Les mentides alimenten l’odi

Justícia

És molt comú que, quan succeeix algun assassinat o un altre fet delictiu de gravetat amb impacte mediàtic, s’atribueixi sense proves a la població estrangera immediatament. Fins i tot abans que els cossos de seguretat es pronunciïn sobre aquest tema. Va passar amb l’assassinat del nen de Mocejón, però també amb molts altres tirotejos, apunyalaments i assalts, tal com va recollir Newtral, membre com Verificat de la International Fact- Checking Network (IFCN).

Més enllà de falses acusacions, la realitat és que els índexs de criminalitat no han augmentat, mentre que la immigració sí que ho ha fet. La relació entre immigració i delinqüència és un fenomen heterogeni que les xifres estadístiques tendeixen a simplificar.

Relacionar delinqüència amb immigració no té sentit estadístic perquè, si bé hi ha una taxa de criminalitat més alta entre la població estrangera que entre la de nacionalitat espanyola, la proporció d’immigrants que no comet delictes és molt superior a la que s’acaba condemnant a presó. Així ho mostren les dades: tan sols 3 de cada 1.000 habitants estrangers han estat condemnats per algun delicte.

Sobrerepresentats a les estadístiques

El 2023, els estrangers van representar el 51% dels detinguts a Catalunya i el 41% del total de condemnats per una sentència ferma, segons les dades del Ministeri de l’Interior i de l’Institut Nacional d’Estadística, mentre que les persones sense nacionalitat espanyola a la comunitat autònoma representaven el 17,2% de la població el 2023. Per tant, sí que existeix una sobrerepresentació dels estrangers en les estadístiques de detinguts i de condemnats.

És a dir, el 2023 va haver-hi 48,56 detinguts per cada 1.000 persones estrangeres a Catalunya, mentre que la taxa de detinguts entre els espanyols era de 8,43 cada 1.000 persones. No obstant això, menys de la meitat dels estrangers detinguts van acabar condemnats: 20,58 de cada 1.000 persones estrangeres, mentre que la taxa de condemnats espanyols va ser de 4,28 cada 1.000, més de la meitat.

En qualsevol cas, cal diferenciar el cas dels menors, molt atacats també en aquest sentit. Tal com ja vam verificar, els menors espanyols són la major part dels interns en el sistema penitenciari de Catalunya. La població estrangera representava un 32% dels reclusos. És a dir, també estan sobrerepresentats a les presons.

Un tractament diferenciat

Però les dades no ho expliquen tot ni són un reflex exacte de la realitat.

Biaix policial i dificultats jurídiques 

Les dades  podrien mostrar, com indica Elisa García España, catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Màlaga, a la publicació Inmigración y delincuencia: la falacia de una sospecha, un “indici d’una major selectivitat policial amb la població estrangera per dos possibles motius: gerencialisme (liberalització administrativa) i biaixos policials”. Existeixen criteris per identificar i classificar als grups socials que la policia considera una amenaça. A més a més, les polítiques de control migratori també faciliten que hi hagi més detecció de migrants que delinqueixen per trobar-se en situació irregular i, per tant, augmentar la seva presència a les estadístiques.

Quant a biaixos policials, estudis de tot el món han identificat un biaix racial dels agents policials, sobretot fent referència al fet que les persones de minories ètniques són detingudes per la policia amb més freqüència. Així mateix, un altre estudi publicat a The British Journal of Criminology apunta que els jutges són més proclius a condemnar a presó als estrangers.

Altres motius, afegeix l’estudi, que poden ajudar a posar context al voltant de la sobrerepresentació dels estrangers a l’estadística policial són les limitacions que tenen en l’àmbit jurídic: menys capacitat de defensa, desconeixement dels advocats quan conflueixen qüestions d’estrangeria amb altres delictes o l’incompliment de garanties processals.

Més presó preventiva

Més enllà de les dificultats jurídiques existents, també hi ha una desigualtat en el tracte judicial, en especial, en la presó preventiva. Els estrangers són un 40% de la població carcerària, però un 60% dels empresonats abans de la sentència. L’any 2024, gairebé 3 de cada 10 presos estrangers van rebre presó preventiva, mentre que els espanyols són aproximadament 1 de cada 10. 

No tots els estrangers són immigrants 

En qualsevol cas, immigració i estrangeria no signifiquen el mateix. Un estranger és algú amb nacionalitat no espanyola a Espanya, mentre que un immigrant és algú que ha vingut de fora. Aquesta distinció és fonamental per a entendre les estadístiques de delinqüència, que distingeixen per nacionalitat (estrangeria), i no per immigració.

