La ciència no ha identificat cap individu electrosensible

Ens heu preguntat si “la ciència” considera que l’electrosensibilitat, o sensibilitat electromagnètica, un conjunt de símptomes inespecífics com mal de cap, afeccions cutànies o fatiga que les persones afectades relacionen amb l’exposició a ones electromagnètiques, és psicosomàtica. És a dir, si aquests símptomes estan causats o agreujats per una condició psicològica, en aquest cas, relacionada amb el contacte amb les ones de dispositius mòbils o emissors de WiFi domèstics. Aquest tema també apareix en alguns vídeos de Youtube, on s'ha afirmat que "tot el que té a veure amb una ampliació de l'electromagnetisme pot alterar el teu camp nerviós".

A dia d’avui, no es considera que l’exposició a aquest tipus de camps electromagnètics per sota dels límits segurs, com és el cas dels telèfons mòbils o els dispositius WiFi, tingui conseqüències per a la salut física. És a dir, la ciència no ha identificat cap individu electrosensible, com explica a Verificat, Martin Röösli, expert en epidemiologia ambiental i líder de grup a l’Institut Suís de Salut Pública i Tropical (SwissTPH). De fet, ni l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ni la Unió Europea consideren que l’exposició a les ones en sigui la detonant. No obstant això, ambdues entitats recomanen tractar la simptomatologia que, asseguren, és real i pot arribar a incapacitar la persona afectada, però descarten centrar-se en “la necessitat percebuda de la persona de reduir o eliminar els camps electromagnètics del seu entorn”. 

La Societat Espanyola de Síndromes de Sensibilitat Central (SESSEC) assenyala que només “els afectats” han relacionat aquestes dolències amb l’exposició, una prova insuficient per considerar que una és conseqüència de l’altra. A aquesta conclusió també va arribar-hi un informe del 2019 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), que després de revisar la literatura científica disponible fins el moment, va estimar la prevalença de l’electrosensibilitat “al voltant del 5%” de la població. El 2021, el 90% de les llars de la Unió Europea, i el 96% de les espanyoles tenien accés a internet. 

El cas de la sensibilitat electromagnètica és similar al d’altres síndromes de sensibilitat central (SSC), un conjunt de més de 50 patologies en què els pacients presenten una resposta que es percep com a exagerada a diversos estímuls quotidians. Tot i això, el programa del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya destinat a aquest grup de malalties obvia l’electrosensibilitat i inclou només el tractament de tres d’elles: la fibromiàlgia, la síndrome de la fatiga crònica i la sensibilitat química múltiple.

Sense relació causal demostrada

“No existeix evidència consistent que aquestes persones afectades reprodueixin aquests símptomes en condicions controlades”, indica a Verificat Alberto Nájera, professor de la Universitat de Castilla-La Mancha i vocal del Comitè Científic Assessor en Radiofreqüències i Salut (CCARS) del Col·legi Oficial de Telecomunicacions (COT) .“Ara com ara podem afirmar amb contundència que, als nivells d’exposició habituals a què estem sotmesos de mòbils, antenes, WiFi, i altres dispositius inalàmbrics, no existeix evidència que hi hagi efectes sobre la salut humana”, conclou l’expert.

“Tot i que hi ha bastants articles que han intentat demostrar o deixar de demostrar la relació entre ones electromagnètiques i salut [per sota del límit segur establert per l’OMS], fins ara això no s'ha pogut demostrar”, precisen en conversa amb Verificat Xavier Bosch-Capblanch, especialista en Salut Pública, i l’epidemiòleg ambiental Martin Röösli, ambdós líders de grup a l’Institut Suís de Salut Pública i Tropical (SwissTPH). De fet, les ones electromagnètiques dels telèfons mòbils s’han relacionat repetidament amb l’Alzheimer i l’aparició del càncer, però fins avui no s’ha pogut establir cap relació causal ni amb un ni amb l’altre.

Els experts apunten a dues raons principals i “no excloents” que explicarien aquesta manca de causalitat: “Una és que [la relació] realment no existeixi, que segurament és el més probable. I l'altra és que la metodologia dels estudis que es fa servir no és la metodologia adequada moltes vegades.” Una revisió del 2019 va arribar a aquesta mateixa conclusió.

Recerca limitada i de baixa qualitat

Els investigadors de SwissTPH expliquen que tot i que “hi ha bastants” estudis que han investigat la possible associació entre ones electromagnètiques i salut, aquests són de massa baixa qualitat per demostrar cap relació entre ambdós factors. En aquests casos, la comunitat científica sol recórrer a revisions sistemàtiques —anàlisis exhaustives de l’evidència científica acumulada respecte d’un tema concret— per a avaluar les conclusions del conjunt de la recerca, enlloc de centrar´se en un article concret.

Els anys 2005 i 2010 ja es van publicar sengles revisions sistemàtiques sobre l’electrosensibilitat, i cap d’elles va trobar una relació causal demostrada entre camps electromagnètics i problemes de salut. Actualment els investigadors consultats per Verificat estan participant en una nova revisió de més de 50 articles sobre els símptomes a petició de la pròpia OMS. Per ara, avancen, “tot i que molts individus reporten una reacció immediata en ser exposats a camps electromagnètics, això no ha pogut ser confirmat per estudis experimentals de doble cec”.

A més a més, afegeixen, “tenint en compte quina és la dimensió de la nostra exposició a les ones electromagnètiques, si hi hagués un efecte remarcable” sobre la salut, s’hagués vist en estudis de cohorts i “tampoc n’és el cas”.

L’efecte nocebo

El document de l’ASPB, que inclou una anàlisi bibliogràfica de l’evidència científica disponible fins al 2019 recalca que, tot i que “en l’actualitat no hi ha evidència ni a favor ni en contra de la millora en l’estat de salut després d’una disminució dels nivells d’exposició”, el patiment de les persones que reporten els símptomes és real, i que la condició és limitant en el seu benestar i vida diària. 

Nájera es pronuncia en el mateix sentit: “És important destacar que aquests pacients pateixen i molt, en alguns casos el seu trastorn pot arribar a ser incapacitant”, però descarta que els emissors d’ones electromagnètiques tinguin res a veure, i apunta a un efecte nocebo, en què un pacient presenta simptomatologia vinculada amb una situació només perquè pensa que pot ocórrer.

“Nombrosos estudis de provocació han observat participants que manifestaven símptomes greus en el moment de l’assaig. Aquests símptomes tendien a aparèixer quan els participants pensaven que estaven exposats, independentment de si aquesta exposició estava succeint o no. Aquests resultats mostren que l’efecte nocebo pot tenir un paper important en la persistència de l’EHS”, apunta en la seva revisió l’Agència de Salut Pública de Barcelona.