D’on surt la xifra dels 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal a Catalunya?

Ens heu preguntat al nostre WhatsApp (666 90 83 53) per un vídeo de la Fundació CATALUNYA ESTAT que explica “per a què serveixen els impostos” dels catalans. En el vídeo es presenten un seguit de dades i s’afirma que el dèficit fiscal de Catalunya és de 16.000 milions d’euros, una de les xifres que més utilitzen els partits independentistes per demostrar el desequilibri que existeix entre l’aportació de Catalunya a l’estat i la inversió que finalment acaben rebent els catalans. No obstant això, hi ha altres fórmules per calcular aquesta diferència i els experts no coincideixen en quin mètode és el més adequat.

En resposta a Verificat, la Fundació CATALUNYA ESTAT, autora del vídeo que ens heu enviat, explica que les xifres que apareixen al vídeo surten de les que publica el Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat i dels estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona.

La definició de balança fiscal

Un dels pocs consensos que existeixen al voltant d’aquest tema és la definició de balança fiscal: en el cas de Catalunya, es tracta de la diferència entre la despesa que l’Estat fa a la comunitat autònoma i els ingressos fiscals que n’obté (en forma d’impostos o de cotitzacions a la Seguretat Social). Estem parlant, doncs, de la resta entre el que Catalunya rep de l’Estat i el que paga. Si el saldo és positiu, hi haurà superàvit fiscal i si és negatiu, dèficit fiscal.

Dos mètodes de càlcul

Hi ha dues maneres per calcular la balança fiscal: el mètode del flux monetari i el de càrrega-benefici. El primer computa com a despesa només la que es fa de manera efectiva en el territori en qüestió i deixa de banda el que s’efectua fora de la comunitat autònoma (fruit de les competències de l’Estat). D’altra banda, el mètode de càrrega-benefici considera com a despeses del territori totes les que generen algun tipus de benefici per a la ciutadania de la regió, independentment que s’hagin efectuat allà.

Sobre les dues fórmules, Albert Carreras, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i exsecretari d’Economia i Finances de la Generalitat, assenyala que els dos mètodes són vàlids, però que responen a preguntes diferents. El grup de treball de la Generalitat també va argumentar en el seu informe del 2011 (a la pàgina 14) que els dos enfocaments són correctes i es fonamenten en criteris sòlids, però que expliquen efectes econòmics diferents: “No són substitutius, sinó complementaris”.

El també catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra (i exdiputat de Junts pel Sí) Oriol Amat explica en un article publicat al Col·legi d’Economistes de Catalunya que, per exemple, amb el flux monetari “els salaris dels funcionaris que estan a Madrid s’assignen a Madrid perquè beneficien sobretot l’economia madrilenya”. En canvi, amb “el mètode de la càrrega-benefici, aquests salaris es reparteixen entre totes les comunitats autònomes en funció de la seva població”.

Núria Bosch, catedràtica d’Economia Pública de la Universitat de Barcelona i membre del grup de treball del Ministeri d’Hisenda el 2005 i del comitè d’experts de la Generalitat per calcular les balances fiscals, afegeix que amb el mètode del flux monetari només s’inclouen, per exemple, les casernes que són a Catalunya i no s’imputen les despeses de Defensa per a operacions que es desenvolupen fora del territori català.

En aquesta línia, Luis Garicano, economista i eurodiputat de Ciutadans, criticava en un article a El País que aquest mètode considera, per exemple, que els catalans “no obtenen beneficis de la base aèria de Saragossa, perquè els diners no es gasta allà, ni de la xarxa de consolats pel món, perquè cap d’ells és a Catalunya”.

Si mirem les dades desglossades, queda clara la diferència: veiem que entre el 2011 i el 2014, la Generalitat va imputar a Catalunya 1.601 milions de despesa de l’Estat en Defensa pel mètode de flux monetari i el triple, 4.922 milions, pel de càrrega-benefici. En política exterior, es va repetir l’esquema: 7 milions i 569 milions, respectivament.

