electricitat. Passa el mateix amb la tecnologia: els joves poden ser molt àgils amb les eines, però no entenen el funcionament de les empreses tecnològiques que hi ha darrera. El més greu de la fal·làcia dels nadius digitals és que inhabilita els migrants digitals, és a dir, els que adopten les tecnologies més tard i amb dificultats.

Per què?

Els fa sentir que no poden acompanyar, que no poden educar, perquè no tenen aquesta capacitat de maneig i això ha generat molt bloqueig entre famílies i educadors, que senten que són la primera generació que han d’educar en un món que no entenen.

Tot i així, les tecnologies digitals fa temps que formen part dels espais educatius. Quines són les principals oportunitats?

D’oportunitats en tenen moltes. Primera, Internet és una finestra al món que abans no teníem. Un accés al coneixement infinit. Segon, reformulen el concepte d’aprenentatge. D’una banda, cauen les barreres geogràfiques. Per exemple, amb la docència híbrida, ara si un estudiant es trenca una cama i no pot anar a escola, podrà seguir la classe a través d’Internet. De l’altra, cauen les temporals. El fet d’aprendre va més enllà d’una cosa que passa entre les parets de l’escola de 9 a 17h.

Quins són els reptes?

Totes les bretxes digitals. La que sembla més fàcil de resoldre, tot i que encara no ho està, és la d’accés als dispositius i a la connexió. Però una de les que més em preocupen és la de l’ús de les tecnologies. M’amoïna donar accés a unes eines que alguns usuaris no saben fer servir des de la comprensió i l’ús responsable. És com donar-li un cotxe a algú que no sap conduir: es pot convertir en una arma de matar.

En quin sentit?

Hi ha una sèrie de coses que la tecnologia no explica. Ni tampoc l’escola, ni la societat. De la mateixa manera que quan veiem una pel·lícula sabem que estem consumint ficció, perquè ens ho han explicat, cal que algú et parli, per exemple, de la fiabilitat de les fonts per no convertir-te en còmplice de la desinformació.

Exacte, cal una alfabetització digital. Què entens tu per alfabetització digital?

Primer, i més bàsic, identificar els moments en què consumim informació. Els joves que s’informen a través de les xarxes socials estan consumint al mateix temps dues notícies, un anunci, quatre missatges d’amics i familiars… I no és el mateix el sentit crític que posem davant d’una notícia, un anunci o el missatge d’un amic. Aquest col·lapse dels contextos, que defineix danah boyd, no ens facilita apropar-nos a la informació de manera crítica i amb distància. No és el mateix que obrir quatre diaris digitals per informar-se o que recórrer a una llista de Twitter elaborada a consciència per accedir als titulars del dia.

I un cop estem predisposats a consumir notícies?

Aleshores ja entrem dins del mitjà i busquem qui ho publica, amb quines fonts, quines vies de finançament té el mitjà, etc. També és interessant analitzar els titulats, doncs sovint es generen aquests titulars clickbait per confondre la ciutadania. Un bon exercici amb els joves és ensenyar-los quines característiques segueix un titular per fer-se viral i demanar-los de construir titulars clickbait. És molt interessant perquè jugues el rol de productor i consumidor d’informació al mateix temps.

Hi ha una bona alfabetització digital a Catalunya?

Diria que ara mateix, dins del centres, s’implementa en funció de la voluntat dels propis docents. Cal que els professors entenguin la importància d’això i que tinguin llocs de referència on trobar exemples. Juntament amb la feina que vosaltres feu, tenim també Learn to check, per exemple.

Les plataformes de verificació estem preocupades pels biaixos de confirmació.

Si les indicacions bàsiques per consumir mitjans de manera crítica ja costen, com ara, consultar tres mitjans amb creences oposades, traslladar-ho a l’entorn digital, és encara més complicat. Com lluitar contra les pròpies creences? Com capgirar la informació que t’envia la teva tieta, que per a tu és una persona de total confiança?

Això ja és una altre nivell.

El reforçament de les pròpies creences i els biaixos de confirmació són quelcom adaptatiu. Igual que hi ha un ocell amb les ales més curtes perquè si no no pot volar més lluny. El nostre comportament té una funcionalitat adaptativa, però cal saber-ho i anar més enllà.

Com podem donar confiança als migrants digitals per dir-los que la seva feina és imprescindible?

L'alfabetització digital és un treball en equip. Els joves posen el coneixement digital i els adults el criteri. I el criteri es pot construir en analògic. No cal que coneguis la tecnologia a fons per conèixer les preguntes clau: qui m’està dient què? amb quina intenció? qui paga la informació? Són les preguntes prèvies a la tecnologia el que ens fa falta i aquí ens han d’ajudar.