Catalunya en dades
En eleccions, la desinformació és més perillosa que mai. Aquest portal reuneix informació verificada sobre els temes més presents en la cursa electoral pel 12 de maig
Clima, sequera i món rural
El canvi climàtic i la sequera són el principal problema per als ciutadans de Catalunya, segons els resultats del darrer Baròmetre d’Opinió del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del país. El tema genera molt o bastant interès per al gruix dels enquestats (un 85%), especialment entre les dones i els majors de 35 anys.
Ambdós temes han guanyat protagonisme en els darrers mesos, a mesura que les restriccions derivades de la manca de precipitació han guanyat terreny i intensitat, i les protestes d’agricultors i ramaders s’han anat vinculant a l’àmbit climàtic i mediambiental, de vegades envoltades de desinformació.
Emergència climàtica
On estem?
La temperatura augmenta a Catalunya a un ritme de 0,25 °C per dècada des del 1950, l’any en què comencen les sèries de dades homogènies del país. En aquests 70 anys, el territori s’ha escalfat 1,8 °C i, els dos darrers anys —2022 i 2023—, han estat els més càlids enregistrats mai. L’increment és transversal a tot el país, i se centra sobretot en els mesos d’estiu, segons es desprèn del darrer Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics (BAIC), publicat pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) el 2022.
El document constata també com el nombre de dies i nits càlides (en què la temperatura se situaria en el 10% més alt d’un període de referència) han anat en augment en pràcticament totes les estacions meteorològiques del país, mentre que els freds (amb una temperatura que se situaria en el 10% més fred del període) van en declivi. La precipitació diària, en canvi, no mostra cap tendència uniforme al llarg del territori, sinó que varia molt en funció de l’estació meteorològica que la mesuri. Algunes d’elles, la majoria de les quals ubicades a zones muntanyoses on s’ubiquen les capçaleres dels rius que alimenten els pantans, sí que han notat una reducció en la quantitat de pluja caiguda.
Pel conjunt del país, tot i que ens trobem enmig de la pitjor sequera catalana des que hi ha dades, els registres recopilats pel SMC des del 1950 no permeten garantir que la mitjana de precipitació estigui veient-se reduïda a causa del canvi climàtic. La tendència és negativa, amb un 1,9% menys de pluja cada dècada, però no es pot descartar que la caiguda sigui fruit de l’atzar, segons les observacions publicades al BAIC. El cas de l’estiu és l’únic on hi ha pocs dubtes: cada cop plou menys en aquesta època de l’any a Catalunya.
Tot i que no podem assegurar que estigui plovent menys en general, sí que està plovent de manera diferent. En les darreres dècades, les precipitacions es concentren en episodis cada cop més breus, mentre que la intensitat i durada de les sequeres va en augment, la qual cosa determina l’aigua disponible per al consum.
Les prediccions fetes en el tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya apunten a una continuïtat i magnificació de les tendències que el SMC ha observat fins al moment: la temperatura continuarà pujant i els dies i nits càlides aniran en augment; els dies i nits fredes es veuran reduïts; les sequeres augmentaran en freqüència i intensitat, i els dies de pluja torrencial augmentaran en nombre, concentrant les precipitacions en un espai de temps cada cop més breu. Els models també preveuen, de cara a la segona meitat de segle, que el total de precipitació de Catalunya es vegi reduït.
La reducció dels GEH, estancada des dels anys 90
Per tal de posar fre al canvi climàtic i limitar al màxim l’assoliment de nous rècords, Catalunya ha adquirit una sèrie de compromisos climàtics, entre els quals destaca la neutralitat de carboni per 2050, en línia amb els objectius de la Unió Europea. És a dir, que a mitjan segle el país haurà d’emetre els mateixos gasos amb efecte d’hivernacle com els que pugui absorbir.
El diòxid de carboni (CO₂) és el principal gas amb efecte d’hivernacle (GEH) que està contribuint a l’escalfament global, però altres com el metà (CH4) o el diòxid de nitrogen (NO₂) també juguen un paper important. Tot i que s’emeten en menys quantitat, el seu potencial d’escalfament és superior al del CO₂. Per a calcular l’emissió conjunta dels GEH, s’empra com a unitat el CO2, que computa l’equivalent en diòxid de carboni de cadascun dels gasos.
Catalunya, no obstant, no ha reduït les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle respecte al 1990. De fet, les del 2020, any en què van patir una forta caiguda deguda a la pandèmia de la covid-19, van ser un 2,3% més altes que 30 anys enrere, quan l’objectiu que s’havia posat era reduir-les un 20%. El 2021 van tornar a créixer, i les estimacions pel 2023 —encara no hi ha dades oficials, donat que triguen uns dos anys a publicar-se— les segueixen situant lleugerament per sobre de les del 1990, tot i que tornen a veure una tendència decreixent. Catalunya s’ha compromès, de cara al 2030, a emetre un 29% menys que el 1990.