En qualsevol cas, la balança fiscal de Catalunya després de la neutralització (ara entrarem en això) sempre és negativa, però cada mètode dona resultats diferents.

La neutralització dels comptes

A més de les dues maneres de calcular la balança fiscal, existeix el concepte de la neutralització, que consisteix a imputar a les comunitats autònomes el dèficit (o superàvit) de l’Administració General de l’Estat. Ángel de la Fuente, investigador de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (CSIC) i un dels responsables de les balances fiscals del govern espanyol, explica en un article a El Cronista que el fet que el saldo pressupostari de l’Administració Central variï molt amb el cicle econòmic fa que “els saldos fiscals de diferents exercicis no siguin fàcilment comparables entre si i tendeix a dificultar la interpretació dels resultats de qualsevol exercici donat”.

Per solucionar aquest problema, De la Fuente esgrimeix que pot ser aconsellable neutralitzar els saldos fiscals “d’alguna manera que permeti eliminar el soroll de caràcter cíclic”. Una possibilitat seria agafar mitjanes durant períodes relativament llargs i una altra, ajustar els ingressos i la despesa de l’Administració central perquè el saldo sigui zero i afegir aquesta diferència proporcionalment entre les diferents comunitats autònomes. La Generalitat ho calcula via ingressos i via despesa, però destaca la xifra via ingressos.

Ara bé, les dues fórmules generen diferents visions. El doctor en Economia Financera i Comptabilitat Joan B. Casas considera en conversa amb Verificat que “no es pot parlar de fluxos interterritorials i pressupostos si no tenim en compte el dèficit” i afegeix que tot i que “no són diners que hagin pagat els catalans, són diners que han avalat i que han anat a un altre lloc”. En qualsevol cas, es tracta de “diners generats ara que haurem de pagar en un futur”.

El catedràtic en Economia Guillem López-Casasnovas afirma en un article a El País que no neutralitzar “no és una opció” perquè “no fer-ho suposa que el dèficit no es cobreix” i Enric Casulleras, doctor en Política Econòmica i professor de la Universitat de Vic, afegeix en un correu electrònic a Verificat que cal tenir en compte que “el pagament del deute i dels interessos recau de manera més rellevant en les zones que aporten més recursos dels que reben” i que, per tant, “el dèficit públic de l’administració espanyola agreuja el desequilibri de la balança”.

Núria Bosch, catedràtica d’Economia Pública de la Universitat de Barcelona, assenyala a Verificat que si no es neutralitza la balança fiscal, “es podria donar la paradoxa que totes les comunitats tinguessin superàvit si el dèficit fos molt alt” i això seria “una situació irreal”. 

No obstant això, el catedràtic d’Economia Financera Joaquim Vergés considera tant en un article publicat a la UAB com en resposta a Verificat que la neutralització és “una suposició” que no es pot “vendre com una realitat”, ja que no es tracta de diners que s’han recaptat i no tornen, sinó d’una situació hipotètica que planteja quin hauria estat l’esforç fiscal de la ciutadania de Catalunya si l’Estat hagués apujat els impostos per no tenir dèficit pressupostari en aquell moment.

Montserrat Colldeforns, exsecretària de Política Fiscal de PSC, apuntava en un article a la Fundació Rafael Campalans que neutralitzar serveix en abstracte per comparar un any amb un altre, però que si s’aplica als comptes reals “és com si els catalans ja haguéssim pagat impostos per avançat” i que “ni el dèficit pressupostari es cobreix en un any, ni és segur que en termes reals es pagui en la seva totalitat”.

I com fa servir la Generalitat les balances fiscals neutralitzades? A les seves notes de premsa i resums (per exemple, el 2008, el 2014 o el 2020), el Departament d’Economia subratlla i presenta les xifres neutralitzades, encara que a vegades ha publicat les xifres també sense ajustar-les en aquest sentit. En altres casos, l’informe conté els números, però cal fer els càlculs per conèixer-ne el resultat.

