Les mentides alimenten l’odi

Economia

Sembla que hi ha una preocupació a la societat sobre el paper dels immigrants a l’economia del país. S’emporten totes les ajudes? Sobrecarreguen els serveis públics? Cotitzen? 

Doncs no només la seva presència aporta a la riquesa del país, sinó que la discriminació laboral i educativa que pateixen a Espanya suposa un impacte econòmic negatiu de 17.000 milions d’euros (un 1,3% del PIB), segons un informe publicat pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. 

Aporten més del que reben 

El Centre d’Estudis Sociològics (CIS) va preguntar durant diversos anys què pensa la població espanyola sobre el que reben els immigrants per part de l’Estat en relació amb el que aporten. Les últimes dades són del 2017 i mostren que la meitat dels espanyols (un 55,5%) considerava que els immigrants reben més o molt més del que aporten.

La realitat no es correspon amb aquestes percepcions. L’edició del 2021 de l’International Migration Outlook de l’OCDE estudia l’evolució de la ràtio fiscal dels immigrants en comparació amb els nadius entre el 2006 i el 2018. En tots els països analitzats, els immigrants contribueixen més en impostos i cotitzacions del que els governs gasten en la seva protecció social, educació i sanitat. En el cas espanyol, l’última dada disponible evidència com la ràtio fiscal dels estrangers es manté per sobre de la dels nadius.

La contribució dels immigrants al creixement del PIB és també una realitat comuna als països occidentals. Si el flux migratori s’hagués congelat el 1990, a Alemanya i Regne Unit el PIB el 2014 hauria estat 155.000 i 196.620 milions d’euros inferior a l’actual, respectivament, i països del sud d’Europa com Espanya haurien crescut entre un 20 i un 30% menys, segons un informe de CITI Group.

La qüestió és que tots els immigrants, pel simple fet d’estar presents en una societat, passen a ser-ne consumidors i, per tant, activen l’economia, segons explica Politikon. A més a més, sigui quina sigui l’ocupació dels ciutadans, tots aporten al sistema econòmic d’un estat que, com indica el Defensor del Poble, “funciona com una maquinària en la qual els diferents sectors productius es troben engranats entre si”.

Contribueixen al PIB de dos països

Els treballadors migrants contribueixen a dues economies perquè el volum de les remeses que envien als seus països d’origen ajuda a estimular-ne el desenvolupament. El 2019, els països d’ingressos baixos i mitjans van rebre prop de 650.000 milions de dòlars en remeses, segons les dades que recull el think tank Migration Policy Institute.Espanya, de fet, rep més diners d’espanyols que viuen a l’estranger que la suma que els immigrants envien als seus països d’origen. El balanç, amb dades del 2023, és de 567 milions enviats a països d’origen dels immigrants i 9,4 milers de milions d’euros rebuts.

Consum de béns públics  

L’impacte de la immigració sobre els comptes públics espanyols, a diferència del que es diu sovint i de les percepcions registrades pel CIS, és “clarament positiu”, com apunta un estudi de FUNCAS realitzat per politòlegs del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat d’Amsterdam. 

Aquest i dos estudis més, de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA) i el Consell Econòmic i Social d’Espanya (CES), que analitzen els ingressos i les despeses que suposen els immigrants en conjunt, conclouen que el gruix de les persones estrangeres estan en edat de treballar, mentre que només un 5% té més de 65 anys i, per tant, està en edat de rebre prestacions contributives.  

Una altra investigació a escala internacional també demostra que la immigració no “dispara la despesa pública”. L’estudi analitza 21 països de l’OCDE entre el 1980 i el 2010 i conclou que no existeix una relació entre l’arribada d’immigració i la despesa social a curt termini i tampoc hi ha evidència que augmenti a llarg termini.

Tot i això, és possible que aquest impacte positiu no sempre sigui visible en l’àmbit local o autonòmic, com detalla l’estudi de FUNCAS, “perquè hi pot haver un desajustament entre els recursos fiscals generats per la immigració i les despeses derivades de l’increment de la demanda d’algunes polítiques socials al territori”. La mateixa investigació explica per què passa això: els ingressos que generen els immigrants els recapta majoritàriament el Govern central a través del sistema de la Seguretat Social, mentre que la despesa en serveis públics la fan majoritàriament les comunitats autònomes i els ajuntaments.

