‘Impossible expectations’: com detectar rumors climàtics quan demanen miracles a la ciència

T’ensenyem a detectar i desmuntar aquest tipus de tècnica molt usada per desinformar sobre canvi climàtic


L'expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre va aparèixer el passat 1 de juliol al programa de Cuatro Todo es mentira assegurant que les “prediccions catastrofistes sobre el clima no han fet més que equivocar-se” i que “no s'ha complert [… ] ni una sola de les prediccions que han fet: ni per a l'any 2000, ni per al 2002, ni per al 2010”. Al maig, un usuari de TikTok denunciava que les boies d'un projecte que controla la temperatura del mar havien presentat valors cada cop més baixos (quan “se suposa” que el mar s'està escalfant, que efectivament sí). En una altra ocasió, un comentarista d'un podcast es queixava de la quantitat de CO2 que la construcció d'un panell solar suposa emetre.

Tots aquests arguments tenen en comú una cosa: demanen miracles a la ciència. Per exemple, en el cas d'Aguirre, espera que els models climàtics li donin xifres absolutes sobre escenaris quan, en realitat, el que fan és mostrar tendències en una direcció o una altra; en el cas del vídeo de les boies d'Argo, exigeix que la tecnologia que controla la temperatura del mar no falli; en el cas del podcast sobre les renovables, critica que la indústria no sigui 100% neutra en emissions, cosa que de moment no existeix.

Ciència ≠ Dogma

Exigir-li perfecció als models climàtics per desacreditar el canvi climàtic o els seus efectes, tal com ha fet Esperanza Aguirre, o infal·libilitat a les boies d'Argo, entra dins del que els estudiosos de la desinformació climàtica anomenen expectatives impossibles (o impossible expectations, en anglès), que consisteix a demanar a la ciència uns estàndards de certesa poc realistes.

Aquests impossibles “poden sonar convincents perquè aquella gent que no és científica sovint té la falsa creença que la ciència ofereix proves absolutes”, indica l'investigador al Centre de Recerca de Comunicació sobre el Canvi Climàtic de la Universitat de Monash (Austràlia) John Cook, en aquest vídeo on analitza aquest tipus d'arguments.

El cas, segueix, és que “la ciència no funciona d'aquesta manera”, i afegeix que al món real “normalment no necessitem una resposta exacta per saber si hi ha un problema”.

"Un exemple comú d'expectatives impossibles és l'argument que 'els científics ni tan sols poden predir el temps de la setmana que ve, així que com sabran quin serà el clima del proper segle?'", indica Cook a Verificat, i afegeix que l'argument “conté en realitat múltiples fal·làcies”, com l'expectativa impossible, que és “demanar perfecció a les prediccions meteorològiques abans de confiar en les prediccions climàtiques”, i la falsa equivalència, “ja que els dos tipus de prediccions són conceptualment diferents”.

Un altre cas d'expectativa impossible molt comú relacionat amb la política climàtica, segueix l'expert, “és quan algú comenta que “implementar una sola política climàtica causarà un impacte lleu en les temperatures globals, així que no hi ha motius per implementar-la”. Això, segueix Cook, és una “expectativa impossible perquè el canvi climàtic no se solucionarà amb una única política sinó amb un conjunt de polítiques a través de múltiples sectors i països”. I fa una comparació: “és com estar enmig d'un camí davant d'un camió que s'acosta i dir que, com que només fent un pas cap a fora no ens evitarem ser atropellats, no hi ha motius per moure'ns”.

Limitacions del mètode científic

Un altre exemple clàssic és quan algú assenyala que els científics es van equivocar fa anys en les seves prediccions i van vaticinar una petita Edat de Gel a la dècada del 1970. Per tant, conclouen, els models són inútils. Però de nou, demanar a la ciència que no cometi errors en les seves prediccions és un altre exemple d'expectativa impossible, perquè el mètode científic tampoc no és perfecte. De vegades pot fallar i, de fet, no tots els estudis científics que es publiquen a revistes i són revisats per parells han d'haver-se dut a terme correctament.

Per exemple, pot passar que s'hagi aplicat incorrectament una metodologia o un estudi s'hagi plantejat de manera equivocada o s'hagi produït una anàlisi incorrecta de les dades obtingudes. El sistema de revisió per parells o peer-review (el 'fact-checking intern' de la comunitat científica) de vegades també falla (recordem, per exemple, el cas d'aquell article a The Lancet que vinculava erròniament la vacunació infantil amb l'autisme ) i un editor independent pot donar per bones les conclusions dun estudi. Els editors són persones i les persones es poden equivocar.

A la cúspide de la piràmide (de l'evidència científica)

Els científics, en el seu afany per millorar el mètode científic, que és la metodologia que segueixen per dur a terme les seves investigacions, discuteixen en revistes científiques els pros i els contres del sistema, així com les seves limitacions i deficiències, els seus punts forts i febles. És un tema de debat recurrent a la comunitat científica.

Per això, quan algú assenyala que la ciència ha errat en algun moment, l'important  és comprovar quina és l'evidència actual en el seu conjunt i detectar en quin moment es va produir l'error. En alguns casos, com en el canvi climàtic, la comunitat científica ha arribat al que es coneix com a consens científic, és a dir, que la immensa majoria dels investigadors que estudien el clima estan d'acord que la crisi climàtica és real i és causada per l'home.

Evidentment, el consens sobre un tema en ciència és difícil d'assolir, però hi ha altres eines per saber què diuen la majoria d'estudis independents sobre un mateix tema: les metaanàlisis i les revisions sistemàtiques, és a dir, anàlisis que agafen els estudis més representatius sobre un assumpte, i mesuren quin és el resultat majoritari. Un exemple és Cochrane, una organització orientada a fer revisions d'aquest tipus per ajudar els metges i els especialistes a conèixer quina és l'evidència científica més robusta sobre qüestions sanitàries i mèdiques. Tant els uns com els altres es troben al cim de l'anomenada piràmide de l'evidència científica.

En el cas de la petita 'Edat de Gel', ja llavors als 70 existia un cos robust de papers que indicaven que les temperatures de la Terra augmentarien. En concret, segons aquesta anàlisi publicada per l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), entre l'any 1965 i 1979, es van publicar un total de set papers que indicaven que les temperatures baixarien, davant de 44 que deien el contrari.

Com desmuntar els arguments de les expectatives impossibles?

  1. Conèixer les limitacions de la ciència. La ciència és feta per persones, i les persones cometen errors. La ciència no és perfecta. La ciència té deficiències.
  2. Considerar que un estudi mal fet a una àrea concreta no invalida una àrea de recerca sencera. Per tant, quan escoltem situacions que assenyalin un cas concret, convé no generalitzar i pensar que aquest fet no ha de ser extrapolable a qualsevol situació.
  3. Valorar el context de les investigacions: no podem ponderar de la mateixa manera els resultats d‟un estudi fet a paper i bolígraf fa 100 anys, que un altre fet recentment amb un superordinador. La precisió del primer serà irremeiablement menor, però això no invalida les seves conclusions en el context en què es van donar.