Som més feministes que fa 25 anys?

El 1997, Ana Orantes va sortir en horari de màxima audiència a la televisió per explicar que havia patit maltractament per part del seu marit des de feia 40 anys. Ana, de 60 anys, es convertia en la primera dona a Espanya en denunciar en pantalla que havia patit violència masclista. Tretze dies després de la seva aparició pública, ell va decidir assassinar-la, un crim masclista que va marcar un abans i un després en la sensibilització i lluita per la igualtat de drets entre homes i dones a Espanya.

Des d’aleshores, s’ha aprovat la Llei orgànica del 2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, la primera llei específica per combatre la violència masclista. També s’han promulgat lleis que busquen lluitar contra la discriminació de la dona en aspectes com els drets sexuals i reproductius, la llibertat sexual, la igualtat en l’accés a l’ocupació o la representació paritària en càrrecs polítics i empresarials. 

La societat també s’ha mobilitzat activament en contra de les violències masclistes, amb manifestacions cada 8 de març i una conversa continuada que va rebre una gran empenta amb la indignació social pel cas de La Manada el 2018 i per les influències del #MeToo a escala global.

Segons les dades del Ministeri d’Igualtat, des que se’n tenen registres (a partir del 2003), 1.294 dones han mort assassinades per violència de gènere. El 2024 en van ser 48, dotze de les quals a Catalunya. Tot i el consens social a favor de l’equiparació de drets entre homes i dones, la creixent polarització en les generacions més joves obre la pregunta sobre el futur de la igualtat.