Una altra de les falses creences sobre els immigrants és que acaparen les prestacions socials, com explica i desmenteix l’informe de 2019 del Defensor del Poble. Els estrangers no fan un sobreús de les prestacions socials, com la sanitat, sinó que fan un ús similar o inferior al de la població nacional, segons apunta en les seves conclusions un estudi del Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona (CIDOB) del 2017. I, a més, els estrangers tenen un 4,7% menys probabilitats de rebre prestacions socials monetàries.

Subrepresentats a les estadístiques de sanitat

A l’hora de beneficiar-se del sistema de salut, la població estrangera està subrepresentada. Les dades demostren que la despesa en sanitat que beneficia a persones estrangeres a Catalunya i Espanya és inferior al pes que tenen els estrangers a la població. Per a calcular-ho, l’Institut d’Estudis Fiscals (IEF) va publicar el 2010 un estudi on estimava la despesa sanitària de la població estrangera no comunitària, donat que, com asseguren, no es compta amb una base de dades d’aquesta informació precisa. 

El 2007, any del qual l’IEF té les últimes dades, la despesa mitjana per persona del conjunt dels immigrants equivalia a entre un 64% i un 77% del corresponent de la població espanyola. D’altra banda, la proporció de despesa sanitària per part dels immigrants suposava entre un 6,11% i un 6,75% del total de la despesa sanitària a Espanya. Cal dir que aquest col·lectiu representava un 8,79% de la població amb dret als serveis socials. 

Les dades del gràfic previ resulten d’una estimació que té en compte el nivell de salut concret de la població immigrant, així com l’esperança de vida en néixer i altres variables que, com explica l’estudi a la pàgina 11, recull un indicador elaborat per la UE.

El Defensor del Poble, al seu estudi del 2019 mencionat anteriorment, va recollir dades d’ús dels serveis sanitaris extrets de l’Enquesta Nacional de Salut de l’any 2007. Les dades de consultes i realització de proves són molt similars entre ambdós grups, tot i que els espanyols superen en nombre mitjà de visites al metge als estrangers. Les persones sense nacionalitat espanyola només presenten dades superiors als espanyols en “necessitat d’assistència mèdica no atesa en els últims 12 mesos”. És a dir, que no l’utilitzen tant.

Com explica el mateix estudi, el menor ús dels serveis sanitaris, proves diagnòstiques i medicaments per part dels immigrants es pot deure al fet que  més del 50% de la població estrangera es troba en la franja d’edat d’entre 25 i 40 anys, on els problemes de salut són menors. També és cert que, donat que els estrangers presenten taxes de pobresa més elevada, la seva salut pot ser més dolenta i requerir més assistència sanitària, però això no s’aprecia, o no té un volum suficient, per canviar les taxes d’ús dels serveis sanitaris.

Mercat laboral

Precaris, inestables i mal remunerats

“Els estrangers tendeixen a concentrar-se en grau més alt en determinats sectors i ocupacions concretes en què, probablement, hi ha menys oferta per part de treballadors espanyols”, explica l’informe anual del 2019 del Defensor del Poble. Es tracta de sectors del mercat de treball “amb més irregularitat, més precarietat, més inestabilitat, pitjor remuneració i, en definitiva, més vulnerables”, conclou. 

Hi ha sectors de l’economia clarament dominats pels treballadors amb nacionalitat espanyola i n’hi ha d’altres on es dediquen pràcticament només els estrangers, sobretot, de fora de la Unió Europea. De fet, un 70,7% dels espanyols està “molt d’acord” o “més bé d’acord” en què els immigrants fan feines que els locals no volen fer, segons dades de l’estudi Actitudes hacia la inmigración (X) del CIS.