Els famosos 16.000 milions

La xifra dels 16.000 milions de dèficit fiscal de Catalunya surt dels càlculs que fa la Generalitat a través del mètode del flux monetari després de la neutralització. En els últims 15 anys, la dada ha fluctuat entre els 13.000 i els 17.000 milions. De fet, en les seves notes de premsa i resums, la Generalitat tendeix a destacar la xifra de flux monetari.

No obstant això, el càlcul de càrrega-benefici dona una xifra inferior; en els últims 15 anys, la xifra ha oscil·lat entre els 9.000 milions i els 12.500 milions de dèficit segons els càlculs de la Generalitat.

Aquest mètode va ser, de fet, el que va fer servir el govern espanyol per calcular els Comptes Públiques Territorialitzats (equivalents a les balances fiscals) del 2011 al 2014. A l’últim any amb dades d’Hisenda, el dèficit fiscal de Catalunya era de 4.046 milions d’euros sense neutralitzar i de 9.892 milions després de neutralitzar (a les pàgines 12 i 13 de l’informe).

Ángel de la Fuente, un dels responsables de les balances fiscals del Ministeri, argumentava en un article que el mètode del flux monetari genera una estimació de dèficit “més gran” perquè Catalunya és una regió amb poques instal·lacions militars i escassos organismes de l’Administració central i es mostrava partidari de “repartir els costos comuns entre totes les regions”. En aquesta línia, Joaquim Vergés argumenta a Verificat que “hi ha un retorn inevitablement indirecte que són els serveis que no estan descentralitzats” i que no queden inclosos en el flux monetari, que assumeix que els serveis estatals no tenen incidència a Catalunya.

2009: de 16.409 milions de dèficit a 4.015 de superàvit

Un bon exemple per presentar les diferències entre neutralitzar i no neutralitzar és l’any 2009. Ángel de la Fuente insisteix que “és important deixar molt clar el que s’està fent [quin càlcul] i la naturalesa exacta dels diferents saldos” i conclou que, en el cas del 2009, “tant les estimacions neutralitzades com les no neutralitzades del saldo fiscal català poden resultar enganyoses si s’utilitzen, com sol ser el cas, de manera aïllada”.

En aquesta línia, els economistes Ezequiel Uriel i Ramon Barberán (dos dels encarregats de les balances fiscals del govern espanyol) assenyalen (a la pàgina 16 d’un article publicat el 2017) que la neutralització “calcula uns nous saldos fiscals que molt habitualment són utilitzats en substitució dels «saldos observats» o «reals» per informar de la càrrega neta suportada pels residents d’un territori, portant a equívoc als usuaris de les dades”.

Núria Bosch explicava en un article al diari Ara que el dèficit fiscal neutralitzat va ser del 8,4% del PIB i sense neutralitzar, del 0,4%. No tenir en compte el dèficit pressupostari estatal “dona una visió esbiaixada de la realitat”, assenyalava. El professor d’economia a la Universitat de Columbia Xavier Sala-i-Martín afegia en un altre article del 2014 que “la neutralització es fa perquè quan l’Estat finança la seva despesa amb deute públic, un té l’obligació de corregir els números i reflectir que, tard o d’hora, la despesa serà sufragada pels contribuents”.

Agafant les dades de la Generalitat, Montserrat Colldeforns va assenyalar en un article a la Fundació Rafael Campalans que els catalans no van aportar 61.812 milions d’euros en impostos el 2009, sinó només 46.195 milions. La xifra de 61.812 milions és la usada per la Generalitat per calcular la balança fiscal neutralitzada: és la suma de 46.195 milions (el que va aportar Catalunya) i 15.614 milions, que corresponen al 19,25% (el percentatge d’ingressos que va aportar Catalunya) dels 81.113 milions de dèficit de l’estat en la despesa computada. Colldeforns afegia que “no es pot confondre el que és una xifra «real» i, per tant, amb efectes econòmics en la renda disponible dels contribuents, amb el que és una xifra «teòrica» resultat d’una simulació”.