El perfil de les emissions és similar al d’Espanya, però contrasta amb el de la Unió Europea, que ha mantingut una tendència decreixent des del 1990.
El transport, al capdavant de les emissions
Per sectors, la generació i el transport de l’energia és el que més gasos amb efecte d’hivernacle emet al país, en una proporció que sempre ha oscil·lat al voltant del 70%. Els processos industrials són responsables d’en torn al 15%, i l’agricultura (on s’inclou la ramaderia) d’una mica menys del 10. La resta és cosa de la gestió i eliminació dels residus, segons l’Inventari d’Emissions de GEH a Catalunya.
Dins del sector de processament de l’energia (que inclou el transport, les indústries i la pròpia generació, transformació i distribució de l’energia), el transport és el principal responsable de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Les seves emissions han augmentat un 12,4% des de 1990, i representen el 41,5% del sector. A escala general, el transport és el responsable d’un de cada tres quilograms de CO2 que emet Catalunya.
En particular, el transport per carretera és el principal emissor. A Catalunya va suposar gairebé el 96% dels GEH enviats a l’atmosfera pel sector l’any 2021, un 40% de les emissions de l’apartat energètic i un 28% del total del país, segons dades de l’Observatori de la Mobilitat a Catalunya (OMC).
La mobilitat d’aquell any encara va estar afectada per la pandèmia. Si mirem les dades del 2019, les darreres abans de l’emergència sanitària, la ràtio va ser de gairebé el 95%. A Espanya la tendència és similar: el 92,7% de les emissions del transport l’any 2019 van venir del trànsit rodat, segons dades de l’Observatori de Transport i Logística a Espanya, que depèn del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.
Cada cop hi ha més vehicles privats
Els turismes privats són la principal font d’aquestes emissions al conjunt de l’Estat. El parc automobilístic català no para de créixer: cada cop hi ha més vehicles privats en circulació, comptant motos i turismes.
Normalment, quan parlem de la contaminació dels cotxes, ho fem des del punt de vista de la seva petjada de carboni, és a dir, quantes emissions de diòxid de carboni o CO₂ emeten a l’atmosfera. En aquest cas, i tenint en compte tot el cicle de vida dels cotxes des de la seva fabricació fins al final de la seva vida útil, els estudis més recents demostren que els vehicles elèctrics emeten menys gasos d’efecte d’hivernacle que els seus equivalents de dièsel o gasolina. Tot i que en la fase de fabricació les emissions de GEH poden ser superiors, al cap d’uns quatre anys les emissions de l’opció elèctrica ja són menors.
Ara bé, això no vol dir que el millor sigui canviar-se el cotxe ara mateix. El canvi només té sentit per a vehicles que tenen entre 15 i 20 anys d’antiguitat, segons les conclusions d’un treball de la Federació Europea del Transport i Mediambient Una substitució precipitada comporta un augment de les emissions degut a les associades a la fabricació del vehicle i la gestió de l’antic com a residu.
En termes de qualitat de l’aire, una revisió de l’Agència Europea del Medi Ambient apunta que el vehicle elèctric pot contribuir a una millora local a les ciutats, però que aquesta possible millora depèn de l’origen fòssil o renovable de l’electricitat.
Les matriculacions de turismes elèctrics i híbrids guanyen cada cop més pes a Catalunya. El 2023 van suposar prop del 14%, segons dades de la patronal.
I quin mitjà de transport emet més gasos amb efecte hivernacle per passatger? Els avions encapçalen aquesta classificació amb una mitjana 192 grams de CO₂ equivalent per cada quilòmetre recorregut i passatger transportat, mentre que els cotxes de dièsel o gasolina emeten 121g de CO2 per passatger i km, segons les dades de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic. Les motos són el tercer mitjà de transport més contaminant per persona.
Les emissions de l’aeroport
I si mirem les emissions de l’aeroport? El 2017 a l’Aeroport de Barcelona-El Prat es van produir 323.535 operacions i es van emetre 470.802 tones de CO₂. la gran majoria provinents dels cicles d’aterratge i enlairament dels avions, segons un estudi de Barcelona Regional, l’Agència de Desenvolupament Urbà de la ciutat. Aquesta xifra no té en compte les emissions de bona part del trajecte del vol. Si tenim en compte els trajectes complets, les estimacions es disparen a 7.551.277 tones de CO₂, que equival a més del doble del que va emetre aquell any tota la ciutat de Barcelona.
