Les mentides alimenten l’odi

Drets

Què ens aporten els immigrants? Ens fan una societat més pobra? Més rica?

Més enllà de què estem parlant d’éssers humans, constantment es qüestiona la contribució dels estrangers i es planteja que s’emporten totes les ajudes socials i prestacions que els autòctons generen amb els seus impostos. Però la realitat és que aporten més del que reben.

Empadronament

L’empadronament és un dret i una obligació de totes les persones que viuen en un municipi, independentment de la seva situació administrativa, tal com estableixen l’article 15 de la Llei reguladora de les bases de règim local i l’article 6 de la Llei d’estrangeria. És a dir, és un tràmit bàsic que permet a qualsevol persona formar part, com a ciutadana, del municipi on viu. 

La Llei d’estrangeria, a diferència de què s’ha dit en més d’una ocasió, no prohibeix l’empadronament de les persones migrants en situació administrativa irregular. A més, la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya deixa clar que les administracions públiques han de vetllar perquè “les condicions municipals per a l’empadronament no comportin cap discriminació per a les persones migrants en situació administrativa irregular”.

La situació administrativa dels immigrants és una competència de l’Estat, però els municipis són els encarregats de garantir les necessitats bàsiques als residents de la seva localitat. Per tant, entren en joc diferents nivells de governança. En aquest sentit, el sistema d’empadronament espanyol és únic a la Unió Europea. El padró sí que permet l’accés a serveis bàsics, com ara l’ensenyament públic i l’assistència sanitària bàsica.

En qualsevol cas, cal mencionar que, tot i que l’empadronament sigui un dret i una obligació per als estrangers, no tots ells figuren al padró. Tal com menciona Ana Fernández Pérez, catedràtica de Dret Internacional Privat a la Universitat d’Alcalá de Henares, al seu llibre Derecho de Extranjería, hi ha una por per part de l’estranger indocumentat a inscriure’s al padró: “La por es basa precisament en la possibilitat que la Direcció General de Policia pugui verificar la situació de clandestinitat en la qual es troba l’estranger”. 

Les persones sense domicili fix

La legislació espanyola obliga, a través de l’article 54 del Reglament de Població i Demarcació Territorial de les Entitats Locals i de l’article 3 d’una resolució vinculant de l’INE publicada al BOE, a empadronar els veïns d’un municipi malgrat no tenir un domicili fix. 

“El padró ha de reflectir el domicili on realment viu cada veí del municipi i de la mateixa manera que la inscripció padronal és completament independent de les controvèrsies juridicoprivades sobre la titularitat de l’habitatge, ho és també de les circumstàncies físiques, higienicosanitàries o d’una altra índole que afectin el domicili. En conseqüència, “els infrahabitatges (barraques, caravanes, coves, etc. i fins i tot l’absència total de sostre) poden i han de figurar com a domicilis vàlids en el padró”, diu l’article 3.3 de la resolució de la Presidència de l’INE sobre la gestió del padró municipal.

Per tant, la solució que es planteja és empadronar a les persones sense llar fixa en “domicilis ficticis”. Els serveis socials corresponents estableixen la direcció, sigui a la seva pròpia seu o a la de l’alberg municipal, per exemple. Així, no es tracta d’“empadronaments fraudulents” quan l’Ajuntament de Barcelona informa que té 5.900 persones empadronades a la seva seu dels serveis socials de Nou Barris, tal com vam explicar, sinó que compleix amb la llei. L’empadronament fraudulent es dona, per exemple, quan es cobra o s’extorsiona les persones sense papers a canvi d’un registre al padró.

Nacionalització

La nacionalització és el procés a través del qual un ciutadà estranger adquireix la nacionalitat espanyola. No s’ha de confondre amb la residència, que és l’autorització per romandre al país legalment, però no implica un canvi en la nacionalitat. Un ciutadà estranger amb nacionalitat espanyola té els mateixos drets i deures que un espanyol de naixement.

