La història de la guerra civil no és un debat obert

La formació política Vox va anunciar el passat dimarts 15 d’octubre, que el seu partit llançarà una proposta de resolució per rendir homenatge a les famílies i víctimes de Lluís Companys. El portaveu de Vox al Parlament de Catalunya, Joan Garriga, va defensar la idea en una roda de premsa (minut 2:10). La proposta és similar a les anomenades lleis de “concòrdia” impulsades pel partit a comunitats autònomes com Castella i Lleó i les Illes Balears. Nacions Unides (ONU) les ha criticat en tant que invisibilitzen greus violacions dels drets humans per part del franquisme, i volen obrir un debat sobre les responsabilitats de la Guerra Civil que els historiadors consideren tancat i consensuat.

“Lluís Companys va ser colpista, responsable de la destrucció de més de 7.000 edificis religiosos a tota Catalunya i de l’assassinat de més de 8.000 Catalans“

Joan Garriga, portaveu de Vox al Parlament de Catalunya

La història de la violència a Catalunya durant la Guerra Civil i totes les seves conseqüències “han estat àmpliament estudiades per la historiografia i no són objecte de debat per les sòlides conclusions extretes”, com assegura Pere Ysás Solanes, expert en Història Moderna i Contemporània. Les paraules del portaveu de Vox estan tretes de context i posen en dubte aquest gran consens a què fa referència Ysás.

Violència popular i per motius diversos

Les dades a què fa referència Garriga són del període entre 1936 i 1939, és a dir, durant la Guerra Civil Espanyola. La xifra exacta de les persones assassinades en aquest temps varia en funció de la font, però oscil·la entre les 8.000 i 9.000 persones.

 Un dels principals experts en el tema és el doctor en història Joan Villarroya i Font. Va centrar la seva tesi doctoral en la Violència i Repressió a Catalunya durant la guerra civil. En el seu estudi comptabilitza 8.360 víctimes a Catalunya en aquell període i apunta que ho van ser per motius diferents: “ideològics, polítics, religiosos, passionals o d’enfrontaments interns”. A més a més, “també hi ha les morts executades per sentència dels Tribunals Populars i posteriorment pel Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya”. L’expert explica que la violència durant la Guerra Civil a Catalunya era “al marge de les institucions i no obeïa ordres ni instruccions d’aquestes, a diferència de l’onada de violència desencadenada dels militars sublevats, perfectament prevista i ordenada”.

L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté confirma a Verificat que la clau d’aquesta violència va ser “el buit de poder que va fer sorgir la ràbia” i assegura que “el veritable poder era el poble armat”. Ambdós historiadors signen la investigació Violència i repressió a la reragurda catalana 1936-1939 en què expliquen que “des del mateix moment que s’inicia l’allau de violència, hi ha una voluntat de salvament de vides de persones en perill per part de la Generalitat”. 

Villarroya estudia que “a partir del 19 de juliol hi hagué a tota Catalunya una revolució incontenible, desorganitzada, alhora plena d’ideals que abastà tots els àmbits, i un d’aquests fou la violència, on el conjunt de forces d’esquerra es veieren desbordades al carrer per la violència sectària, per l’oportunisme, per les venjances personals i pels aprofitats”. Fa referència al fet que “els delinqüents comuns sortiren de les presons que restaren buides” i deixa clar que “no hem d’oblidar que aquesta situació es donà a conseqüència d’un aixecament militar que trencà la legalitat constitucional i desbordà el govern autònom, del qual en aquell moment depenia l’ordre públic”.

Arnau Gonzàlez Vilalta, doctor en Història i autor de Lluís Companys. Un home de Govern, també assegura que “els assassinats sense procés, molt amplis en els primers mesos, no van ser instigats per la Generalitat, que va pretendre acabar-los”. En aquest sentit, Josep Maria Solé explica que “la Generalitat va falsificar passaports per ajudar a fugir els anomenats ‘Catalans de Gènova’” que, de fet, és el nom del llibre sobre aquests fets publicat per Rubèn Doll-Petit l’any 2003 en què precisament tracta temes com “la fugida de milers de catalans a l’estranger a partir de la desfeta dels militars revoltats el 19 de juliol de 1936 i el transcendental paper de la Generalitat en les tasques de salvament”.

Si bé, Gonzàlez, entre d’altres, puntualitza que se li podria atribuir a la Generalitat “la incompetència per protegir la propietat privada i els béns de particulars o institucions com l’església, però mai d’instigar tal realitat”.

L’ONU ja ha alertat de les lleis de concòrdia

Vox, amb el suport del Partit Popular, van impulsar el mes de maig unes lleis a l’Aragó, la Comunitat Valenciana i, sense el suport del PP a Castella i Lleó, que pretenen substituir la llei de memòria democràtica d’aquests territoris. Les lleis aposten per eliminar termes com dictadura, per mantenir símbols franquistes, eliminar el mapa de foses comunes i retirar subvencions a organitzacions que porten a terme tasques de memòria democràtica. L’últim debat parlamentari en aquesta línia es va donar el passat estiu a les Illes Balears on la suma de Vox i PP va donar la majoria per iniciar la tramitació parlamentària de la derogació de la llei de memòria democràtica del territori.

Davant aquestes idees, i en resposta a una petició del govern espanyol, l’ONU va enviar una carta. La signaven Fabi Saln Salvioli, ponent especial sobre la promoció de la veritat, la justícia i la reparació, Aua Baldé, president del grup de treball sobre desaparicions forçades o involuntàries, i Morris Tidball-Binz, ponent especial sobre execucions extrajudicials, sumàries o arbitràries. L’escrit instava al govern espanyol “a prendre totes les mesures necessàries per garantir l’estricte respecte a les normes internacionals que regeixen la preservació de la memòria històrica sobre violacions greus dels drets humans”.

De la mateixa manera, a València, la llei de Vox menystenia els centenars de milers de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme en referir-se a “totes les víctimes de la violència social, política i terrorista i de la persecució ideològica i religiosa”.

“Colpista” només segons el franquisme

En la seva declaració, Garriga es refereix a Companys com a “colpista”. L’historiador Arnau González Vilalta exposa, en conversa amb Verificat, que “parlar del president Lluís Companys com a colpista no té cap sentit llevat que es vulgui donar validesa a la legislació franquista posterior que va acusar tants dirigents republicans de ser culpables del delicte de ‘Rebel·lió’. És a dir, de mantenir-se fidels a la legalitat i de no acceptar el cop d’estat reaccionari del 18 de juliol de 1936”.

Per a Josep Maria Solé és clau recordar que Companys va ser “l’únic president elegit democràticament que va ser segrestat per la GESTAPO, la policia secreta oficial de l’Alemanya nazi de Hitler i portat a Madrid”, assegura que “mai hi ha hagut papers d’extradició, per la qual cosa és un segrest”.

La Generalitat va protegir temples

Pel que fa a la “destrucció de més de 7.000 edificis religiosos a tota Catalunya”, González exposa que “Companys no va ordenar” aquestes accions que van fer “milers de militants de les organitzacions anarquistes, comunistes i d’esquerres”. Solé afegeix que “la Generalitat va fer el que va poder i va protegir la catedral de Barcelona, Montserrat i Poblet, entre altres llocs simbòlics”.