Les mentides alimenten l’odi

Desplaçaments

La immigració és un fenomen complex i multifactorial format per històries diverses i reduir les seves causes a una única explicació, com fan molts missatges que contenen desinformació, no és acurat. Les raons per les quals una persona deixa enrere el seu país natal són molt variades i van des de la persecució política, fins a la pobresa, passant per nombroses raons personals, socials o econòmiques. 

Efecte crida

L’efecte crida és un concepte que s’utilitza per fer referència al fet que certes ajudes o polítiques públiques relacionades amb l’acollida de la immigració (mesures econòmiques, legals o assistencials) comporten més onades d’arribades. No obstant això, és fals que les ajudes socials, les regularitzacions d’immigrants o els rescats al Mediterrani que s’han aplicat al llarg de la història recent a Espanya o en altres països europeus hagin implicat un augment de la immigració irregular. 

Les polítiques migratòries no provoquen necessàriament un augment de les arribades

Moltes vegades es diu que unes polítiques favorables a la integració dels immigrants, com regularitzacions extraordinàries, faran augmentar el nombre d’arribades. En realitat i tal com vam verificar, els fluxos migratoris depenen més del cicle econòmic i la situació política als països d’origen, com apunta un estudi de l’Overseas Development Institute i un article publicat a Cambridge University Press, així com a la demanda de mà d’obra als països receptors, que va lligat amb els cicles de bonança econòmica, entre d’altres. És a dir, un millor context econòmic sí que estimula l’arribada de persones estrangeres en edat de treballar, però no les mesures específiques d’acollida. Com explica l’informe del 2019 del Defensor del Poble, la migració neta a Espanya “ha variat de manera significativa, seguint una dinàmica vinculada al cicle econòmic sense que, en aquest mateix període de temps, s’hagin registrat canvis ressenyables favorables en el marc de prestacions de l’estat de benestar espanyol”.

En aquesta línia, una revisió de literatura de l’Oficina Europea de Suport a l’Asil suggereix que la migració irregular s’explica per l’empitjorament de les condicions econòmiques, la persecució política, els conflictes i la violència o la degradació ambiental. A més, l’informe de l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), Displacement Tracking Matrix (DTM) Flow Monitoring Surveys (FMS) deployed in Greece, Italy, and Spain in 2023, revela que el 47% dels migrants han deixat el seu lloc de naixement per dificultats econòmiques.

Tampoc hi ha pràcticament cap correlació entre el nombre d’immigrants (i refugiats) que els països accepten i les actituds d’aquest país cap a la immigració, segons l’informe Migration and the economy de CITI. 

Reduir el procés migratori al suposat efecte crida “no és només erroni sinó també perillós, perquè es polititza el tema migratori i fa impossible parlar de drets de les persones migrants sense l’alarma d’una presumpta allau migratòria”, va explicar a Verificat Francesco Pasetti, investigador principal de l’àrea de Migracions del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB).

D’altra banda, també s’ha dit que les operacions de cerca i rescat al Mediterrani per part dels governs i ONG fomenten l’arribada d’immigrants a les costes europees. Aquesta percepció també és falsa. Un estudi publicat a Nature va estudiar tres períodes de rescats a la Ruta del Mediterrani Central (RMC) entre 2011 i 2020, i va comprovar que “l’afluència de migrants a la RMC no es veu afectada per la presència d’operacions de cerca i rescat, com proposen els defensors del “factor d’atracció””. És a dir, les operacions de cerca i rescat són una resposta a una major quantitat d’encreuaments, i no la causa dels desplaçaments.

Les regularitzacions d’immigrants no necessàriament generen un efecte crida

Un altre argument que circula és que les regularitzacions massives d’immigrants als països d’arribada han comportat un efecte crida. No obstant això, ni les dades ni els estudis sobre aquest tema mostren que hagi influït en una major arribada de migrants a les fronteres del país, tal com vam verificar.