El Codi Civil considera diferents motius d’adquisició de la nacionalitat espanyola: per residència (després d’uns anys legals vivint a Espanya), per opció (adopció per part d’un espanyol o fills d’un progenitor espanyol), per matrimoni amb un espanyol, o per carta de natura, entre d’altres. A més a més, cal complir requisits com la presentació d’un certificat d’antecedents penals i la superació d’exàmens de cultura i idioma.El 81% del total d’adquisicions de nacionalitat espanyola (no originària) apuntades al Registre Civil des del 2013 han estat per residència, segons l’Observatori Permanent d’Immigració (OPI) del Govern espanyol. El 2023, últim període publicat per l’INE, aquest percentatge va ser de quasi el 89%. Les concessions de nacionalitat per matrimoni són una minoria (11%).

De fet, els matrimonis amb una parella estrangera continuen sent una minoria a Catalunya. 

A quines ajudes poden accedir els estrangers

Quan arriben a Espanya, els migrants tenen dret a assistència sanitària i a ensenyament públic (en el cas dels menors de 18 anys). No és cert, per contra, que els estrangers, en situació irregular, cobrin una “nòmina”, tal com hem verificat.

Aquests són els drets i deures de les persones que volen accedir als serveis socials a Espanya i Catalunya en funció de quin és el seu estat migratori: 

De fet, no és cert que l’empadronament sigui, per si mateix, generador de drets. Diego Boza, professor de Dret Penal de la Universitat de Cadis, ha explicat a Verificat que “la manca d’empadronament no pot suposar la denegació de l’assistència sanitària pública, de les prestacions socials bàsiques, ni de l’educació pels menors de 18 anys (que són els únics que tenen reconegut el dret a l’educació)”. Això sí, l’expert especifica que una altra cosa és que, en diversos llocs, es posin més obstacles burocràtics “no previstos a la normativa”. 

Ana Fernández Pérez, catedràtica de Dret Internacional Privat a la Universitat Alcalá de Henares (UAH) comenta que, tot i que les primeres versions de la llei d’estrangeria establien que els estrangers havien d’estar empadronats en un municipi, “als últims anys això ha canviat i el dret no es vincula al fet d’estar empadronat o no”. Això sí, “l’empadronament serà necessari per saber quin municipi o comunitat autònoma pot donar l’accés als serveis. És una qüestió més aviat administrativa”.

Les ajudes s’atorguen en funció de la renda 

L’Estat i les comunitats autònomes preveuen diferents tipus d’ajudes i subsidis, amb criteris diversos i que, generalment, s’atorguen en funció de la renda. No hi ha ajudes específiques per a estrangers.

Gran part de les ajudes que ofereix l’Estat són contributives, és a dir, es requereix una cotització mínima. En el cas de les no contributives, en les quals només es demana, per exemple, el padró, es té en compte la renda i en aquest cas la població estrangera hi té una gran presència. De fet, el risc de pobresa a Espanya dels estrangers no comunitaris és 25 punts percentuals més elevats que el dels nacionals.

L’informe Immigration and Social Benefits in a Mediterranean Welfare State: The Case of Spain, de la Universitat de Múnic (2009), destacava que “les llars d’immigrants reben menys prestacions socials en efectiu que els locals (en prestacions socials)” i que “la despesa en salut que reben els immigrants (en serveis públics) no és estadísticament superior a la destinada als nadius”.

Subvencions per a ONG i ajudes per a refugiats i menors

La llei d’estrangeria defensa en l’article 14 que “els estrangers, sigui quina sigui la seva situació administrativa, tenen dret als serveis i prestacions socials bàsiques”. El Ministeri d’Inclusió subvenciona entitats com la Creu Roja, el Comitè Espanyol d’Ajuda al Refugiat, el Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, Metges Sense Fronteres, Accem, la Fundació Cepaim, Cáritas o Red Acoge perquè gestionin l’ajuda humanitària que, no obstant això, també es tramita des d’administracions autonòmiques i locals. L’ajuda humanitària es destina a persones en situació d’extrema necessitat. 

Els espanyols són els principals usuaris dels serveis socials

La majoria dels rumors que vinculen immigració i ajudes públiques donen a entendre que els estrangers es beneficien de l’estat del benestar en detriment de la població local. La Memoria del Sistema de Información de Usuarios de Servicios Sociales del 2023 reflectia, però, que prop del 80% dels usuaris de tota Espanya eren de nacionalitat espanyola. Entre els estrangers, les tres regions principals de procedència eren l’Amèrica central i del sud, el Magreb i la Unió Europea.

