Fer la teva pròpia recerca, una eina útil només si la saps fer servir

“Fes la teva pròpia recerca!” s’ha convertit, segurament, en un dels mantres més populars entre les persones que neguen la ciència i defensen idees conspiranoiques. Sota la premissa que mitjans de comunicació, estaments públics i centres de recerca estan influïts per les elits poderoses i malvades, investigar pel nostre compte ens porta a la “veritat sense censura”, segons aquestes persones. Avui, un estudi publicat a la revista Nature desinfla aquest globus i aporta proves sobre per què aquest no és el millor modus operandi a internet.

Segons els resultats del treball, fer cerques a Google sense disposar d’eines d’alfabetització mediàtica i informacional (AMI) que ens permetin identificar fonts d’informació de qualitat ens fa més propensos a creure en la desinformació. Els científics van demanar a més de 3.000 nord-americans com eren de certes una selecció de notícies (entre elles n’hi havia algunes falses), i van suggerir a la meitat que fessin cerques a Google per arribar a una conclusió.

El grup que va rebre la indicació va resultar ser un 20% més propens a creure les peces de desinformació que aquell que no la va rebre. Això va ser cert per contingut d’actualitat (que encara no tenien cap verificació publicada), però també per continguts antics (pels quals sí que hi havia fact-checks disponibles). I si als participants del grup de control (que no rebia cap suggeriment), després se’ls demanava que fessin una cerca i tornessin a valorar la certesa de cada peça, la probabilitat que creguessin una desinformació creixia en la mateixa mesura.

El motiu? Els qui cerquen a internet tenen més números de llegir i refiar-se de fonts de baixa qualitat que els donen la raó, hipotetitzen els autors, independentment de si la informació que hi troben és certa o no. “Trobem evidència que suggereix que l’exposició a informació de baixa qualitat en els resultats de les cerques s’associa a una major probabilitat de creure en desinformació, però l’exposició a informació d’alta qualitat, no”, conclouen.

“En buscar desinformació, els individus tenen el risc de caure al ‘buit de dades’”, desenvolupa en un correu a Verificat Kevin Aslett, investigador en ciències socials computacionals a la Universitat de Florida Central i primer autor de l’estudi. Amb aquest concepte, l’expert es refereix a “espais informacionals on hi ha poca informació de fonts d’alta qualitat, però hi ha moltes proves de fonts de baixa qualitat” que donen suport a idees falses o enganyoses. Si no som capaços de diferenciar les fonts confiables de les que no ho són, correm el risc de “ser persuadits per la desinformació”, conclou.

L’AMI com a eina clau

La idea de fons, que la ciutadania no disposa per se d’eines adequades per fer cerques online, coincideix amb el problema social que Mike Caulfield, investigador de la Universitat de Washington (UW) i creador del mètode SIFT —en què es basa el curs de Desfake—, va identificar i intenta resoldre durant tota la seva vida acadèmica.

“Una intervenció d’habilitats no consisteix simplement a dir ‘intenta buscar’, de la mateixa manera que una intervenció matemàtica tampoc diu ‘fes servir una calculadora’”, exposa l’expert en un correu a Verificat. “Hi ha un ‘com’, després del ‘què’”, continua, que és el que ha de permetre que les cerques de Google esdevinguin útils per avaluar la credibilitat d’una informació.

La idea que suggereix Caulfield s’alinea amb la conclusió a la qual arriben els investigadors participants a l’estudi. Els cursos d’alfabetització mediàtica i informacional que se centren a detallar com fer cerques útils als buscadors són fonamentals per tal que la ciutadania pugui navegar de manera segura per un internet cada cop més polaritzat.

Confiabilitat, no certesa

Més enllà de coincidir en la importància de l’AMI, Caulfield critica que el treball se centri només a avaluar si una notícia és certa o falsa perquè, argumenta, saber-ho mai és l’objectiu de l’usuari. Tant el mètode SIFT com el curs de Desfake posen el focus en com és de confiable una informació, i centren els esforços a avaluar les fonts i buscar-ne de millors. 

“En qualsevol tema, la major part de les persones busquen informació online per destriar quines idees es consideren raonables, i adoptar-les”, explica l’investigador de la UW. “La pregunta mai és ‘com de precís és aquest article?’, sinó ‘aquest article o prova mereix la meva atenció?’ i ‘és aquest article o prova una raó per ajustar la natura o la intensitat de les meves creences o accions?’”, continua. La pregunta sobre la certesa o falsedat d’un contingut oblida la percepció individual que té cadascú quan llegeix.

“M’encantaria veure més estudis com aquest, que tinguin en compte que, en realitat, verifiquem les coses emprant una mètrica de rellevància que és individual i, de vegades, oculta”, conclou Caulfield. “L’habilitat que la majoria de les persones ha de dominar no és respondre si els articles són vertaders o falsos, sinó si la nova informació que trobem enforteix l’atractiu d’una creença, l’erosiona, la deixa intacta o, la major part del temps, no mereix la nostra atenció en absolut”.