Fernando Cervera: “Por, desesperació, sorpresa i desconeixement són quatre dels pilars fonamentals que expliquen per què la gent creu en pseudoteràpies”

El fecomagnetisme és —o era, continua llegint i entendràs per què— una pseudoteràpia que es basa en una barreja entre biomagnetisme, homeopatia i falses propietats curatives de la femta. La teràpia va sorgir com un experiment social de la mà de Fernando Cervera i Mariano Collantes, estudiants en aquell moment a la Universitat de València.

Durant un temps, Collantes i Cervera es van fer passar per promotors d’una teràpia que assegurava poder guarir qualsevol malaltia amb excrements i imants. De fet, els estudiants van arribar a participar en grans fires de promoció del món alternatiu, com la fira esotèrica i alternativa d’Atocha, i van tenir ofertes per vendre la femta fins i tot fora d’Espanya.

Uns anys més tard, Cervera va publicar “El arte de vender mierda. El fecomagnetismo, la homeopatía y otras estafas”, un llibre que relata la seva experiència, i actualment estan presentant el curtmetratge “Una terapia de mierda”, dirigit per Javier Polo, escrit per Juanjo Moscardó i Ana Ramón Rubio, i produït per Cosabona Films, Els Germans Polo, Wise Blue Studios i Inaudita Films. Hem parlat amb Cervera per descobrir com va passar i fins a quin punt va arribar aquesta pseudoteràpia inventada.

Com va sorgir la idea?

Va començar tot com una paròdia, quan el meu amic Mariano Collantes i jo estudiàvem Biologia a la Universitat de València. En cap moment vam vendre cap producte i la pàgina web era evidentment falsa: per exemple, alguns dels doctors que teòricament havien creat el fecomagnetisme, en algunes parts de la web eren blancs i en altres parts eren negres, hi havia fotografies dels productes que teòricament veníem que posava directament que eren pots de crema de poma…, no tenia sentit. Però vam rebre missatges de gent que entrava a la pàgina web (…) i així va ser com ens vam adonar que, al final, tant li fa com d’evident hom cregui que és una paròdia, al final sempre hi ha gent que se’l creurà.

Ens va començar a escriure gent del món de les pseudoteràpies que volien vendre la nostra merda —literalment— als seus centres. I a partir d’aquí va ser quan vam dir: i si fem un experiment social, intentem veure com arriba de lluny, si podem parlar amb gent d’aquest entorn, si podem arribar a aparèixer en pàgines “serioses” d’aquestes teràpies alternatives…? I així va ser com va començar tot.

«Al món de les pseudoteràpies, la paraula “prova” podria ser substituïda per la paraula “diners”».

La resta, doncs bé, ja és relativament conegut. A partir d’aquí, [el fecomagnetisme] va començar a sortir a pàgines web de promoció (…) del sector de la salut i de les teràpies alternatives, (…) vam fer una xerrada a la Fira Esotèrica de Madrid, (…) fins que finalment vam decidir dir que tot era una paròdia i que volíem veure si algú inventant-se una bola tan evident podria arribar a moure’s al món de les pseudoteràpies.

Com us vau donar a conèixer?

Això va ser el 2008, el tema de xarxes no estava tan desenvolupat. Vam fer la pàgina web, vam començar a contactar amb petits blocs de pseudoteràpies (…) i els comentàvem que estàvem portant a Espanya aquest nou tractament revolucionari, i es van interessar, van començar a publicar articles, i a partir d’aquí la cosa va anar escalant, de blocs petitets a blocs més grans, a pàgines més grans, a congressos… Ja a la fase final quedàvem també en persona amb alguns pseudoterapeutes que volien establir col·laboracions amb nosaltres. Va ser tot força manual.

En quin moment decidiu aturar l’experiment?

Això va ser a la Fira Esotèrica de Madrid, quan, després d’estar ja durant més d’un any al món de les pseudoteràpies, vam considerar que teníem suficients dades per poder justificar que havíem aconseguit demostrar que al món de les pseudoteràpies, la paraula “prova” podria ser substituïda per la paraula “diners”.

[El dia de la Fira] va ser un dia molt tens, perquè estàvem allà envoltats de persones que deien que curaven el càncer amb imants, era gent que ocasionava molt de rebuig haver d’estar amb ells somrients i amb bons termes, quan realment el que et venia de gust dir-los que eren uns estafadors. Aquell dia va ser molt tens i finalment ja vam decidir que ja era moment de parar la paròdia.

Per què creus que necessitem creure o confiar en pseudoteràpies?

Motius per creure en pseudoteràpies n’hi ha diversos. Jo de vegades ho resumeixo en quatre motius, que crec que són els principals. Un d’ells és el desconeixement, és a dir, és impossible saber de tot, aleshores arriba un moment en què ve algú amb aparença de doctor, que es vesteix amb bata, o que diu que és un professor, i et diu que et curarà amb X substància, i tu, com que no tens coneixement de tot, t’ho pot arribar a vendre. El desconeixement és un dels grans aliats.

«No hi ha (…) un element estrella que fa que aquestes pseudoteràpies tinguin èxit. (…) Un dels més importants és el boca a boca. (…) Si hagués de destacar alguna cosa, destacaria el suport que reben per part de personalitats o per part de mitjans de comunicació i la poca persecució que se’n fa”».

Un altre és la sorpresa, la necessitat de sorpresa de l’ésser humà. Al final, quan venen, et parlen sobre conspiracions gegantines per evitar que sàpigues que amb una cosa molt senzilla et pots curar, tothom vol creure en això. Volem creure que vivim en un món sorprenent on coses senzilles poden acabar amb tots els mals del món, i on grans corporacions lluiten perquè no sàpigues que, per exemple, et pots curar bevent la teva orina, que és el que diuen els que creuen a l’orinoteràpia.

Després, la desesperació. La desesperació és un tercer motiu molt rellevant a les pseudoteràpies. La gent que està desesperada és molt fàcilment manipulable. Estem parlant de malalties greus o que tenen una càrrega psicològica molt elevada, com SIDA, càncer, Alzheimer, autisme… Són síndromes o patologies o infeccions que tenen una càrrega mental molt elevada, i que després, realment, a l’hora d’entendre com pot caure la gent en aquest tipus d’enganys, cal tenir en compte que la gent que està en aquest tipus de processos són fàcilment manipulables i poden caure en enganys.

I finalment, la por. Jo crec que la por és un dels grans motors de moltes teories de la conspiració i moviments científics, com ara el moviment antivacunes. Et fan creure que per posar-te una vacuna et controlaran mentalment, o que els teus fills es moriran, o que desenvoluparan autisme. I al final, la por és poderosa, cap pare vol el mal per als seus fills. En canvi, hi ha molts pares, antivacunes. Què explica això? Ells creuen realment que estan fent un bé als seus fills. Per què? Perquè tenen por de les vacunes.

Aleshores jo ho resumiria amb això: por, desesperació, sorpresa i desconeixement. Per mi són quatre dels pilars fonamentals que expliquen per què la gent creu en pseudoteràpies.

Quina és la característica més important d’una pseudoteràpia perquè tingui èxit?

No n’hi hauria una d’única, no sabria dir-te un element estrella que fa que aquestes pseudoteràpies tinguin èxit. Hi ha molts elements que crec que són molt importants. I jo crec que, en els dies que corren actualment, un dels més importants és el boca a boca. (…) Si hagués de destacar alguna cosa, destacaria el suport que reben per part de personalitats o per part de mitjans de comunicació i la poca persecució que en fan les administracions públiques.