Compte amb els missatges que neguen l’existència dels virus amb l’argument que són massa grans per penetrar les cèl·lules

Què s’ha dit?

Que els virus no existeixen perquè són massa grans com per a poder travessar els porus de la membrana cel·lular.

Què en sabem?

L’existència del virus es coneix des de finals del segle XIX, un fet àmpliament documentat en la literatura científica. Els porus són una de les vies que té la cèl·lula per interactuar amb l’exterior, però els virus no infecten les cèl·lules a través d’ells, sinó que empren un mecanisme totalment diferent: s’anclen a la superfície i, o bé són engolides per la cèlula o bé s’hi fusionen alliberant-hi el material genètic.

Comparteix aquesta verificació:

Coneix al nostre metodologia

Un capítol de pòdcast amb gairebé 250 reproduccions a Ivoox i presència a altres plataformes com Spotify o Castbox ha convidat una persona que es presenta com un naturòpata —que practica una teràpia alternativa basada en què el cos segueixi el su propi procés de curació— que afirma que els virus no existeixen i que, per tant, no existeixen les infeccions, sinó que es tracta d’intoxicacions. El seu principal argument per justificar-ho és que “res que tingui la mida com la que diuen tenir els virus […] no és capaç de travessar el porus” de les membranes cel·lulars de les persones, i, per tant, si no les travessa no podrà produir una infecció.

És ENGANYÓS. L’existència dels virus està perfectament demostrada des de fa més d’un segle, i la manera en què envaeixen i es multipliquen dins l’organisme, les anomenades infeccions, també es coneixen àmpliament. El que sí que és cert és que els virus no tenen una mida prou petita per penetrar porus i canals de la membrana cel·lular —petits orificis que permeten un transport molt selectiu cap a dins i fora de la cèl·lula—, però tampoc els cal per infectar-la perquè el procediment que segueixen és un altre: s’enganxen a alguns receptors de la seva superfície i, o bé són absorbits per la membrana en un procés anomenat endocitosi, o bé es fusionen amb la membrana cel·lular i alliberen el seu material genètic dins la cèl·lula sense necessitat de penetrar-la.

"Els virus per mi no existeixen, perquè cap virus, que diuen els científics que existeix, pot travessar els porus de la membrana cel·lular. Tot allò que penetra dins la membrana cel·lular ha d’estar liquat, no pot ser res que tingui la mida com la que diuen tenir els virus perquè no és capaç de travessar el porus, o sigui, no existeixen les infeccions, existeixen les intoxicacions"

El primer virus mai identificat, anomenat virus del mosaic del tabac, va ser descobert en la darrera dècada del segle XIX i va donar el tret de sortida a la virologia. Avui dia la comunitat científica ha catalogat més de 10.400 espècies víriques diferents entre les milions existents, i n’ha identificat més de 200 amb capacitat per a infectar humans.

Els virus són uns agents infecciosos que no tenen la capacitat per a replicar-se per ells mateixos. Per això necessiten entrar dins les cèl·lules, guanyar accés a la maquinària cel·lular i manipular-la de tal manera que la cèl·lula infectada comenci a generar més i més còpies del virus. És a dir, que els virus envaeixen primer i es multipliquen després dins les cèl·lules humanes, en un procés anomenat infecció.

Les intoxicacions a què fa referència el podcast, en canvi, són les reaccions de l’organisme a la seva interacció amb una substància tòxica —o toxina— que no té aquesta capacitat de replicació. Els bacteris i virus poden alliberar toxines, tal com vàrem explicar, però no ho són per se, de manera que l’argument del pòdcast és incorrecte.

Els porus de la membrana cel·lular

La membrana cel·lular és una capa de lípids —greixos— que envolta tota cèl·lula i que separa el seu interior del medi exterior. Mentre, per una banda, protegeix la cèl·lula dels agents exteriors, com virus i toxines, de l’altra és semipermeable: permet l’intercanvi de materials entre l’interior de la cèl·lula i l’ambient de l’entorn. És a dir, que deixa entrar nutrients, per exemple, mentre treu els residus que ja no necessita. 

És cert que part d’aquest intercanvi es fa a través dels anomenats canals de membrana, una espècie de túnels formats per proteïnes que travessen la membrana i permeten l’entrada o sortida de certs ions —àtoms carregats elèctricament— i molècules de la cèl·lula. Ara bé, els canals són estrets i específics, de manera que altres partícules hi ingressen mitjançant mecanismes diferents. Algunes empren transportadors de membrana, unes proteïnes que arrosseguen molècules complexes dins la cèl·lula; i altres fan servir l’endo i exocitosi, uns processos a través dels quals les cèl·lules absorbeixen nutrients o expulsen residus. 

Sigui com sigui, tot i que els porus són una via d’entrada d’alguns elements externs dins la cèl·lula, no són ni molt menys l’única. El fet que els virus no puguin travessar els canals de membrana no vol dir que no puguin infectar les cèl·lules, com suggereix el pòdcast. De fet, diverses toxines tampoc poden travessar aquests porus i segueixen vies alternatives per entrar a les cèl·lules.

Com entren els virus dins la cèl·lula

La superfície de les cèl·lules també està plena de proteïnes, lípids i altres partícules a les quals els agents externs poden ancorar-se. El primer que fa un virus en arribar a la cèl·lula és buscar, entre totes elles, el receptor al qual es pot enganxar. És a dir, que l’agent infecciós no es pot agafar de qualsevol manera ni a qualsevol lloc de la cèl·lula, sinó que necessita un tipus de receptor molt específic per poder-s’hi unir. Els receptors dels principals virus que afecten els humans es coneixen perfectament i, com vam explicar, en el cas del SARS-CoV-2, el receptor del virus és l’enzim convertidor d’angiotensina 2 (ACE2).

Un cop enganxats a la superfície cel·lular, els virus tenen dues maneres per infectar la cèl·lula hoste: o bé colant-se sencers dins la cèl·lula en un procés anomenat endocitosi, en el qual la membrana es plega embolcallant completament l’agent infecciós i ‘engolint-lo’ (és la via més comuna); o bé fusionant-se amb la membrana i inserint dins la cèl·lula només el material genètic, que serà el que permeti posteriorment la replicació del virus i, en conseqüència, la infecció de més cèl·lules de l’organisme.

En definitiva, les vies d’entrada dels virus dins les cèl·lules es coneixen amb detall, i són diferents de les que suggereix el podcast. A més, les infeccions i les intoxicacions són conceptes diferents.