Pel que fa al port existeixen dues fonts de dades, Barcelona Regional i el propi Port de Barcelona. Ambdues tenen en compte les emissions de les activitats portuàries i dels vaixells en fase de fondeig, maniobra i estada al port, és a dir, quan els vaixells estan més aprop de terra, però ofereixen dades lleugerament diferents. Mentre la primera calcula que les emissions suposen 373.499 tones de CO₂ a l’any, dada que també apareix a la declaració d’emergència climàtica de Barcelona, el Port les xifra en 315.000.
Generació d’energia
Degut al seu pes en la taula d’emissions, la generació de l’energia és un dels punts clau de l’estratègia de la Generalitat de Catalunya per arribar a l’escenari de neutralitat del carboni. El consum energètic al país ha anat en augment en els darrers anys amb dades. El 2019, Catalunya va consumir 25.371 milers de tones equivalents de petroli (tep) d’energia primària. És a dir, aquell any va ser necessària tanta energia com la que dona cremar més de 25 milions de tones de petroli.
Ara bé, gairebé una quarta part (un 23,4%) d’aquesta energia representen pèrdues que es produeixen durant la seva generació, transport i distribució, segons dades de la Generalitat. Un altre 12,7% es destina a usos no energètics, com les indústries química i del plàstic, i un altre 6,9% l’empra el mateix sector elèctric. És a dir que del total d’energia consumida al país, només un 57% s’acaba dedicant efectivament a usos energètics.
El transport és el principal destinatari d’aquesta energia, en una proporció que no ha parat de créixer des del 1990. Aleshores emprava el 37% de l’energia generada a Catalunya. Ara, el 45%.
Amb la idea d’aconseguir la neutralitat de carboni per al 2050, la Generalitat va aprovar l’estiu del 2023 la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT 2050). Els dos objectius principals són millorar l’eficiència energètica i electrificar el sistema energètic del país. Per al primer punt, el PROENCAT 2050 contempla reduir el consum d’energia final el 2050 en un 30,3% respecte al 2017, deixant-lo per sota de les 10.000 ktep. Pel segon, apunta a descarbonitzar un sector dominat pels combustibles fòssils, donant cada cop més pes a les energies renovables, que encara són testimonials en el mix energètic del país, segons el Balanç Energètic de Catalunya del 2019, el darrer disponible.
Energies renovables, a la cua
Les renovables van suposar el 2019 el 5,4% del consum d’energia primària, i un 9,9% de l’energia final. El PROENCAT 2050 demana que el seu pes en l’energia final fos del 20% el 2020, del 42% el 2030, i del 98,8% pel 2050.
Catalunya va ser la segona comunitat on l’energia renovable va tenir menys pes respecte al seu total d’energia elèctrica produïda, només per darrere d’Illes Balears. Al conjunt de l’Estat espanyol, en canvi, un 50,3% de l’energia generada va ser d’origen renovable, un percentatge que va pujar al 87,5% en el cas de Castella i Lleó, el territori on la producció verda va tenir més pes.
Aquest fet contrasta amb la potència renovable instal·lada al país, és a dir, la capacitat per generar energia a partir de fonts renovables. Amb un 31% de potència instal·lada, Catalunya és la sisena comunitat on els megawatts per produir energia verda tenen menys pes respecte a la seva potència total (renovable i no renovable). La mitjana de l’estat espanyol és d’un 59,2%.
En els darrers cinc anys, Catalunya és la cinquena comunitat autònoma que menys megawatts per generar energia renovable ha instal·lat. Entre el 2018 i el 2023, ha instal·lat 138 megawatts renovables, mentre que, en el mateix període, Castella-la Manxa n’ha instal·lat 6.138, convertint-se en la comunitat que més ha instal·lat a tot l’Estat. Madrid no ha instal·lat cap megawatt renovable des del 2018.
Donat l’objectiu de l’electrificació del sistema energètic, la implantació de renovables esdevé clau per complir els objectius marcats pel PROENCAT. Tanmateix, aquestes fonts van generar només el 15% del total d’electricitat consumida a Catalunya el 2023, segons dades provisionals de Red Eléctrica, l’empresa encarregada de gestionar el sistema de subministrament elèctric espanyol. Així ho vàrem explicar aquí. La proporció gairebé no ha variat des del 2010, segons recull l’Institut Català de l’Energia.
El 19 de maig de 2022 va entrar en vigor el decret 24/2021, destinat a agilitzar la tramitació de projectes renovables al país. Des d’aleshores, la Generalitat ha autoritzat més d’un centenar de plantes fotovoltaiques i eòliques que sumen gairebé 1.700 MW de potència, segons es desprèn del Visor sobre l’estat de tramitació ambiental dels projectes d’energies renovables a Catalunya. Hi ha al voltant de 200 altres projectes en tramitació que, en cas de ser aprovats, sumarien altres 2.100 MW de potència a la xarxa renovable.