Des del 2000, a Espanya hi ha hagut tres regularitzacions extraordinàries. Després de les regularitzacions del govern de José María Aznar (PP) l’any 2000, aquestes entrades per via marítima van pujar mínimament, mentre que després de les del 2001, van baixar. Després de la regularització del 2005, de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), va haver-hi un pic d’arribades el 2006. És el que es va denominar la “crisi dels cayucos” a Canàries. No obstant això, seria erroni interpretar aquestes arribades com una conseqüència de la prèvia regularització.

Concretament, un estudi publicat a Barcelona GSE Working Paper Series analitza aquesta onada migratòria. Els seus autors conclouen que la quantitat d’immigrants que van arribar a Espanya el 2006 va augmentar, sí, però el ritme de creixement va ser similar entre les persones de països membres de la Unió Europea (amb llibertat de circulació) que les provinents d’estats extracomunitaris (que necessiten un visat per residir a Espanya). És a dir, no es va registrar un canvi en la composició de la immigració en l’estat espanyol, malgrat que la regularització de 2005 va incidir principalment en les persones que venien de fora de la UE. 

L’estudi té limitacions i tampoc permet concloure que la regularització no provoqués un augment de sortides dels països d’origen. Estudia el total de la immigració i la seva presència a la societat espanyola, però no controla si va haver-hi un augment de les arribades per mar o per avió, sinó que parla de totals.

Cristina Fernández, investigadora Ramón y Cajal per la Universitat d’A Corunya, que ha investigat sobre polítiques de control de la immigració, explica a Verificat que “no té massa sentit” associar les arribades amb la política interna d’Espanya: “És com si diguéssim que la crisi dels refugiats de Síria o d’Ucraïna tenen a veure amb la política interna d’Alemanya o Polònia”. Per tant, afirma que té més relació amb la situació del país d’origen. No obstant això, el fenomen migratori és complex, i altres variables com la condició de les rutes migratòries o la situació econòmica poden influir en les dinàmiques de desplaçament.

Entre les possibles causes de les arribades registrades el 2006 a Canàries, l’experta cita “la crisi política al Senegal, uns corrents marins favorables o la impossibilitat d’arribar a Europa a través de rutes més curtes i més segures a causa del reforçament de la cooperació amb el Marroc per a la vigilància de les fronteres més al nord”, a Ceuta, Melilla i la costa andalusa.

Un altre factor a tenir en compte és la capacitat més gran per a detectar pasteres mitjançant el Sistema de Vigilància Exterior (SIVE) que Espanya utilitza des del 2002, però que va arribar el 2005 a Canàries. Aquest permet, segons la definició de la Guàrdia Civil, “detectar a llarga distància (10 km) les embarcacions que s’aproximin al nostre litoral”, per a “interceptar als presumptes delinqüents o auxiliar els immigrants irregulars”. És a dir, que part de l’augment de l’arribada de migrants podria explicar-se per una major capacitat de detecció i intercepció.

Les màfies no provoquen l’arribada d’immigrants

Responsabilitzar els traficants i les màfies de l’arribada d’immigrants és una altra narrativa freqüent en discursos polítics. Però el tràfic és “una reacció als controls fronterers, i no la causa de la migració il·legal”, segons constata el sociòleg Hein de Haas al llibre How Migration Really Works (Viking, 2023).

Un estudi del European University Institute explica que, tot i que és cert que els migrants experimenten violència i victimització als seus viatges, les xarxes de tràfic d’immigrants presenten baixos nivells de complexitat organitzacional. La major part de les persones condemnades per tràfic de persones “són operadors independents”, segons l’estudi del European University Institute. Concretament, treballen en nom d’amics i familiars i no presenten una gran complexitat com a organització. Això fa que molts migrants no considerin als facilitadors dels seus viatges com a criminals, sinó com a persones que els donen suport i coneixements per a moure cap a un lloc millor.

