Javier López Menacho: “L’entorn digital possibilita formes d’assetjament més sofisticades i difícils de combatre”

El periodista Javier López Menacho, especialista en comunicació i reputació digital, mira d'entendre els perills d'internet en el seu últim llibre La generación like. Guía práctica para padres y madres en la era multipantalla (Catarata, 2021). Cyberbullying, sexting, grooming, addicció,… la llista d'abusos i amenaces és cada vegada més extensa. ¿Com detectar si el seu fill és víctima d'algun tipus d'assetjament digital? Com afrontar en família una conversa sobre ciberbullying o grooming? Té un pare dret a investigar el telèfon del seu fill?

Podem parlar d'addicció al telèfon mòbil?

L'OMS no recull encara com a malaltia l'addicció al mòbil, però molts experts la consideren com una de les grans malalties del segle XXI. Tot i que no és el mòbil el causant de l'addicció, sinó el que hi ha dins. T’enganxes, per exemple, a un joc, a les xarxes socials, a les diferents aplicacions, a internet,… Ara mateix només es reconeix l'addicció als videojocs, la resta són trastorns conductuals amb el que passa a dins del mòbil.

Què defineix una addicció?

Segons els diferents organismes de salut, per parlar d'addicció s'han de presentar tres o més dels següents criteris:

– Fort desig o necessitat de consumir la substància

– Dificultats per controlar aquest consum

– Síndrome d'abstinència en interrompre o reduir el consum

– Tolerància

– Abandonament progressiu d'interessos aliens al consum de la substància i inversió de temps en aconseguir-la

– Persistència en l'ús de la substància tot i percebre de forma clara els seus efectes perjudicials

Tenint en compte aquests criteris, és curiós que el que hi ha dins del mòbil, per exemple les xarxes socials, no es consideri una addicció, no?

En ocasions, la societat va més ràpid que la ciència. Els organismes de salut encara estan intentant comprendre què hi ha darrere de les hores que passem davant els mòbils i discutint si cal tractar aquesta conducta com una addicció. Crec que aquests organismes reconeixeran abans l'addicció a les xarxes socials o a les aplicacions que al mòbil en si.

Com poden detectar els pares si els seus fills tenen un problema?

Si el seu fill pateix algun d'aquests símptomes, els pares haurien de prestar atenció:

– Poca capacitat de concentració Incomunicació

– Enclaustrament a la seva habitació

– Poca socialització

– Manca d'hores de son

– Fatiga

– Irritabilitat

– Trastorns alimentaris

Existeix un nombre d'hores d'ús de mòbil que hauria d'alertar els pares?

No hi ha una fórmula matemàtica per considerar que el nostre fill o filla és addicte al mòbil. Poden usar-lo moltes hores i realitzar bones pràctiques, i poden usar-lo menys hores i que aquestes pràctiques siguin nocives. El nombre d'hores és un factor a tenir en compte, però no ho és tot.

En el llibre fa un repàs als tipus d'assetjament que un menor pot patir a través del telèfon, com es pot detectar el ciberassetjament?

Els pares han d'estar atents a l'ús que fan els seus fills del telèfon mòbil i intentar parlar amb ells si detecten qualsevol dels símptomes d'addicció que deiem abans. Tot i així, per diferents raons, no és fàcil detectar si una persona pateix ciberassetjament. Primer, perquè la persona que el pateix se sent culpable i no sol estar disposada a parlar-ne. Segon, perquè els assetjadors utilitzen perfils anònims per cometre l'abús i usen canals privats per contactar amb la persona assetjada, com, per exemple, els missatges privats de les xarxes socials o els canals de missatgeria instantània.

El ciberassetjament es manifesta de manera diferent a l'assetjament escolar.

La persona que assetja en l'entorn físic ho fa en espais socialitzats, com per exemple l'escola, on hi pot haver testimonis. L'entorn digital possibilita als assetjadors espais més confortables per cometre el delicte, i també formes d'assetjament més sofisticades i difícils de combatre.

Quins tipus de ciberassetjament n'hi ha?

