El Tribunal de La Haia no ha afirmat que la voluntat democràtica prevalgui sobre la legalitat constitucional

marti_o on 22/03/2021

La Haia no ha afirmat mai que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona


En les últimes hores s’ha viralitzat un tuit del cantautor Lluís Llach amb una suposada cita d’un dictamen del tribunal de La Haia (el Tribunal Internacional de Justícia) sobre Kosovo. Com ja vam verificar el novembre del 2019, és FALS. La Haia va reconèixer que la declaració d’independència de Kosovo no va violar el dret internacional, però no ha afirmat mai que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona.

Aquest dictamen s’ha utilitzat erròniament en més d’una ocasió: el gener 2013, per exemple, el jutge Santi Vidal va afirmar-ho en un acte de l’Assemblea Nacional Catalana (al minut 1:52:11) i el desembre d’aquell any, la periodista Pilar Rahola li va plantejar aquest tema a Albert Rivera, aleshores diputat de Ciutadans al Parlament, en una tertúlia a 8TV (al minut 7:00).

El text que adjunta Llach al seu tuit (el mateix que van citar Vidal i Rahola i que fa temps va circular per WhatsApp i Facebook) fa referència a l’opinió consultiva que va emetre la Cort Internacional de Justícia el 22 de juliol del 2010 sobre la conformitat amb el dret internacional de la declaració unilateral d’independència de Kosovo.

“El Tribunal Internacional de Justícia de La Haia té establert al respecte, mitjançant sentència de 22 de juliol de 2010: «Declarem que quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d'un Estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona i declarem que, en una societat democràtica, a diferència d'una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que aquesta és la que crea i modifica quan sigui necessari la legalitat vigent»”.

L’opinió consultiva sobre la independència de Kosovo

El text publicat pel tribunal el 22 de juliol del 2010 no és una sentència del Tribunal, sinó d’una opinió consultiva que responia a la petició feta per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2008. La Cort Internacional de Justícia (CIJ) és “el principal òrgan judicial de les Nacions Unides” i té una doble vessant: “emet opinions consultives respecte de qualsevol qüestió jurídica” (article 65 de l’Estatut de la CIJ) i resol controvèrsies jurídiques entre els estats, per exemple, sobre la interpretació d’un tractat, sobre qüestions de dret internacional o sobre possibles violacions d’obligacions internacionals (article 36). I és en la seva competència d’emetre opinions consultives que es va pronunciar sobre la declaració d’independència de Kosovo.

L’opinió consultiva concloïa, amb deu vots a favor i quatre en contra, que “la declaració d’independència de Kosovo aprovada el 17 de febrer del 2008 no va violar el dret internacional”. La Cort, a més, considerava al punt 84 de l’opinió que “el dret internacional general no conté cap prohibició de les declaracions d’independència”.

Un fragment de l’anàlisi jurídica del Col·legi d’Advocats

Ara bé, la Cort Internacional no va declarar que “quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona” ni que “en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que aquesta és la que crea i modifica quan sigui necessari la legalitat vigent”, com diu el missatge viral. Aquests dos fragments no apareixen a la sentència de la Cort sobre Kosovo, sinó que provenen d’una anàlisi jurídica sobre el dret d’autodeterminació que va fer la comissió de defensa dels drets de la persona de l’Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona.

El text en qüestió afirmava que Catalunya es trobava “davant d’una possible contradicció entre dues legitimitats: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional”, però no afegia que la segona prevalgui sobre la primera. El segon fragment sí que era textual, i l’anàlisi publicada argumentava que “en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat”.

Un tema habitual 

No és la primera vegada que aquesta opinió consultiva de La Haia és utilitzada erròniament per argumentar la viabilitat de la independència de Catalunya. El primer que en va parlar va ser el jutge Santi Vidal en un acte de l’ANC el 25 de gener del 2013 (al minut 1:52:11). Mesos més tard, Pilar Rahola va fer servir el mateix argument en una tertúlia al 8 al dia de 8TV amb Albert Rivera, aleshores diputat de Ciutadans al Parlament, el 18 de desembre del 2013.

Al cap d’uns dies, però, la mateixa Rahola va reconèixer a El Món a RAC1 (al minut 4:46) que la frase literal que va llegir no existeix. De fet, segons va explicar, Rahola ja havia reconegut l’error l’endemà de la tertúlia amb Rivera al 8 al dia. Qui també va parlar d’aquest fals fragment va ser el periodista Jaume Barberà a la tertúlia de El Món a RAC1 del 19 de desembre del 2013 (al minut 19:13) i, segons es va explicar a RAC1 i van relatar altres diaris, l’aleshores presidenta de l’Assemblea, Carme Forcadell, s’hi va referir en un article al seu blog que va modificar posteriorment.

En aquell moment, el diari Ara, La Razón (que fins i tot en va parlar a la portada), Crónica Global i Economía Digital van fer articles aclarint i explicant el dictamen de la Cort Internacional de Justícia. Era l’època en què els partits sobiranistes acabaven d’anunciar la pregunta de la consulta del 9N del 2014 i el debat sobre la legalitat i legitimitat de l’autodeterminació i de les declaracions unilaterals d’independència estava sobre la taula. Mesos abans, Miquel Strubell ja n’havia parlat al seu blog.

De fet, el mateix Jaume Barberà explica aquest episodi al seu llibre 9N 2014 (Ediciones B, 2014) on s’hi refereix d’aquesta manera: “Oi que sona bé? Oi que enforteix els nostres arguments? Oi que és el que hauria de ser? Doncs, no! El que jo vaig llegir no existeix. És fals. I el meu error va ser no comprovar la veracitat del que llegia, és a dir, saltar-me un dels principis bàsics del periodisme. I per això vaig reconèixer l'error i vaig demanar disculpes”.

La referència a aquesta sentència també apareix, per exemple, al llibre Servir Catalunya: Artur Mas. L’home, el polític, el pensador, de Teresa Pous (Ara Llibres, 2013), en un article d’opinió del Diari de Balears del novembre del 2013, en dos articles d’opinió d’El Punt Avui publicats l’agost del 2015 i l’octubre del 2017, en una carta al director d’El Periódico de Catalunya publicada el 30 d’abril del 2017 i titulada “La Haia ens donarà la raó als independentistes” i en un article publicat a llibertat.cat fa cinc mesos.