Els 5 arguments més absurds del terraplanisme

Diversos portals de notícies s’han fet ressò d’un congrés sobre el terraplanisme que hi haurà a Barcelona aquest proper cap de setmana. En molts dels casos, els textos se centren en explicar el programa de la jornada, així com les idees que defensen els participants, obviant que la forma de la Terra no és un debat real en el món científic actual. De fet, porta centenars d’anys sense ser-ho.

Desmentim els 5 arguments més absurds d’aquest corrent.

• No existeix una corba visible a l’horitzó ni tampoc des de les alçades.

La Terra és una esfera (amb alguna que altra protuberància i deformació) d’uns 12.000 quilòmetres de diàmetre. La dimensió del planeta en comparació amb la nostra mida fa que ens sigui impossible percebre la seva corbatura des del nivell del terra. Des de la nostra perspectiva, tot el que veiem està situat en un pla. Per tal de detectar la corbatura de la Terra cal separar-nos d’ella, és a dir guanyar alçada. Molta alçada. 

La primera fotografia en què es pot observar la corbatura terrestre la va prendre l’any 1935 Albert W. Stevens, el comandant d’una expedició a l’estratosfera organitzada pel National Geographic i el Cos Aeri de l’Armada, en què va batre també el rècord de major alçada a la qual havia arribat mai un ésser humà: 22 kilòmetres sobre el nivell del mar. 

Tot i que des del terra no puguem observar la corbatura del nostre planeta de manera directa, els eclipsis de Lluna sí ens permeten veure-la gràcies a l’ombra que projecta sobre el nostre satèl·lit. L’eclipsi lunar ocorre les nits en què Sol, Terra i Lluna estan perfectament aliniats, amb el nostre planeta interposant-se entre estrella i satèl·lit. L’ombra de la Terra avança sobre la superfície lunar mentre dura l’eclipsi, amb una vora circular ben definida.

A més a més, tot i que sigui imperceptible al nostre ull, els arquitectes tenen en compte la corbatura de la Terra en el disseny d’algunes construccions. És el cas del pont Verrazno-Narrows, que uneix els districtes de Staten Island i Brooklyn a Nova York. Tal com explica al seu lloc web l’Autoritat de Transport Metropolità de l’Amèrica del Nord, l’entitat a qui correspon el seu manteniment, les torres del pont (de més de 211 metres d’alçada) estan 4,1275 centímetres més allunyades a la part superior que a les seves bases perquè la distància de 1.298,448 metres entre elles “va fer necessari compensar la corbatura de la terra”. És a dir, que enlloc d’estar completament perpendiculars a la superfície de la terra, estan una mica inclinades per a compensar la corbatura.

• Podem veure les mateixes estrelles cada nit

Es tracta d’una asseveració falsa. El cel nocturn no sempre és el mateix i, de fet, a mesura que passa l’any veiem unes o altres estrelles a una mateixa hora. Per exemple, mentre que al cel de l’estiu, tan bon punt es fa fosc, a Catalunya hi veiem les constel·lacions del Cigne, l’Àguila o la Lira (entre moltes altres), a l’hivern a la mateixa hora no són visibles al cel. En canvi Orió, el Taure o les Plèiades són observables a primera hora de la nit hivernal, mentre que cal esperar a la matinada per veure-les durant l’estiu.

A més a més, aquest argument clàssic del terraplanisme se centra en il·lustrar el cel de l’hemisferi nord, i oblida el fet que el paisatge nocturn és completament diferent a la meitat sud del planeta. De fet, en realitat és lleugerament diferent a cada latitud, també dins un mateix hemisferi. Degut a la forma esfèrica de la Terra, les estrelles que es veuen en un moment en concret a la nit a Barcelona no són les mateixes que les observables en aquell mateix moment des del Pol Nord, ni molt menys des de Santiago de Xil·le.

Per exemple, tal com il·lustra l’Institut d’Astrofísica de Canàries, l’estrella polar, famosa per apuntar sempre cap on està el Nord, la veiem a una alçada de 24º sobre l’horitzó a les Illes Canàries, mentre que a Madrid se situa al voltant dels 40º i al Pol Nord es troba just sobre nostre, a 90º. A l’hemisferi sud, en canvi, l’estrella polar no es pot veure en cap moment de la nit.

El mateix passa amb l’Ossa Major, perenne al cel nocturn de Barcelona, però invisible també des de l’hemisferi sud. Les estrelles que veiem al cel i la posició en la qual les podem observar depenen de la posició en què ens trobem al nostre planeta. Si la Terra fos plana, veuríem el mateix cel nocturn arreu.

• Per què es diu planeta si no és plana?

L’origen etimològic de planeta no té res a veure amb la forma del cos celeste. La Universitat d’Oxford situa l’origen del terme en el llatí planeta, que al seu torn l’extreu del grec planētēs, que vol dir vagabund o errant. 

Els 5 planetes que coneixien els grecs (Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn), les característiques dels quals eren poc diferents a les de les estrelles del voltant, excepte perquè es movien diferent al cel, va motivar el nom d’“estrelles errants”. 

• Ho diu la Bíblia

Cap passatge de la Bíblia diu explícitament que la Terra sigui plana. El catedràtic historiador i estudiós de la religió Jeffrey Burton situa la vinculació entre el llibre i el terraplanisme en “uns pocs […] pares cristians que negaven l’esfericitat de la Terra prenent erròniament passatges […] com a geogràfics enlloc de metafòrics”. L’historiador hi resta importància en comparació a les desenes de milers de teòlegs i estudiosos cristians que no ho van considerar mai així.

Un exemple és la frase “quatre angles de la Terra”, que apareix citada en repetides ocasions dins el text, i que ha estat interpretada per alguns com una evidència que el planeta ha de ser un pla quadrat. Les interpretacions més acceptades, però, assenyalen que és una manera metafòrica de referir-se a tota la superfície terrestre, o bé als quatre punts cardinals.

“Amb extraordinàriament poques excepcions, cap persona educada a la història de la Civilització Occidental des del segle III a.C. en endavant ha cregut que la Terra fos plana”, conclou Burton. 

• Com que la tecnologia moderna no pot mesurar la magnitud de la Terra, mai podrem garantir que aquesta sigui esfèrica.

Pitàgores va proposar el model de la terra esfèrica al voltant del segle VI a.C. Tres segles després, en el III a.C. Erastòtenes va aconseguir demostrar tal cosa i fins i tot calcular-ne amb gran precisió el perímetre. El divulgador científic Carl Sagan va popularitzar a la sèrie Cosmos el raonament matemàtic que va seguir el grec, que involucrava l’ombra projectada per dues estaques situades a les ciutats de Siena i Alexandria, i mesurant la distància entre ambdues localitats.

D’aleshores en endavant s’han succeït les circunnavegacions al voltant del planeta (la primera duta a terme per Fernando de Magallanes entre 1519 i 1522), hi ha constància de milers de satèl·lits artificials orbitant-lo, s’han fet mesures gravitacionals que han permès definir amb precisió la forma de la Terra i hi ha un gran repositori d’imatges del planeta capturades des de l’espai. Totes elles han permès confirmar una i altra vegada la forma esfèrica (esferoide, en realitat, donat que està “aixafada” pels pols), de la Terra.