Seguint amb els càlculs, en el seu informe sobre la balança de 2009 (a la pàgina 26), la plataforma Convivència Cívica Catalana partia d’uns ingressos de l’Estat procedents de Catalunya de 46.195 milions i destacava que el 2009 la balança fiscal per flux monetari sense neutralitzar havia sigut de -792 milions d’euros (lluny dels 16.509 que va subratllar la Generalitat). A més, apuntava que, amb el sistema de càrrega-benefici, la Generalitat havia tingut un superàvit de 4.015 milions d’euros. El mateix afirmava Josep Borrell en un article a El País.

De la Fuente també plantejava aquestes xifres en un article a El Cronista, però considerava que calia anar-se’n “a un any molt peculiar” perquè aparegués un saldo positiu en “una regió que generalment presenta un dèficit important”. Així mateix, per De la Fuente, “el dèficit neutralitzat de 16.400 milions per flux monetari tampoc constitueix una bona descripció de la realitat fiscal de la regió el 2009”.

La xifra de 4.015 milions de superàvit sortia de la resta entre les despeses de l’Estat a Catalunya (49.199 milions, a la pàgina 53 de l’informe) i els ingressos aportats per Catalunya (45.184 milions, a la pàgina 30 de l’informe). La Generalitat va presentar una xifra d’11.261 milions de dèficit després de la neutralització.

Qui dona i qui rep

“El debat de les balances fiscals és polític, no tècnic”, va escriure el catedràtic d’Economia de la UPF Guillem López-Casasnovas en un article publicat a El País. Però la gran majoria de dades coincideixen que, independentment de la manera de calcular-ho, Catalunya aporta més del que rep. De fet, això no és d’estranyar, ja que els experts assenyalen que els territoris més rics i amb una major renda per càpita tendeixen a tenir dèficit fiscal fruit de la redistribució dels recursos. Això mateix ho reconeixia la nota de premsa sobre els Comptes Públics Territorialitzats del 2013, publicada pel Ministeri d’Hisenda l’agost del 2016: “El saldo fiscal tendeix a empitjorar segons augmenta la renda per càpita”.

A més, la mateixa Constitució Espanyola reconeix en el seu article 138 que l’Estat ha de garantir el principi de solidaritat i vetllar “per l’establiment d’un equilibri econòmic, adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol”.

En el vídeo que ens heu enviat també s’afirma que, per càpita, Catalunya és la tercera comunitat que més aporta i l’onzena que més rep. Aquests rànquings els trobem, per exemple, a les dades de despeses i ingressos del 2014 del Sistema de Comptes Públics Territorialitzats (SCPT).

• En els ingressos de l’Estat (els diners aportats per les comunitats), Catalunya es trobava en tercera posició, amb 9.360 euros per persona.
• En canvi, en el capítol de despeses (de l’Estat a cada autonomia), Catalunya rebia 8.822 euros, situant-se en onzena posició.

Una altra cosa diferent és la liquidació del sistema de finançament autonòmic, els ingressos propis de l’Estat que destina a les diferents autonomies. En aquest cas les diferències en ambdós rànquings són molt semblants: el 2018, Catalunya es mantenia com a tercer territori que més ingressos tributaris per habitant aporta i el desè en recursos obtinguts. Aquesta situació ja s’havia donat en els set anys previs (2017, 2016, 2015, 2014, 2013, 2012 i 2011).

Els càlculs de la Moncloa

El govern espanyol va publicar per primera vegada les balances fiscals de les comunitats autònomes amb el sector públic estatal el 15 de juliol del 2008. En aquest cas, seguint la metodologia que havia aprovat prèviament l’Institut d’Estudis Fiscals, es van usar els dos mètodes i es van fer sis estimacions que variaven en funció d’aspectes tècnics, com la imputació de l’impost de societats i els interessos del deute. Catalunya tenia dèficit en els sis càlculs, amb unes xifres que oscil·laven entre els 10.857 i els 14.807 milions.

