La prova de la ceba no prediu les pluges d’un any amb un 60% d’encert, tal com assegura una entrevista a TV3
És un mètode de predicció ancestral sense base científica i la probabilitat que encerti o falli es deu a la casualitat
Què s’ha dit?
Que, gràcies al mètode de “la prova de la ceba”, pots saber el temps de tot l’any i que, de mitjana, encerta el 60% de les vegades.
Què en sabem?
La prova de la ceba és un mètode amb un fort arrelament als pobles de Catalunya i de l’Alt Aragó, però es tracta d’una predicció ancestral sense base científica i els resultats dels quals no assenyalen el temps que farà i molt menys la probabilitat d’encert.
Diversos mitjans catalans com TV3, en un programa matinal que s'emet de dilluns a divendres anomenat Tot es mou, s'han fet ressò aquests dies del mètode de predicció pseudocientífic de “la prova de la ceba”, amb què suposadament podem conèixer les pluges de tot l'any. Durant el programa també assenyalen que el sistema "de mitjana té un 60% de probabilitat d'encert".
És FALS. La prova de la ceba és un mètode de predicció ancestral sense base científica i la probabilitat que encerti o falli es deu a una casualitat més que a una relació directa.
“Fes la prova de la ceba i saps el temps de tot l'any […] De mitjana, un 60% [de les vegades] ho endevines”.
El mètode consisteix a tallar una ceba a dotze trossos iguals la darrera nit de l'any i col·locar-los a l'aire lliure, en una superfície plana. Tal com indica l'entrevistat del programa, s'atorga a cada capa el nom d'un mes i s'hi col·loca una mica de sal. Després d'haver passat una nit a la intempèrie, s'observen les capes de la ceba: els trossos en què la sal genera més suc denoten mesos plujosos i els que no secs.
La prova de la ceba forma part de la cultura dels pobles i de la seva història almenys “des de l'Edat Mitjana” i gaudeixen d'una àmplia tradició precisament als pobles de Catalunya i l'Alt Aragó, però és important deixar clar que no té validesa científica, tal com recorda a Verificat José Miguel Viñas, meteoròleg i divulgador científic. Tot i això, no hi ha evidència que el mètode de les cebes tingui un 60% de mitjana d'encert, sinó que qualsevol possible concordança amb la situació meteorològica en qualsevol mes es dona per atzar. Tampoc és cert que, si es realitzen diverses proves en diferents llocs i amb cebes diferents, i en totes aquestes proves hi ha mesos en què coincideixen totes amb el pronòstic —tal com suggereixen altres articles sobre el tema—, vol dir que passi el que assenyalen. Qualsevol semblança entre els pronòstics és pura coincidència.
Cap predicció actual a més de dues setmanes no té una fiabilitat elevada, tal com indiquen els experts consultats. "En latituds mitjanes com Europa, el skill [la capacitat predictiva d'aquests models] és superlimitada", indica a Verificat Daniel San Martín Segura, director de Predictia, una organització que ofereix sistemes de modelització i gestió de dades en àrees com el clima. “En general, la predictibilitat és molt limitada i les prediccions es realitzen en termes d'anomalies: el mes que ve, o els pròxims tres mesos, seran més càlids que el normal, o més o menys humits del normal. Per res és això de: 'Hi haurà una Filomena'. Estem molt lluny”.
Les previsions actuals es fan a través de l'anàlisi de diversos impulsors (coneguts com a drivers), tal com indica a Verificat Rubén del Campo, portaveu de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), que són bàsicament una sèrie de paràmetres —temperatura oceànica o presència de gel a Sibèria, entre d'altres— que els meteoròlegs analitzen per estimar “com aquests poden impulsar un determinat tipus de temps a les nostres latituds al llarg de l'estació”.
Models basats en la probabilitat
Actualment, la predicció estacional per determinar si els mesos vinents seran plujosos o secs està basada en probabilitats, és a dir, a calcular si és més plausible que passi un escenari de més pluges del normal, o menys. En el cas de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), aquestes es publiquen a finals de cada mes i amb una sèrie de mapes que indiquen com és de probable que el mes sigui més càlid, fred, plujós o sec del normal per als pròxims tres mesos.
Aquesta és la diferència més gran respecte a les prediccions meteorològiques, que són les que ens diuen el temps que s'espera en els dies vinents, i que tenen un caràcter “determinista”, tal com resumeix Sant Martí, que són aquelles prediccions en què, per a unes condicions inicials donades, genera una única predicció.
“Quan anem a l'escala estacional […] s'utilitzen models numèrics –models matemàtics que parteixen de les observacions atmosfèriques realitzades en aquell moment–, que són com els que s'utilitzen [per a les prediccions] a curt termini”, resumeix San Martín, que assenyala que la diferència principal [amb les prediccions meteorològiques] és que la predicció es fa per conjunts: “Es fan pertorbacions en les condicions inicials, com de la temperatura de l'aigua del mar, i cada model llança un munt de simulacions diferents”, i es genera un conjunt de prediccions.
Les prediccions estacionals solen prendre com a referència les dades d'institucions com el Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques a Medi Termini (ECMWF), una de les eines més comunes i de més qualitat del món per fer prediccions meteorològiques, però, tal com indica l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), "actualment, […] la majoria dels Centres Mundials de Producció de l'Organització Meteorològica Mundial (OMM) generen de manera rutinària pronòstics" d'aquest tipus.
Tal com indica Del Campo, els mapes estacionals s'obtenen a partir de “drivers o paràmetres, [també els defineix com a factors atmosfèrics, oceànics] que fan que el temps a llarg termini en una escala estacional es comporti d'una determinada manera”, és a dir, que els meteoròlegs, a través de veure quina és la temperatura oceànica, o de si al llarg de l'estació se succeirà el fenomen d'El Niño o La Niña, poden preveure canvis “en la circulació atmosfèrica que es poden traduir en més pluges al nostre territori”.
L'Aemet afegeix a la seva web que la perícia o precisió d'aquestes prediccions també depèn de la regió a analitzar. Per exemple, aquesta sol ser més gran “en zones tropicals que en latituds mitjanes on es troba Espanya”, ja que, en aquestes últimes, “les fluctuacions aleatòries del temps són normalment més grans que les components predictibles a escala estacional”. En altres paraules, que en latituds com la d'Espanya hi ha més variabilitat meteorològica que en zones tropicals, cosa que dificulta més la predicció a mitjà termini.
Predicció pseudocientífica als mitjans
No és la primera vegada que els mitjans de comunicació donen credibilitat a mètodes de predicció de la meteorologia pseudocientífics. És el cas de les cabanyelles i el jove que, suposadament, va predir la tempesta Filomena, i sobre això, segons mitjans especialitzats, tampoc hi ha evidències.
Igual que la prova de la ceba, el mètode de les cabanyelles tampoc no té base científica. Tot i això, de vegades les informacions publicades no deixen prou clar que si encerta aquest tipus de predicció és per una coincidència.
La presència d'aquest tipus de prediccions en mitjans sense explicar de manera clara que no són mètodes que funcionin, pot donar una idea falsa de com es duu a terme realment la predicció meteorològica actual a mitjà termini que, com hem explicat abans, tampoc no encerta totes les ocasions: la predicció meteorològica en general es basa en probabilitats, no en certeses.