Hi ha un tipus d'assetjament social, com l'escolar, conegut com a cyberbullying, on l'assetjador troba en la víctima una persona sobre la qual projectar la seva violència i els seus anhels. També està l'assetjament sexual, anomenat grooming, que és quan un adult es fa passar per nen per guanyar-se la confiança d'un menor per tal d'abusar sexualment d'ell. En tercer lloc, hi ha grups extremistes, com, per exemple, sectes o grups d'extrema dreta, que persegueixen que et sumis a la seva causa. I finalment delictes vinculats a estafes en els quals els delinqüents volen obtenir dades o comptes bancaris per tal de robar-te diners.

Aquests riscos també existeixen fora d'internet.

Sí, tot i que la xarxa dóna confort a l'assetjador, que pot preservar el seu anonimat i usar canals privats per cometre els delictes. L’entorn tecnològic protegeix l'assetjador i desprotegeix l'assetjat propiciant una relació desigual, de manera que hem de buscar eines per ajudar les persones que pateixen assetjament. Detectar ràpidament els casos i donar-los una resposta immediata és fonamental.

Quines són aquestes eines?

La millor acció és sempre preventiva. Qualsevol campanya que sensibilitzi sobre què és el ciberassetjament i com detectar-ho és sempre benvinguda. Tant les víctimes com les famílies han de ser capaçes de detectar el problema per poder actuar. Segon, cal dotar les famílies de capacitats comunicatives i tecnològiques per abordar aquests casos. Tercer, sempre que sigui necessari, cal acudir a associacions especialitzades en aquest tipus de delictes, com, per exemple, el Centro de Seguridad en Internet para menores de edad en España, Internet Segura for Kids, la Fundación ANAR, la Fundación Aprender a Mirar, etc. I cal dotar de recursos a aquestes entitats perquè puguin exercir la seva tasca.

Com afrontar en família una conversa sobre ciberbullying o grooming?

El primer és seleccionar la persona que ha de dur a terme aquesta conversa. D'entrada, podem pensar que hauria de ser el pare o la mare, però els experts asseguren que de vegades és millor que sigui un germà o un amic, o fins i tot un professional, en els casos que la família està molt implicada emocionalment i li costa gestionar aquestes emocions. Després cal trobar l'entorn i el moment adequats, quan la persona estigui confortable, amb calma i en confiança.

Escoltar és bàsic.

Sí, cal escoltar, escoltar i escoltar. Cal deixar que siguin ells mateixos els que expressin el seu problema. L'apropament no ha de resultar agressiu ni donar-se en el moment que decideix la família. Potser la conversa s'inicia en un moment determinat i es desenvolupa al llarg de les setmanes. En qualsevol cas, no cal començar una conversa així: "Escolta, hem detectat que pateixes ciberassetjament, què està passant?". És millor: "Amor meu, mira, he vist això i m'he preocupat una mica". Es tracta de solucionar el problema entre tots, de manera que ajuda parlar des del "nosaltres".

Té un pare dret a investigar el telèfon del seu fill?

La jurisdicció busca acomodar la nova realitat digital i hi ha jurisprudència al respecte, però encara no hi ha consens. Hi sentències que protegeixen la privacitat dels fills i altres a favor de determinades accions efectuades pels pares. Depèn de quins canals i aplicacions es consulta i de les condicions de privacitat d'aquestes empreses.

Què han de fer els pares llavors?

D'entrada no recomanaria investigar el telèfon dels fills. El que sí que recomano és el control parental, és a dir, els pares s'han de preocupar perquè els seus fills tinguin al mòbil només aquelles aplicacions que els ajudin en el seu desenvolupament emocional i intel·lectual. És responsabilitat de la família consensuar quin ús de la tecnologia es fa. I hi ha múltiples eines per controlar, monitoritzar o limitar les experiències dels menors en tauletes, ordinadors o mòbils, des d’impedir que accedeixin a continguts inadequats fins a limitar les hores d'ús del dispositiu, passant per la limitació a determinats arxius, la restricció de trucades, etc. La Fundació ANAR proposa un contracte per al bon ús del telèfon mòbil en família.

A favor o en contra dels mòbils a les aules?

Entre la prohibició total i la permissivitat hi ha un ampli ventall de possibilitats. L'escola és un lloc on els joves han de desenvolupar capacitats per enfrontar-se al món. Per tant, l'escola ha d'educar en el coneixement: ¿Què són les xarxes socials? Què volen de nosaltres? Com estan dissenyades? Què ens aporten? Quin paper juguen en la construcció de la nostra identitat? El tema fonamental és donar poder a la persona en el coneixement tecnològic.