Un estudi publicat a la Revista Britànica de relacions industrials conclou l’existència de segregació ocupacional entre els nadius espanyols i els immigrants de fora de la UE durant els primers anys després de la seva arribada. Un altre estudi del 2024 la Fundación de Estudios Económicos Aplicados (FEDEA) i la Universitat Carlos III fa una revisió de literatura i explica que, tot i que aquesta segregació ocupacional tendeix a disminuir amb el temps, “persisteixen desafiaments en termes de qualitat de l’ocupació i segregació ocupacional, especialment per als immigrants extracomunitaris, que sovint es troben en treballs poc qualificats i de baixa remuneració”.

De fet, els immigrants estan sobrerepresentats al sector agrari i d’empleats de la llar. Mentre que a Espanya hi ha un 13,4% de residents estrangers (dada de 2023), els treballadors estrangers del sector agrari representen un 35% del total. Els estrangers empleats a la llar, especialment dones, són un 44% del total. Tot i que menor, també hi ha una sobrerepresentació entre els autònoms.

Els estrangers tenen un salari un 30% inferior en comparació amb els nacionals. Una bretxa salarial que es deu, tal com indica un estudi de FEDEA, perquè “els immigrants tendeixen a ser més joves, tenir menys anys d’educació formal i, en molts casos, ocupen treballs a temps parcial o amb contractes temporals. A més a més, la seva presència en treballs qualificats i en el sector públic és menor”. 

De la mateixa manera, un estudi del 2024 del centre d’investigació ISEAK exposa com la taxa de pobresa laboral (de persones que treballen) a Espanya és molt superior en el cas dels estrangers no comunitaris (29,5%) que la dels pertanyents a la Unió Europea (18,3%) i la dels espanyols (9,8%).

Dones estrangeres: a la llar

A finals d’octubre de 2024, cinc de cada deu dones enregistrades al règim de la llar de la Seguretat Social eren estrangeres, segons dades de la Seguretat Social. A més a més, no totes les que treballen en feines domèstiques estan donades d’alta. 

El fet que les dones estrangeres hagin agafat treballs de la llar i les cures ha afavorit que les dones espanyoles surtin de casa i s’incorporin al mercat laboral, explica l’Informe sobre efectes i oportunitats de la immigració a Espanya, elaborat pel Consell Econòmic i Social. La mateixa investigació atribueix a la migració un terç de l’augment de l’ocupació de dones espanyoles qualificades amb càrregues familiars entre 1990 i 2008.

“S’estima que fins a un 80% de les cuidadores internes [que resideixen a la casa on treballen] són estrangeres i que la majoria són explotades en l’economia submergida, sense cotitzar, amb llargues jornades i salaris molt baixos, sense dies lliures ni vacances pagades”, segons l’estudi Mentiras y medias verdades sobre las personas migrantes d’Amnistia Internacional.

Per altra part, la bretxa salarial de gènere també ha evolucionat diferent entre les dones pertanyents a països de la UE i les europees no pertanyents a la UE.

No “roben” llocs de feina

Els immigrants són els més vulnerables a les fluctuacions del mercat laboral i, sense concessions de permisos de treball, molts queden relegats a l’economia submergida. Durant la crisi del 2008, per exemple, 800.000 estrangers van passar a treballar al mercat submergit, segons explicava El País. Amb la pandèmia, tres de cada quatre persones que treballaven en negre van perdre tots els seus ingressos, segons Cáritas, i la pobresa entre les persones que depenen d’aquest tipus d’ingressos va augmentar un 80%, segons l’Organització Internacional del Treball. 

De fet, la població estrangera és la més susceptible a la creació i destrucció d’ocupació. “Els llocs de treball ocupats pels immigrants després de la crisi econòmica són molt pitjors, mal remunerats i inestables”, en comparació amb els de les persones amb nacionalitat espanyola i “els immigrants solen beneficiar-se quan augmenta l’activitat econòmica, però continuen sent més vulnerables que els altres davant d’una crisi”, explica Thomas Liebig, un dels autors de l’informe de l’OCDE sobre les perspectives de la migració internacional en una entrevista a El País. 

A Catalunya, els estrangers afiliats a la Seguretat Social representen prop del 18% de la població afiliada, xifra que fa anys que va en augment.