Ho exemplificava Antonia Linde, directora del grau en Criminologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en El País: “Un emigrant és aquella persona que es muda a un altre país amb intenció d’establir-se i no són tots els estrangers. Hi ha a la presó estrangers per cometre delictes relacionats amb el crim organitzat. Aquests no són emigrants, sinó persones d’una altra nacionalitat que venen a cometre un delicte en territori espanyol, són detingudes i condemnades i passen a formar part de la població penitenciària”, explica.

Igualment, Elisa García España, catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Màlaga, exposa en la publicació Inmigración y delincuencia: la falacia de una sospecha que parteix de la població estrangera que apareix en les estadístiques de delinqüència “no resideix al país”. Són persones que cometen delictes transfronterers (tràfic de drogues, immigració irregular…).

No hi ha relació causal entre migració i delinqüència 

A les xarxes socials, un dels rumors més habituals és el que relaciona la immigració amb la delinqüència, per exemple, es pressuposa que una persona d’origen àrab ha de ser terrorista o propera a l’extremisme. Però les dades demostren que no hi ha una relació directa i la majoria d’estudis relacionen les taxes de delinqüència amb la pobresa que pateixen, encara més, els immigrants. Els migrants es troben en els decils de renda més baixos, segons dades de l’Idescat. 

A Espanya, la població estrangera ha augmentat en els últims anys, però la taxa de criminalitat s’ha mantingut estable durant les dues últimes dècades.

A Catalunya, igual que a Espanya, s’ha registrat un augment exponencial de la població estrangera en les últimes dues dècades, passant del 2,9% de la població el 2000 al 17,2% el 2023. No obstant això, aquest augment no ha anat acompanyat d’una pujada similar de la taxa de criminalitat. Aquesta no segueix la mateixa tendència de creixement que l’augment de la població estrangera.

Això desmenteix que hi hagi una relació causal entre la immigració i la delinqüència, com també han determinat diferents estudis acadèmics, que no han trobat elements culturals o psicològics diferents en la població immigrant per establir aquesta relació. 

Prova d’això és un estudi publicat el 2019 que afirmava que “la probabilitat que un immigrant amb bones oportunitats laborals sigui delinqüent no és major que la d’un nadiu en les mateixes condicions”. És a dir, la condició d’haver nascut en un lloc o un altre no explica que una persona cometi més o menys delictes.  Una altra publicació, Delincuencia de inmigrantes y motivaciones delictivas explica que “el fet de ser immigrant no aporta res a la motivació delictiva, sinó que ho és el context de manca d’oportunitats estructurals legítimes“, i cal tenir present que “molts immigrants en situacions d’absència d’oportunitats estructurals i materials legítimes presenten una alta resistència a la delinqüència”.

Una revisió en l’àmbit internacional de diferents recerques que tractaven aquest tema entre 1994 i 2014 conclou que quan existeix una associació entre immigració i delinqüència, aquesta és negativa, encara que molt feble. El que vol dir que, a més immigració, hi ha menys delinqüència. Segons aquesta revisió, diversos estudis han demostrat que, lluny de ser una força amb tendència al crimen, la immigració “està vinculada al creixement de la població i a la reducció de les taxes de desocupació, factors que contribueixen a reforçar l’ordre social” i no viceversa.

No reincideixen més

Un altre rumor clàssic és el que diu que els estrangers tenen més tendència a reincidir. Les estadístiques de les condemnes no ho demostren.

Segons un informe sobre reincidència elaborat per la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries i publicat el 2022, la taxa de reincidència penitenciària a Espanya dels ciutadans espanyols és del 24,83%, metre que la dels estrangers és del 7,92%, considerablement inferior. Per altra part, el 88,61% dels reincidents tenien nacionalitat espanyola, mentre que l’11,38% eren estrangers. En general, la majoria dels condemnats a Espanya el 2023 només havien comès un delicte, independentment de la seva nacionalitat. 

En el cas de Catalunya, cinc de cada deu excarcerats no torna a tenir una causa judicial oberta i el 80% no reingressa a la presó, unes xifres que no difereixen per nacionalitat, segons un informe del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEFJE) publicat el 2023. A més, el 90% dels estrangers empresonats amb expedient d’expulsió van ser retornats al seu país. Dels excarcerats, el 20,4% dels espanyols van tornar a presó i en el cas dels estrangers la taxa va ser del 22,2%, tal com s’indica al resum executiu de l’informe català.

El 60% de les persones amb nacionalitat espanyola i el 59,2% dels estrangers que no van ser expulsats van reincidir (judicialment, no penitenciàriament) després de sortir de presó, segons l’aproximació estadística que fa l’estudi català, a partir d’una mostra representativa dels excarcerats. 

