La major part de l’aigua de l’aixeta de Barcelona ja no ve dels rius (i això afecta el seu sabor, però no la seva seguretat)

Les reserves d’aigua de la comunitat autònoma es troben al 16% de la seva capacitat, límit per sota del qual s’activa l’escenari d’emergència i les restriccions, que ja es van aplicant des de la declaració de l’estat de preemergència el 23 de novembre, s’endureixen i generalitzen a tots els usos de l’aigua.

La falta d’aigua extrema també influeix en la procedència de l’aigua de l’aixeta que es beu a Barcelona, molt diferent d’un any normal, segons dades facilitades a Verificat per Aigües de Barcelona (Agbar), l’empresa publicoprivada responsable de la gestió del cicle de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). “En la situació actual de sequera, el 19% del consum és aigua superficial [rius], el 23% subterrani, el 33% dessalinitzat i el 25% regenerat”, explica el seu gabinet de premsa. En un escenari normal, sense sequera, tres quartes parts de l’aigua que consumim ve dels rius, un 21% d’aqüífers subterranis i el 5% restant de les dessalinitzadores.

Aquest canvi en l’origen de l’aigua de l’aixeta altera el seu sabor, per la qual cosa pot canviar els patrons de consum de la població barcelonina. De fet, i segons una enquesta realitzada per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), la raó principal que els barcelonins van donar per decantar-se per l’aigua embotellada va ser el millor sabor i olor (el 51,3%).

El sabor de l’aigua canvia en funció de l’origen

Des d’Aigües de Barcelona expliquen que tant l’origen com el nivell de clor de l’aigua determinen el seu sabor, encara que no la qualitat del producte que arriba a les aixetes de la població. Aquests factors es veuen alterats en èpoques de sequera perquè, en primer lloc, com menys aigua disponible hi ha en els aqüífers, més ha de tractar-se.

“Si hi ha més sequera, tot el que són contaminants que pugui tenir l’aigua que entra en la potabilitzadora augmenten de concentració, és a dir, es dissolen en un contingut d’aigua menor. Per tant, serà més difícil potabilitzar aquesta aigua i arribar als estàndards de qualitat”, indica a Verificat Núria Bonada, catedràtica i experta en l’estudi de la biodiversitat, l’ecologia, la conservació i la gestió dels ecosistemes d’aigua dolça de la Universitat de Barcelona (UB).

Coincideix amb ella Joaquim Farguell, investigador de l’Institut de Recerca de l’Aigua (IRdA) de la UB, qui puntualitza en conversa amb Verificat que “la qualitat de l’aigua de l’aixeta no hauria de veure’s alterada, ja que és missió i funció de la planta potabilitzadora treballar per mantenir la qualitat de l’aigua potable”. Aigües de Barcelona ha ajustat els seus “processos i actuacions” a aquest efecte, segons assevera el seu departament de comunicació a Verificat.

Però és que, a més, el canvi d’origen —de rius a dessaladores— pot alterar el sabor de l’aigua, ja que “s’afegeixen sals minerals a l’aigua dessalada i pot tenir concentracions de sals diferents de les habituals, cosa que per als més sensibles es reflecteixi en un canvi en el sabor l’aigua”, afegeix Farguell.

Més tractament, més insegura?

D’altra banda, que l’aigua que arriba a les potabilitzadores sigui de menor qualitat no significa que la que surt també ho sigui, ja que l’aigua de l’aixeta es tracta seguint els valors de referència per als paràmetres químics fixats.

Aquests paràmetres s’estableixen “seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), considerant un consum sanitàriament segur de l’aigua durant tota la vida”, assenyalen des d’Aigües de Barcelona. Aquest consum “sanitàriament segur” el calculen a partir de l’estimació de la ingesta durant 70 anys de dos litres d’una aigua que contingui qualsevol dels compostos amb el nivell dels valors de referència establerts.

La qualitat de l’aigua es regeix per normatives europees

Els nivells de qualitat de l’aigua de l’aixeta es regeixen tant per normativa europea com per la legislació espanyola, a través del Reial decret 3/2023 del 10 de gener. A Barcelona, és el grup Agbar l’encarregat de gestionar les anàlisis i els controls sobre la qualitat de l’aigua, el tractament de la qual es fa en les plantes potabilitzadores (ETAP).

Els informes mostren tant els tractaments als quals ha estat sotmesa l’aigua d’una determinada zona —recloració, ozonització, desinfecció, etc.—, i certifiquen que l’aigua és apta per a consum humà. A més, es traslladen al Ministeri de Sanitat i es publiquen en el Sistema d’Informació Nacional d’Aigües de Consum (SINAC).

Però és que a més de la tasca d’autocontrol de les empreses subministradores, existeix la vigilància sanitària de les aigües de consum, que és responsabilitat per llei de l’Administració sanitària. En el cas de Barcelona, aquesta tasca depèn de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i, en la resta de l’àrea metropolitana, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

El consum mitjà d’aigua corrent a Catalunya és d’uns 117 litres per habitant i dia, mentre que l’OMS estableix que el límit mínim necessari és de 100, segons dades de la Generalitat.

Quant a l’aigua embotellada (sense gas), i segons dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA), es van consumir un total de 86,6 litres per habitant i any en 2022, última data de la qual es disposen dades.