En els últims quinze anys, els estrangers han representat al voltant del 15% dels afiliats a la Seguretat Social, però la concessió d’autoritzacions de treball va caure en picat a la crisi del 2009 i no s’ha recuperat.

Alhora, la gran majoria dels treballadors ocupats a Catalunya són de nacionalitat espanyola, tot i que en els darrers anys ha augmentat el percentatge d’estrangers entre els ocupats. El 2019 representaven el 14,67% i aquest any, el 19,89%.

El 2024, la població estrangera en edat de treballar era de 5.512.100 persones, de les quals 3.804.500 eren població activa, és a dir, gairebé un 70%. En relació amb aquestes xifres, el 81% de la població estrangera activa està treballant, enfront un 18% que es troba a l’atur.  

Les cinc cares de la pobresa 

1. Els més pobres

La majoria dels catalans més pobres van néixer en un altre país. El 50% de la població estrangera està entre el 20% més pobre de la societat, però no són els únics pobres: els joves, les dones, la precarietat laboral, l’envelliment de la població i la proliferació dels sense sostre són els altres reptes de l’economia espanyola, segons el Defensor del Poble.Els migrants es troben en els decils de renda més baixos, segons dades de l’Idescat. A més a més, la renda mitjana neta anual per persona és més baixa en el cas de persones no espanyoles. El 2023, la dels autòctons era de 17.417 euros i la de persones de la resta del món, d’11.679 euros.

2. Més atur i salaris més baixos

La bretxa salarial és una realitat des que hi ha dades. La diferència d’ingressos és més gran entre els homes que entre les dones. Els homes espanyols tenen els salaris més alts i les dones estrangeres, els més reduïts.

Els estrangers de fora de la UE també són els que tenen la taxa d’atur més elevada.

3. Menys propietats i més lloguer 

Vuit de cada deu persones de nacionalitat espanyola (considerades persones de referència de la llar) viuen a llars en propietat. Per contra, poc més de dos de cada deu estrangers no comunitaris viuen sota aquest règim de tinença: en el seu cas, predomina el lloguer.

Els estrangers també viuen en cases molt més petites.

I destinen un percentatge molt més elevat que els nadius respecte al total de despesa a pagar-se la casa.

En qualsevol cas, cal recalcar que la immigració no és la responsable de l’augment dels preus del lloguer, tal com vam explicar. És cert que l’arribada de més persones afecta la demanda d’habitatge i, possiblement, a l’augment de preus. No obstant això, els experts afirmen que la demanda d’habitatge no ha crescut al mateix ritme que l’arribada d’immigrants. A més a més, un estudi del Centre d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) exposa com l’exclusió residencial dels immigrants, sobretot durant els primers anys al país, es deu a “la segregació residencial, al difícil accés a habitatges dignes, a l’amuntegament dins d’habitatges compartits i a condicions d’habitabilitat paupèrrimes”. Gran part d’aquests immigrants viuen en barris més degradats, inclús en habitatges fora del mercat, juntament amb altres col·lectius desfavorits donat que no es poden permetre millors condicions, la qual cosa acaba generant “guetos”.

4. Més privacions

Donat que els estrangers presenten taxes de pobresa més elevades i salaris més baixos, són també els que més privacions materials tenen. Mentre que més de la meitat dels catalans no es priven de cap bé material, el nombre d’estrangers que sí ho fan és del 70%. En aquesta mateixa línia, són els que més privacions d’un, dos i tres o més béns tenen. De fet, hi ha un percentatge major d’estrangers que es priven de tres o més béns que d’estrangers que no es priven de res.

Per exemple, més del 50% dels estrangers no poden fer front a despeses imprevistes. Quasi el 40% no es poden permetre ni una setmana de vacances a l’any i quasi un 30% no pot mantenir la seva llar a una temperatura adequada.

5. Més dificultats per arribar a final de mes

Les persones de nacionalitat estrangera no pertanyents a la Unió Europea són els que tenen més dificultats per arribar a final de mes. Si dins d’aquest col·lectiu sumem els que tenen diferents graus de dificultats, són prop del 50% del total d’estrangers no comunitaris.