Serotonina, depressió i sentiments: què en sabem de les “hormones de la felicitat”

Internet està ple de missatges enganyosos i erronis sobre la depressió, una malaltia que al 2020 afectava a un 5,4% de la població espanyola, i els psicofàrmacs, uns medicaments que sovint es relacionen amb feblesa emocional o incapacitat de gestionar problemes, segons una revisió de 32 estudis científics publicada el 2011. Ningú sap (i, probablement, encara no es pot saber) per què es produeix una depressió. Per què, davant una situació aparentment similar, dues persones poden reaccionar de maneres molt diferents. Els denominadors comuns són factors personals, genètics i, fins i tot, químics, però la depressió és una malaltia complexa i, per tant, el seu tractament també ho és.

Un dels aspectes més estudiats en les últimes dècades és el paper que hi juga la serotonina (un neurotransmissor àmpliament relacionat amb l’estat d’ànim). Un quadre depressiu s'ha vinculat històricament amb nivells més baixos d’aquesta hormona, però cap estudi ha pogut demostrar que la manca de serotonina sigui la causa de la depressió.

Aquest descobriment, però, va permetre a mitjans del segle XX que els metges poguessin tractar els símptomes de la depressió amb els fàrmacs coneguts com a inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) —recaptació en llenguatge científic significa alguna cosa així com absorció—. És a dir, que un cop s’ha produït la serotonina, els fàrmacs eviten que es perdi. Aquesta relació va fer que la serotonina, juntament amb les altres hormones relacionades amb les emocions (dopamina, serotonina, endorfines i oxitocina, entre d’altres), passessin a conèixer-se com les “hormones del benestar” o “de la felicitat”, un terme que apareix a diversos vídeos de Youtube.

La publicació aquest estiu d’una revisió sistemàtica que recordava que la relació de causalitat entre els baixos nivells de serotonina i la depressió no està demostrada ha generat molta confusió, però els resultats no són nous, sinó que conclouen allò que ja apuntaven per separat els més de 15 estudis realitzats en les últimes dècades que s’hi han inclòs. No obstant això, mitjans i missatges a les xarxes socials suggerien que l’estudi desmuntava la teoria que la serotonina és la causa de la depressió, cosa que mai s’ha corroborat en recerques validades per parells.

“Els autors justifiquen la necessitat d'aquesta revisió dient que és una idea errònia pública que la depressió sigui causada per una baixa serotonina cerebral. La idea errònia principal és, però, que la depressió és una sola malaltia amb un únic dèficit bioquímic. Avui en dia, s'accepta àmpliament que la depressió és un trastorn heterogeni amb potencialment múltiples causes subjacents”, explica Gitte Moos Knudsen, professora de Neurobiologia i cap del Departament de Neurologia i Unitat de Recerca de Neurobiologia de l'Hospital Universitari de Copenhaguen, Dinamarca, en declaracions a Science Media Center.

Mesurar la serotonina

Un dels principals problemes de la recerca és que no existeixen marcadors biològics que permetin detectar amb analítiques de sang o d’orina la seva presència al cervell. Actualment, l’única forma que existeix per saber quin paper juga la serotonina en la depressió és, precisament, proporcionant medicaments als pacients i analitzant com evolucionen els símptomes. “Aquesta meta revisió cobreix gran part del treball realitzat durant els últims 50 anys per explorar la relació del sistema de serotonina amb la depressió. Malauradament, totes aquestes variables són mesures indirectes de la funció de la serotonina o (…) només són indicadors de l'activitat de la serotonina”, explica David Nutt, cap del Centre de Neuropsicofarmacologia de l'Imperial College de Londres, a Science Media Center.

Actualment, hi ha un estudi en curs que pot representar un canvi en aquesta manera de treballar: el mateix expert explica que “fa poc que hem desenvolupat la tecnologia per mesurar l'alliberament de serotonina al cervell humà viu”. Nutt indica en un correu electrònic a Verificat que l’article sencer es publicarà aviat, però avança que han trobat “una menor alliberació de serotonina en persones amb depressió”. De confirmar-se, aquesta troballa significaria un gran pas endavant en la comprensió i el tractament d’aquesta patologia.

Els antidepressius: un ‘mur de contenció’ perquè la serotonina no s’escapi

Les pastilles d’antidepressius, però, no funcionen afegint més quantitat de serotonina sinó que, en general, construeixen una mena de murs de contenció entre les neurones perquè s’acumuli més quantitat d’aquesta hormona entre l’una i l’altra i, d’aquesta manera, no es reabsorbeixi a la mateixa neurona d’on ha sortit. Per això, s’anomena a les fluoxetines i a tants altres antidepressius d’aquest tipus inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) —recaptació en llenguatge científic significa alguna cosa així com absorció—.

Si s’inhibeix de forma selectiva la recaptació de serotonina, el que estem fent és evitar que s’absorbeixi, i aconseguim que es quedi a l’espai sinàptic —l’espai que hi ha entre les neurones, conegut com a sinapsi, on té lloc la transmissió dels impulsos nerviosos elèctrics, en aquest cas entre dues cèl·lules nervioses (neurones)—.

D’aquesta manera, les neurones que reben el senyal perceben que la concentració de serotonina sinàptica és més gran i que hi ha més quantitat de neurotransmissor disponible, fet que activa la resta de neurones del circuit. L’augment de serotonina fa que millori l'humor, la concentració i el son, ja que s’equilibren les substàncies químiques del cervell.

Una malaltia, moltes causes

Els fàrmacs antidepressius augmenten la presència d’aquests neurotransmissors mitjançant diferents mecanismes, com explica Eduard Vieta, cap del servei de psiquiatria i psicologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, que remarca que la falta de serotonina no és la causa de la depressió però que hi ha molta evidència científica que demostra que aquesta molècula forma part de l’equació. Consultat per Verificat, l’expert apunta que, si totes les depressions tinguessin aquest origen, es curarien totes amb antidepressius, però que els fàrmacs no sempre funcionen: “La serotonina està implicada, però no en totes les depressions i, a més, és multifactorial”.

La depressió, és una malaltia multifactorial en la qual hi intervenen des d'aspectes genètics fins a psicològics o socials.

I què pot provocar que una persona desenvolupi una depressió? “El primer que et diria és que no se sap”, indica a Verificat Quique García, psiquiatre i coordinador de l’hospital de dia d’adults de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS). “No hi ha una causa genètica coneguda a nivell cromosòmic”, però tenir familiars de primer grau que hagin patit aquesta malaltia augmenta la probabilitat de desenvolupar-la. García continua parlant de la vulnerabilitat, o factors que poden afavorir el desenvolupament d’una depressió: trobem “factors més biològics —la depressió és més freqüent en dones que no pas en homes—, o factors com una pèrdua parental primerenca, el fet de patir maltractaments o abusos a la infantesa, etc”.