És fals que 98 milions de nord-americans contraguessin càncer a través de la vacuna de la polio

Entre 1955 i 1963, diversos lots de vacunes contra la polio administrades als Estats Units estaven infectades amb un virus potencialment cancerigen. Les investigacions, però, han descartat que provoquessin càncer a les persones vacunades


Des de fa un temps circula per WhatsApp una cadena que assegura que els Centres per al Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC) han admès que 98 milions de nord-americans "es van infectar amb el virus del càncer" quan van rebre la vacuna de la poliomielitis entre el 1955 i el 1963. És FALS. Durant aquella època efectivament gairebé 100 milions de persones van rebre una vacuna contra la polio. A principis dels 60 es va descobrir que entre el 10 i el 30% de les injeccions estava contaminada amb un virus potencialment cancerigen que va ser identificat després. Les investigacions, però, han descartat que aquest virus, el SV40, fos un factor que provoqués càncer en els pacients vacunats, a banda de que el càncer per si mateix no es pot inocular. Si les coses haguéssin anat com afirma el missatge, un 54,7% dels 179 milions d’habitants que figurava al cens de 1960 dels Estats Units haguessin tingut la malaltia, una situació que no s’ha donat mai.

"Els CDC admeten que 98 milions de nord-americans van rebre el virus del càncer a través de la vacuna de la polio"

El càncer no és un virus

La paraula càncer es refereix a una malaltia caracteritzada pel desenvolupament de cèl·lules anormals que es divideixen, creixen i es disseminen sense control per qualsevol part del cos, segons la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM). Les cèl·lules normals es divideixen i moren en un període programat, però la cèl·lula cancerosa, també dita tumoral, perd la seva capacitat de morir i es divideix sense límits. Aquesta divisió acaba formant masses anomenades tumors o neoplàsies, que quan s’expandeixen poden destruir i substituir els teixits normals donant lloc a la malaltia.

Els factors de risc més coneguts per desenvolupar un càncer, d’acord amb la SEOM, són l’alimentació, el medi ambient, els agents infecciosos (és a dir, virus), radiacions, hormones, herència genètica i la suma de tots ells. En aquest sentit, la SEOM aclareix que “el càncer no és una malaltia transmissible de persona a persona, ni és factible que a una persona se li pugui inocular càncer”. L’única ocasió en què això podria passar és “en un hipotètic cas de trasplant d’òrgans malalts amb una neoplàsia” (tumor).

El virus SV40 pot ser cancerígen en certs animals

La poliomielitis s’ha controlat al món través de dues vacunes. Una d’elles, desenvolupada pel viròleg nord-americà Jonas Salk el 1953, consisteix en una dosi injectada coneguda amb les sigles IPV. Està fabricada amb virus cultivats en cèl·lules de ronyó de mico, inactivats amb un compost químic anomenat formalina. L’altra, fabricada pel també viròleg nord-americà Albert Sabin poc temps després, és una vacuna oral coneguda amb les sigles OPV.

El 1959 es va identificar el virus simi 40 (SV40), un tipus de virus que té com a hostes naturals espècies de la família dels micos macacos asiàtics a qui pot provocar-los tumors. Però fins a principis de la dècada de 1960 no es va saber que estava present en els cultius de cèl·lules renals d’alguns micos infectats amb els quals s’elaborava la fórmula, tal i com explica l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Afectava principalment les IPV de Salk, però també algunes dosis OPV de Sabin. 

Quan es va tenir coneixement d’aquesta situació, les autoritats sanitàries nord-americanes van retirar els lots de les vacunes infectades i establir controls per garantir que les fórmules que es seguien administrant estaven lliures del SV40, tal i com expliquen els CDC el seu web actual

Les investigacions al voltant d’aquest virus han resolt dues qüestions. La primera, que el SV40 té potencial cancerigen en animals de laboratori, fins al punt que poden desenvolupar tumors cerebrals, càncer d’ossos, mesoteliomes malignes (una forma rara de càncer) i limfomes. La segona, que "la majoria d’estudis que analitzen la relació entre el SV40 i els càncers (en humans) són tranquilitzadors ja que no s’ha trobat una associació causal entre la recepció de la vacuna de la polio contaminada i el desenvolupament de càncer".