Europa no afavoreix la immigració irregular

Durant la campanya de les eleccions europees de 2024, diversos partits polítics van estendre la idea que Europa obria “les seves portes” sense control amb l’objectiu d’atraure població estrangera. Tot i que hi ha migrants que accedeixen al continent de forma irregular, això no implica que els controls no existeixin, com vam verificar en aquell moment. 

En el pressupost de la UE per a 2021-2027 es preveuen 22.700 milions d’euros per a la gestió de migració i fronteres, una xifra que duplica els 10.000 milions d’euros que es van destinar a aquestes partides en el període 2014-2020.

El pressupost destinat al Frontex, l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes que s’encarrega de donar suport en la protecció de les fronteres de l’espai Schengen i de la UE, ha vist incrementar el seu pressupost de manera constant des que hi ha dades. 2024 és l’any amb més pressupost de la història.

El control de les fronteres és, de fet, una font important d’ingressos per a empreses d’armament i tecnològiques. El 2015, un equip de periodistes va fer seguiment dels diners que la Unió Europea (UE) destinava al control fronterer i va revelar que des del 2002 fins al 2013, diversos grups privats van rebre més de 225 milions d’euros de diners públics per a aquests fins, segons van publicar en un portal amb totes les dades, The Migrants’ Files. Les deportacions i la burocràcia que impliquen va suposar, almenys, 11.300 milions d’euros en el mateix període, tot i que els periodistes reconeixen la dificultat de conèixer el cost total d’aquestes polítiques per la falta de transparència dels Estats.

A banda del pressupost, les anomenades devolucions en calent, que a Espanya es coneixen tècnicament com a “rebutjos en frontera immediats amb coacció administrativa directa i sense procediment”, són també una realitat. Ruth Ferrero, docent de Ciència Política i Estudis Europeus de la Universitat Complutense de Madrid, exposava a France 24 que “si tens expulsions ràpides, no tens temps d’estudiar els dossiers de les persones que puguin sol·licitar l’asil”. Així i tot, el 2020 el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i el Tribunal Constitucional (TC) espanyol van avalar aquest procediment. A més a més, una reforma recent del sistema de migracions i asil de la UE va contemplar les devolucions en calent: “s’aplicaran a determinades categories de sol·licitants d’asil (per exemple, als procedents de països amb taxes de reconeixement d’asil baixes)”.

Persones en situació irregular

Els immigrants que arriben a les costes espanyoles o entren per via terrestre a través de les ciutats de Ceuta i Melilla poden entrar al programa de protecció internacional si sol·liciten l’asil i compleixen els requisits. Si no ho fan, entren al programa d’atenció humanitària que, tot i ser gestionat pel Ministeri d’Inclusió, és portat a terme per entitats sense ànim de lucre que col·laboren amb el ministeri, com per exemple la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) o Creu Roja, entre moltes altres. 

És a dir, els immigrants refugiats, apàtrides i que pateixen un risc o una amenaça real de mort o de tortures al seu país d’origen es poden acollir a la protecció internacional, mentre que aquells que emigren per altres factors, sovint simplificats sota el terme “migrants econòmics”, poden acollir-se a l’atenció humanitària, segons va detallar Lidia Hernández, coordinadora d’acció humanitària a CEAR, a Verificat.

El procés d’acollida en el cas de l’atenció humanitària depèn del Ministeri d’Inclusió i la distribució dels immigrants pel territori es fa en funció de la disponibilitat de places als centres d’acollida de les diferents comunitats autònomes. Per tant, no és cert que Catalunya, ni cap altre territori, tingui un procés d’acollida d’immigrants més permissiu que els altres.

En el cas de l’asil, després d’avaluar els casos concrets i d’acreditar la seva condició de refugiats, estan protegits i definits específicament pel dret internacional. De fet, els refugiats tenen protecció contra les devolucions i no se’ls penalitza, teòricament, per passar fronteres sense autorització legal. ACNUR aclareix que, normalment, la paraula “migració” implica un procés voluntari, com la cerca de millors condicions econòmiques, mentre que l’asil es dona perquè aquestes persones no poden tornar al seu lloc d’origen de forma segura. 