De fet, l’endemà fer-se públiques els diaris catalans van destacar el fet que l’executiu del socialista José Luis Rodríguez Zapatero havia reconegut el dèficit fiscal:

• “Espoli al descobert”, va titular l’Avui.
• “L’Estat admet l’espoli”, va subratllar El Punt.
• “El Govern solemnitza el dèficit fiscal de Catalunya”, va resumir La Vanguardia, que afegia en pàgines interiors que les balances del govern espanyol confirmaven el “gran dèficit fiscal de Catalunya”.

Anys més tard, el govern popular de Mariano Rajoy (amb Cristóbal Montoro de ministre d’Hisenda) va publicar els Comptes Públics Territorialitzats (una nova manera d’anomenar les balances fiscals), que presentaven en dues xifres: el saldo fiscal absolut i el relatiu. El saldo fiscal relatiu seria el més semblant a la neutralització que fa la Generalitat.

Amb les dades del 2014, el dèficit fiscal era de 4.046 milions d’euros en valors absoluts i de 9.892 milions en valors relatius (en les pàgines 12 i 13 de l’Informe sobre la dimensió territorial de l’actuació de les Administracions Públiques). De fet, si ens hi fixem, la suma dels saldos fiscals absoluts de totes les comunitats dona un resultat de 36.335 milions, que “corresponen bàsicament al dèficit de l’Administració Central”. En canvi, els saldos relatius regionals sumen zero, cosa que permet “interpretar com a saldos neutralitzats, als quals s’ha eliminat l’impacte del possible dèficit o superàvit de l’Administració Central”.

Per què mai quadren els comptes?

Cal tenir en compte que, de la mateixa manera que el PIB, el càlcul del dèficit fiscal no és exacte, sinó que es basa en aproximacions a través de variables, segons explica Núria Bosch a Verificat. La mateixa Generalitat detalla als annexos dels seus informes el que té en compte per fer els càlculs.

Com hem dit, la Generalitat prefereix el càlcul del flux monetari (és el que destaca en les seves notes de premsa), però també calcula el de càrrega-benefici. I hi ha diferències entre els números de tots dos governs? Sí, perquè es tracta d’un càlcul complex amb disparitat de criteris en què la Conselleria i el Ministeri no imputen exactament els mateixos ingressos i despeses, cosa que fa que les seves xifres no coincideixin.

El 2014, l’últim any en què el govern central va presentar els comptes, la xifra de la Generalitat va ser d’11.590 milions d’euros, 1.698 milions més que la calculada pel Ministeri.

Per tant, el 2014, el Govern del PP va reconèixer que hi havia un dèficit fiscal amb Catalunya de 4.000 milions sense neutralitzar i de gairebé 10.000 milions neutralitzant.

Un altre número diferent surt si s’exclou la Seguretat Social del càlcul. Aquesta diferenciació es fa a vegades per separar la despesa, per exemple, de les pensions (que ve marcada pel nombre de jubilats que hi ha a Catalunya) de la despesa discrecional que pot fer l’estat. Veiem que, amb ella, la diferència entre el que aporta i el que rep Catalunya es redueix i, en canvi, sense la Seguretat Social, la proporció de la despesa pública de l’estat disminueix.

_____

Per fer aquest article, ens han ajudat:

• Núria Bosch, catedràtica d’Economia Pública de la Universitat de Barcelona
• Joaquim Vergés, catedràtic d’Economia Financera
• Joan B. Casas, doctor en Economia Financera i Comptabilitat i exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
• Enric Casulleras, doctor en Política Econòmica i professor de la Universitat de Vic
• Albert Carreras, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra
• Jesús Ruiz-Huerta, professor d’Hisenda Pública a la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid
• Ezequiel Uriel, catedràtic de la Universitat de València i professor investigador de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques
• Ramon Barberán, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universidad de Zaragoza
• Ángel de la Fuente, doctor en Ciències Econòmiques i Director Executiu de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (FEDEA)

Aquesta verificació és fruit de la col·laboració entre Verificat i Newtral. Podeu llegir-ne la versió en castellà aquí.