Els joves i menors estrangers

Cal dir que “el comportament davant el delicte dels menors immigrants amb una bona adaptació a la societat d’acolliment no difereix de la dels menors autòctons”, tal com cita Marta Oro-Pulido Miguel, psicòloga de la Universidad Pontificia de Comillas i administradora de centres penitenciaris, a la seva tesi doctoral Els joves d’origen immigrant a la presó, distingida amb el Premi Nacional Victoria Kent de 2019. L’autora conclou que els joves migrants presos són un col·lectiu heterogeni, amb “contextos culturals, familiars i migratoris diversos”, molt difícil d’analitzar des d’un sol prisma. Les dificultats d’adaptació, per exemple, podrien explicar que hagin “d’enfrontar-se a dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques, així com a sentiments d’exclusió i a conflictes culturals”. 

Així mateix, també existeixen dades conjuntes de Justícia juvenil a Catalunya, que informen de xifres de menors i joves atesos que han comès delictes o faltes i als quals els jutjats els han imposat algun tipus de mesura. El 2022, el nombre d’espanyols va ser de 4.247 i el d’estrangers, de 1.660. És a dir, els menors i joves espanyols sota alguna mena de mesura per part de la Justícia van representar gairebé el 72% del total.

La majoria dels musulmans no són radicals

També es vincula sovint els musulmans amb postures gihadistes radicals. Però, fer aquesta simplificació és errònia, estigmatitza i, fins i tot, pot ser contraproduent, com ja vam explicar. La religió no és el detonant de la radicalització, segons detalla un recull sobre l’evidència publicat a la revista Nature. 

A més a més, un dels molts factors que pot influir en la radicalització gihadista d’una persona és, precisament, el sentiment d’injustícia o exclusió, així com el fet que estiguin estigmatizats, segons apunta la Xarxa de Sensibilització sobre la Radicalització de la Comissió Europea.   

Tampoc es pot establir una causalitat entre l’islam i el salafisme gihadista, l’únic corrent violent de l’islam, ni tan sols entre el salafisme i el salafisme gihadista, perquè no tots els corrents salafistes defensen la violència, segons va explicar a Verificat Moussa Bourekba, investigador principal expert en geopolítica global i seguretat del CIDOB. 

Es calcula que hi ha 1.800 milions de persones musulmanes arreu del món, segons el Pew Research Center, i les estimacions del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS) parlen d’entre 100.000 i 230.000 salafistes gihadistes actius al món, un percentatge molt petit respecte al total de creients.

La violència de gènere existeix pel fet de ser dones

La violència masclista no és una realitat imputable a la població estrangera, com ja hem verificat, que se centren en els agressors estrangers i simplifiquen una desigualtat amb diferents experiències en funció de cada context, com indiquen nombrosos estudis.

Així mateix, és una violència estructural (física, psicològica, laboral, etc.), com constata Nacions Unides, i que pateixen les dones pel fet de ser-ho i no per la seva nacionalitat.  

Un estudi de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) exposa que les dones migrants són més vulnerables a la violència durant, per exemple, les travessies cap al lloc de destinació. Però que no és adequat inflar aquesta condició per justificar mesures restrictives a les migracions. També asseguren que “sostenir que les dones de determinada nacionalitat són submises o que els homes d’alguna nacionalitat són masclistes implica incórrer en seriosos prejudicis”. I afegeixen que aquest tipus d’idees “empobreixen” la “concepció de la problemàtica de la violència de gènere i dificulten la intervenció efectiva en aquest camp”.

Pel que fa als assassinats, la punta de l’iceberg, hi ha pràcticament el mateix nombre d’agressors espanyols que de víctimes espanyoles i d’agressors estrangers que de víctimes estrangeres. De fet, hi ha més víctimes estrangeres en mans d’un espanyol que d’espanyoles en mans d’un estranger.

És a dir, la violència de gènere és un problema transversal a les diferents nacionalitats i no es pot relacionar amb la immigració. Per poder establir una correlació entre nacionalitat i una major propensió a les violacions calen estudis empírics amb rigor metodològic que aïllin altres variables que puguin influir en una major comissió d’aquest tipus de delictes i permetin veure l’efecte de la nacionalitat i els delictes sexuals.

Finalment, i en contra del que circula per xarxes socials habitualment, els menors africans no són els que més delictes sexuals porten a terme. El 2022, si se sumen els adults i menors condemnats per delictes sexuals, es van registrar 3.702 condemnes per aquest motiu, segons l’INE. D’aquest total, 42 eren menors amb nacionalitat africana, és a dir, un 1,13%.