Percepcions errònies sobre la població immigrant

Les xifres de persones en situació irregular són més baixes del que popularment pensa la majoria de la ciutadania. Aproximadament, set de cada deu nadius europeus creuen que hi ha més immigrants dels que realment hi ha, segons l’Eurobaròmetre, i molts d’ells pensen que hi ha més població immigrant en situació irregular que amb els papers en regla. A Espanya, un 41% dels enquestats considera que n’hi ha més en situació irregular que regular, vuit punts per sobre de la mitjana europea. És fals. Un estudi publicat el 2011 al European Journal of Migration and Law defensa que els migrants sense papers representen entre un 0,4 i un 0,8% del total de població, i entre un 7 i un 13% de la població migrant.

Un estudi del think tank Funcas va estimar que el nombre de població en situació administrativa irregular a Espanya seria de 686.111 persones el 2023. La majoria són de diverses nacionalitats del continent americà (600.000 habitants), molt lluny dels europeus (51.000) i els africans (35.000). En total, suposaria un 17% de la població estrangera no comunitària resident a Espanya. En qualsevol cas, no hi ha cap registre de persones en situació irregular i cap dada concreta. Poden registrar-se, tal com ja es fa, les arribades per mar i terra, però no totes aquestes persones ingressen en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i existeix una gran mobilitat entre països europeus, de manera que les dades són molt inestables. Altres organismes com Eurostat les xifren en poc més de 90.000. A mig camí es troba un informe del 2020 de la Fundación porCausa i la Universitat Carlos III de Madrid, que contempla que hi ha entre 390.000 i 470.000 persones en situació irregular en territori espanyol.

Per obtenir una radiografia més concreta del que suposen les persones en situació administrativa irregular a Espanya, es poden creuar les dades d’Eurostat de nacionals de tercers països que es troben en situació irregular amb les de població del 2023. Tot i que aquesta comparació serà limitada, ja que, com adverteix l’Eurostat, “les dades es basen en fonts administratives i es proporcionen, principalment, pels Ministeris de l’Interior o les Agències d’Immigració vinculades”, per tant, responen a “normes i procediments nacionals específics”. 

Espanya està lluny de ser el país amb més proporció de persones en situació irregular (amb un 0,002% de la població) de la UE. Es col·loca en el lloc número 13 de 27, just per sota de la mitjana de la Unió. En primera posició hi ha Eslovènia (0,03%), xifra que difereix de l’espanyola.

En el cas dels refugiats, a escala global un 75% resideixen a quatre països: Iran, Turquia, Pakistan, Uganda, segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). A Espanya, es va reduir la taxa de reconeixement de protecció internacional un 12% el 2023, és a dir, es van denegar quatre de cada deu sol·licituds. Segons dades de l’INE de 2022, hi havia 280 refugiats per cada 100.000 habitants a Espanya.

El cost d’arribar a Europa

Arribar a les costes europees i travessar el mar Mediterrani de forma il·legal resulta més car que fer-ho a través de vies legals. Segons dades d’Europol, el 2015 els migrants que arribaven a l’espai Schengen per la via del Mediterrani pagaven 4.500 euros pel viatge, “destinats a organitzacions criminals de contrabandistes i traficants”. Tot i això, no existeix un preu fix i conegut per a aquesta travessia. Frontex establia un preu de 3.000 euros per viatge el 2020. Una investigació periodística del 2015, The Migrants’ Files, parlava de 700 euros per persona en el cas dels migrants de l’Àfrica Subsahariana i de 2.000 euros en el cas de clients d’Orient Mitjà.

El cementiri del Mediterrani

El Mediterrani, així com les Canàries, són les fronteres més mortíferes del món, segons l’Organització Mundial de les Migracions, que comptabilitza els morts i desapareguts en els països més perillosos.