Les Rendes Mínimes d’Inserció (RMI) són el conjunt de programes dirigits a persones que no compten amb els recursos econòmics suficients per fer front a les seves necessitats bàsiques. Són prestacions no contributives i, així i tot, el percentatge d’estrangers que la reben és molt menor que el de ciutadans espanyols. A Catalunya, les persones amb nacionalitat estrangera que la reben són un 27% del total dels beneficiaris.

En el cas dels estrangers en situació irregular, l’accés a serveis i ajudes és molt limitat i no poden accedir a prestacions econòmiques com l’Ingrés Mínim Vital (IMV) o la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), com vam verificar.

Sovint, però, es fan virals missatges que parlen d’una “sobrerepresentació” de persones migrades en les ajudes socials sense tenir en compte el principal criteri d’admissió que tenen aquestes ajudes: la renda. 

L’octubre del 2022 vam desmentir que el 40% dels adjudicataris de la RGC i el 43% dels d’habitatge públic fossin per a estrangers. Els percentatges reals són del 21,3% dels titulars de la RGC i el 16% respectivament, segons dades facilitades pel Departament de Drets Socials i l’Agència Catalana de l’Habitatge a través d’una petició de transparència de Verificat, i que atorga aquestes ajudes en funció del nivell d’ingressos dels sol·licitants.

La Renda Garantida, a banda de requisits de residència o edat, s’atorga per criteris econòmics, i la població immigrant està altament sobrerepresentada en les taxes de pobresa. El 2023, a Catalunya, el 47% de les persones amb nacionalitat estrangera estaven en risc de pobresa o exclusió social, davant del 19% de les persones amb nacionalitat espanyola, d’acord amb la taxa AROPE publicada per l’Idescat.

Tampoc és cert que el 95% dels beneficiaris de les ajudes per a joves extutelats siguin estrangers: conformaven el 53% el 2020 i, en tot cas, la prestació s’atorga per criteris econòmics independentment de la nacionalitat.

Per poder rebre l’ajuda, a més, els joves s’han de comprometre a seguir un pla d’inserció social i laboral individual, amb l’objectiu que s’acabin emancipant i sent autònoms econòmicament una vegada deixin de rebre l’ajuda als 21 o 23 anys. De fet, la pròrroga de la prestació fins als 23 anys s’aprova si s’està seguint aquest pla de treball individual. 

Les prestacions d’atur

A Espanya es distingeixen diferents tipus de prestacions relacionades amb l’atur. 

• Prestació contributiva o d’atur. Depèn del temps treballat prèviament i del que la persona hagi cotitzat, amb un mínim de 360 dies en els darrers sis anys. És “contributiu” perquè es cobra en funció del que s’hagi aportat (articles del 266 al 273 de la Llei General de la Seguretat Social).
• Subsidi d’atur o prestació assistencial. Va en funció de la situació de necessitat de la persona beneficiària, que ha de demostrar una falta d’ingressos i ha de complir un seguit de requisits (articles del 274 al 280 de la LGSS). No depèn del que hagi contribuït.
• Renda activa d’inserció. És una ajuda per aturats en situació de necessitat econòmica i amb greus dificultats d’accedir al mercat laboral. Es pot sol·licitar si s’està a l’atur i no es té accés ni a la prestació contributiva ni al subsidi d’atur (Reial Decret 1369/2006).
• Programa d’activació d’ocupació. S’adreça a persones aturades de llarga durada. Inclou polítiques actives d’ocupació amb l’objectiu d’incrementar les oportunitats de tornar al mercat laboral i ofereix una ajuda econòmica d’acompanyament si la persona participa en les polítiques d’activació.

Des del 2017, les prestacions d’atur (de tots els tipus) que cobren els estrangers han representat al voltant del 20% del total, una proporció lleugerament superior al seu pes sobre la població. També se situen sobretot a la franja més baixa de les rendes.

Set de cada deu estrangers que reben atur han cotitzat

Des del 2017, més de la meitat de les prestacions d’atur que reben els estrangers són contributives, és a dir, requereixen un període de cotització (regulat per la Llei General de la Seguretat Social, que estableix que has d’haver treballat un mínim de 360 dies els darrers sis anys per rebre el subsidi). Aquesta proporció ha anat a l’alça els últims anys i, actualment, set de cada deu estrangers que reben prestacions d’atur han cotitzat a Catalunya.

