El forat de la capa d’ozó no va ser una exageració: es va arreglar prohibint els gasos que el van causar
El tractat de Mont-real va permetre revertir el problema i evitar que tingués conseqüències per als humans.
Què s’ha dit?
Que els models d’observació climàtica no l’encerten perquè el forat a la capa d’ozó no va tenir conseqüències tan greus com es va preveure al principi.
Què en sabem?
Precisament perquè es va poder observar amb molta antelació que certs gasos causaven un deteriorament a la capa d’ozó, es va poder actuar i prohibir-los als anys 80.
Està circulant per internet un podcast que compta amb més de 700 escoltes a Ivoox, i que també està a Spotify, que ha afirmat que, com que el forat de la capa d'ozó no va acabar per “rostir-nos a tots” —referint-se a les prediccions que van fer els científics, suposadament, a les dècades de 1970 i 1980— els models climàtics també fallen i les projeccions sobre el canvi climàtic són igualment dubtoses.
És ENGANYÓS. Les prediccions no han fallat. El que va passar en realitat és que el forat de la capa d'ozó es va poder revertir gràcies a la prohibició el 1989 d'uns tipus de gasos coneguts com a clorofluorocarbonis, els que provocaven precisament el deteriorament de la capa d'ozó. El Tractat de Montreal, que va donar pas a aquesta prohibició, és considerat per les Nacions Unides com un dels acords internacionals “més exitosos de tots els temps”.
[Els models] no n'encerten una. El forat de la capa d'ozó ens encaixaria a tots, i aquí seguim
A la dècada de 1980, el forat de la capa d'ozó era un tema d'actualitat. Tot i això, pocs anys després, l'assumpte va deixar d'estar a les notícies, cosa que va generar certa confusió sobre el desenllaç d'aquest desastre mediambiental. Això ha pogut portar alguns a pensar que l'assumpte del forat de la capa d'ozó es va solucionar per si mateix, sense intervenció de l'ésser humà i de manera natural i que, per tant, els models que predeien el desastre van fracassar.
És el que ha passat, per exemple, amb un pòdcast en què un dels convidats assenyala que “el forat de la capa d'ozó ens anava a rostir, i aquí seguim”, cosa que converteix la situació, segons ell, en un exemple que els models climàtics, usats per predir tendències futures sobre diversos aspectes del clima i el seu impacte, “no n'encerten una”.
Tot i això, aquest raonament obvia que el motiu pel qual el forat de la capa d'ozó s'estigui tancant i deixi d'aparèixer a les portades de diaris és precisament el fet que la comunitat internacional en conjunt es va adherir al Tractat de Montreal el 1987 per prohibir els clorofluorocarbonis (CFC), els gasos que causaven el dany. "Són centenars de milers de càncer de pell que s'han evitat per les mesures que es van prendre al Tractat de Montreal d'eliminar els CFC i que va aturar la destrucció de la capa d'ozó", assenyala a Verificat Alberto Redondas, responsable del grup d'ozó i UV espectral del Centre de Recerca Atmosfèrica d'Izaña de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet). “O sigui, no ens rostim perquè hem actuat”, conclou.
El Tractat de Montreal ha estat l'únic ratificat pels 197 estats membres de l'ONU, segons la mateixa organització.
Què són els clorofluorocarbonis
Els clorofluorocarbonis van començar a produir-se industrialment a la dècada de 1930 i s'utilitzaven habitualment per a la neteja en sec, en la refrigeració i en aerosols, com desodorants i laques. Al contrari d'altres gasos d'efecte hivernacle (GEI), que es poden trobar tant de manera natural com artificial a l'atmosfera, com el CO2 o el metà, els CFC, que feien malbé la capa d'ozó, van ser creats per l'home.
Tot i això, durant la dècada de 1970, van sorgir veus dins de la comunitat científica que alertaven del mal que podien produir aquests gasos a la capa d'ozó, ubicada a l'estratosfera (15 a 50 km d'alçada sobre la superfície de la terra). Els primers a fer-ho van ser els químics Frank Sherwood Rowland i Mario Molina, de la Universitat de Califòrnia a Irvine (UCI), que van observar que la llum del sol degradava els CFC alliberant clor, un element amb el potencial de "foradar" la capa de ozó. Cada àtom actiu de clor pot destruir fins a 10.000 molècules d'ozó. Les seves conclusions van ser publicades a Nature el 1974.
El 1985, científics del British Antarctic Survey van publicar un altre estudi on assenyalaven que havien detectat “enormes pèrdues” d'ozó sobre l'Antàrtida. És el que es coneix comunament com el forat a la capa d'ozó. Quatre anys després, el 1989, els 197 estats membres de les Nacions Unides es van comprometre a deixar de fer servir aquest tipus de gasos contaminants.
Gasos creats per l'home
A partir del Tractat, els gasos nocius usats en laques o aires condicionats van ser substituïts per altres de nous, també fabricats per l'home, coneguts com a hidroflurocarbonis (HFC) i perflurocarbonis (PFC).
Encara que són innocus per la capa d'ozó, tenen uns "'potencials d'escalfament global' (Potencial d'Escalfament Globals, GWP) molt elevats en relació amb altres gasos d'efecte hivernacle", segons l'Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (EPA, en anglès). Per aquest motiu, diuen “fins i tot una concentració atmosfèrica reduïda pot tenir efectes desproporcionadament grans a les temperatures globals”.
Del forat de la capa d'ozó a la crisi climàtica
Tres de cada quatre persones de l'Estat espanyol creuen que, d'una manera o d'una altra, el forat de la capa d'ozó és responsable del canvi climàtic. No, són dos fenòmens diferents. Revertir el forat de la capa d'ozó no va frenar l'escalfament global, que té l'origen principalment en l'emissió del CO2 a l'atmosfera derivat de la crema de combustibles fòssils, com ara el petroli, el gas i el carbó.
El que sí que és cert és que actualment hi ha un problema de desgast de la capa d'ozó, que no és el mateix que el forat. És probable, segons els científics, que el forat es tanqui a partir del 2080: “El forat d'ozó s'està recuperant, però es produeix [a l'Antàrtida] cada any […] no és un problema resolt i el continuem vigilant. ”, conclou Redondas.
El que no sabem és com es continuarà desgastant de la capa d'ozó. Així ho explica a Verificat Jonathan Shanklin, un dels experts que van descobrir als 80 el forat de la capa d'ozó: “Està disminuint lentament, canviant la velocitat de les reaccions químiques, l'estabilitat dels vòrtexs polars i la prevalença dels núvols estratosfèrics a l'hivern”, cosa que conduirà probablement “a un esgotament continu de l'ozó durant la primavera als dos pols”.
De moment, els científics no saben què està debilitant-la: sospiten que poden ser uns compostos coneguts com a VSLS, emprats com a dissolvents, decapants o desgreixants. Una altra hipòtesi que fan els experts és que sigui el canvi climàtic, a través de l'alteració de la circulació Brewer-Dobson —uns corrents d'aire que mouen l'aire cap a i a través de l'estratosfera—, el que alteraria alhora la composició de la capa d'ozó.