En línea amb aquests resultats científics, l’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units (NIC, en anglès) ha enviat a Verificat un estudi realitzat per la seva Divisió d’Epidemiologia i Genètica del Càncer en nadons que van rebre la vacuna contaminada i que no van patir un risc més alt de tenir càncer. "El públic es va alarmar pels possibles riscos de l’exposició a aquest virus oncogènic", explica l’informe, però "els resultats publicats (…) no van mostrar un major risc de càncer", afirma.

Les investigacions de Michele Carbone

El missatge de WhatsApp també fa referència a una suposada "professora assistent de patologia de la Universitat de Loyola a Chicago, la Dra. Michele Carbone" que "va trobar que el 33% de les mostres de càncer ossi per osteosarcoma, el 40% d’altres càncers ossis i el 60% dels càncers pulmonars de mesotelioma contenien aquest virus obscur". 

Es tracta de fet del metge italià Michele Carbone, actualment director del programa d’oncologia toràcica al centre oncològic de la Universitat de Hawaii i un dels especialistes que més ha participat en investigacions relacionadas amb el SV40. Entre el 2000 i el 2005 va ser efectivament professor associat al Departament de Patologia de l’Universitat de Loyola a Chicago

Carbone va signar el 1999, juntament amb dos científics més, un primer estudi titulat Risc de càncer associat a la vacuna antipoliomielítica contaminada amb el virus simi 40, on es va analitzar la incidència dels tumors cerebrals, ossis i mesoteliomes entre el 1973 i el 1993 i la possible relació d’aquests tumors amb l’administració de la vacuna contaminada. "La nostra anàlisi indica un augment de la taxa d’ependimomes (37%), sarcomes osteogènics (26%), altres tumors ossis (34%) i mesoteliomes (90%) entre les persones exposades (a la vacuna), en comparació amb el cohort de naixement no exposat", defensava l’estudi. Com a conclusió, van assenyalar que les dades suggerien que hi podia haver una major incidència de certs càncers entre les persones exposades a la vacuna contaminada. L’estudi conclou que "està clarament justificada la realització de noves investigacions".

Dotze anys més tard, el 2011, Carbone va publicar una altra investigació, citada pel web dels CDC, que oferia una nova perspectiva. "Sembla poc probable que la infecció per SV40 sigui suficient per causar per sí mateixa malignitat, ja que no vam observar una epidèmia de càncers després de l’administració de vacunes contaminades amb SV40. Tot i això, sembla possible que el SV40 pugui actuar com a cofactor en la patogènesi d’alguns tumors", explica. És a dir, les seves conclusions descarten que el virus provoqués per ell mateix càncer a les persones que van ser vacunades amb la fórmula contaminada.

No hi ha proves que les autoritats nord-americanes vulguéssin amagar els contagis 

Finalment, el missatge afirma que "els CDC van eliminar ràpidament [de] la [seva] pàgina web" la informació on es feia pública la contaminació de milions de persones amb el virus SV40. Els CDC no han respost les preguntes de Verificat sobre aquest tema, però el 2019 la seva portaveu Kristen Nordlund va dir al departament de verificació de l’agència AFP que "cada pocs anys, i a mesura que hi ha canvis tecnològics a les pàgines web, redissenyem el portal dels CDC". També va confirmar que la pàgina arxivada que s’enllaça al missatge correspon a "versions anteriors del seu portal web". En el seu web actual hi ha un apartat dedicat al SV40.

L’enllaç del missatge que ens heu fet arribar porta a un web canadenc que mostra una captura de pantalla d’una versió antiga dell portal dels CDC amb informació sobre aquest tema. Altres dissenys antics del web dels CDC com aquest també han circulat molt a les xarxes socials. Hi ha registres sobre la contaminació de les vacunes de la polio a diferents pàgines oficials d’organismes nord-americans com el Congrés o PubMed, el motor de cerca de la Llibreria Nacional de Medicina, com a prova de que no ha estat mai amagat.