El 2017, les prestacions contributives suposaven al voltant del 50%, xifra que ha anat augmentant progressivament fins a superar el 60%.

Per altra part, les taxes d’atur dels estrangers a Catalunya han estat històricament superiors a les dels nadius, tot i que durant els darrers anys les taxes d’atur dels espanyols i les dels estrangers comunitaris han estat similars. Les taxes d’atur dels estrangers de països no europeus són molt superiors a la resta, més del doble que les dels espanyols.

La pensió mitjana de les persones amb nacionalitat espanyola és un 60% superior que el de les persones africanes i gairebé el doble que les de Sud-amèrica. Les de jubilació són, fins i tot, dos cops i mig superiors entre els espanyols que entre els sud-americans que viuen a Espanya. 

D’entre els pensionistes que no tenen la nacionalitat espanyola, la majoria són europeus i, en especial, de la Unió Europea.

Pel que fa a les pensions no contributives de jubilació, les últimes dades de l’Institut de Majors i Serveis Socials (IMSERSO), corresponents al 2023, mostren com més del 86% es destinen a ciutadans amb la nacionalitat espanyola. En el cas de pensions no contributives en general, on també s’inclouen, per exemple, les pensions per invalidesa, la xifra de beneficiaris espanyols supera el 91%.

Quant a la qualitat dels treballs, l’Informe sobre la Integración de la Población Extranjera en el Mercado Laboral Español (2023) del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, mostra com, a Espanya, el percentatge de temporalitat dels contractes dels estrangers és d’un 36%. El dels espanyols, d’un 23,4%. Així mateix, el 8% dels estrangers amb un treball temporal ho fan a través d’un “contracte verbal”, enfront de l’1,7% dels espanyols.

Quant a la distribució ocupacional, l’informe mostra que, de mitjana, els ocupats estrangers representen un 16% del total, tot i que en les ocupacions elementals, les que requereixen una qualificació més baixa, són un 36%. Per contra, estan infrarepresentats en les més qualificades, oscil·lant entre el 7% i l’11%. 

Més concretament, un 9% dels empleats nacionals treballen a ocupacions elementals, mentre que també ho fan un de cada tres estrangers, és a dir, un 28% dels empleats sense nacionalitat espanyola.En aquesta mateixa línia, un estudi de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) conclou que els immigrants són particularment vulnerables a lesions i malalties mortals derivades del treball, a conseqüència de l’explotació, del seu precari estatus legal i de la falta d’accés a la protecció de l’Estat.

Integració

Per mesurar el nivell d’integració de les comunitats estrangeres a Espanya i Catalunya, no només hi ha un indicador, sinó que la integració es pot mesurar en diferents eixos. Al socioeconòmic, com ja hem explicat, els immigrants estan sobrerepresentats en els decils de renda més baixos. Així mateix, respecte al mercat de treball, la qualitat dels seus treballs és inferior a la dels espanyols. 

Respecte a l’àmbit cultural, les diferències existents entre els nadius i els que arriben, principalment els no europeus, s’utilitzen com a argument per defensar que no s’integren. Però aquesta no és la realitat.

El 75% dels estrangers entén el català. El domini parlat, llegit i escrit de la llengua ha augmentat un 10% entre 2008 i 2018 entre els estrangers residents. A més a més, la diversitat d’idiomes que es parlen a Catalunya ha incrementat.

En qualsevol cas, la utilització de llengües estrangeres al territori no substitueix l’ensenyament del català i del castellà a les escoles públiques de Catalunya, tal com vam explicar. El que sí que existeix és el programa Llengües d’Origen, un projecte pensat perquè els alumnes puguin estudiar la llengua del seu país d’origen com a activitat extraescolar.

Un altre eix de la cultura és la religió. El catolicisme és la principal religió entre la població de Catalunya, seguit de l’ateisme i l’agnosticisme. L’islam és minoritari. La comarca que més centres catòlics té és el Bages, uns 200 per 100.000 habitants, i la que més centres islàmics té, el Gironès, amb gairebé 7 mesquites per cada 100.000 habitants.