Una narrativa desinformativa contrària a l’aplicació de les plaques fotovoltaiques denuncia que l’aplicació d’aquests projectes treurà terres als agricultors, però és enganyosa. Inclús en el supòsit que totes aquestes instal·lacions se situessin en terrenys ara per ara destinats a la pràctica agrícola, ocuparien una proporció ínfima, que no arribaria ni a l’1%.
Està previst que les noves instal·lacions fotovoltaiques aprovades ocupin al voltant de 2.300 hectàrees de territori, la qual cosa representaria al voltant del 0,2% de les terres agrícoles catalanes, segons dades d’Idescat del 2016, les darreres disponibles. Unint-hi els projectes en tramitació, l’extensió total seria una mica més del doble, al voltant de 4.800 hectàrees, un 0,4% del terreny que Catalunya destina actualment a la pràctica agrícola.
D’on surt l’electricitat que consumim els catalans?
L’energia nuclear n’és la principal font, amb un pes creixent en el mix elèctric. Les centrals havien estat l’origen d’entre el 50 i el 55% de l’electricitat catalana, però en els darrers anys el seu pes s’ha incrementat fins a fregar el 60% el 2023, segons l’estimació provisional de Foro Nuclear, el conglomerat d’empreses i organitzacions que vetllen pels interessos d’aquesta indústria a l’estat. La resta prové de la crema de combustibles fòssils.
L’energia nuclear sempre està envoltada d’un halo de perillositat, però la certesa d’aquesta associació depèn de com definim la paraula “perill”. Si ens centrem en la quantitat d’incidents i de persones que han mort en conseqüència, la xifra és petita, al nivell de les energies renovables; ara bé, si l’entenem com el perill potencial que pot tenir un accident, la perillositat es dispara. Ho vàrem explicar aquí.
Avaluant el risc, és molt perillós si passa un accident, però la probabilitat de que passi és molt baixa.
Un altre mite recurrent al respecte és que les centrals han sobrepassat el límit d’anys de funcionament que es considera segur. Però en realitat tal límit no existeix. Vam desmentir aquest i altres mites aquí.
Sequera
D’on ve l’aigua i qui en consumeix més?
El territori català es divideix en dues conques hidrogràfiques, és a dir dos sistemes hídrics que aporten aigua a la ciutadania. La Conca Hidrogràfica de l’Ebre, gestionada per l’Estat, que abasta part del territori català, però també municipis de l’Aragó, el País Valencià, Navarra, el País Basc, La Rioja, Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Cantàbria; i les Conques Internes, amb competència de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), en què nou embassaments administren el recurs a l’àmplia majoria d’habitants de Catalunya.
El territori regat per l’Ebre ocupa pràcticament la meitat de Catalunya (el 48%), però concentra només el 8% de la seva població. És per això que l’ús de l’aigua es destina fonamentalment a les pràctiques agrícoles, i només un 5% l’empren els nuclis urbans i la indústria. En canvi, l’altra meitat del territori (el 52%), corresponent a les conques internes, aglutina l’àmplia majoria de la població catalana. Allà, el 44% es destina a usos urbans, un 36% als agrícoles i el 20% restant, a la indústria.
La ramaderia i el turisme com a destinataris de l’aigua gestionada per l’ACA han estat protagonistes en les darreres setmanes. Ambdós grups empren al voltant del 2% de la usada provinent de les conques internes, sempre sense comptar la que es destina a produir els aliments que uns i altres consumeixen. La ramaderia en gasta el 2,3%, mentre que el turisme, l’1,6%, segons les estimacions de l’agència que, tanmateix, no són valors definitius. Ho vàrem explicar aquí.
Mentre que els embassaments gestionats per l’Estat es troben al 50% de la seva capacitat, la manca de pluges a les capçaleres dels rius que aporten aigua a les conques internes catalanes ha fet que bona part del territori hagi entrat en emergència per sequera. Els nivells s’han recuperat en les darreres setmanes gràcies a un mes de març que ha estat humit o molt humit a bona part del territori, però segueixen en mínims històrics. Ara es troben per sobre del 17% de capacitat, mentre que un mes enrere van arribar a marcar menys d’un 14,4%. Així es desprèn de les dades de l’ACA.
La sequera que atravessem, la més intensa i extensa des que hi ha dades
Un dels arguments més utilitzats pels negacionistes del canvi climàtic és que les sequeres han existit sempre o que les precipitacions s’han mantingut estables durant les darreres dècades. Malgrat és cert, això no nega la crisi climàtica ni els seus efectes en les precipitacions d’arreu del món. En el cas català, no ha canviat la quantitat de precipitació mitjana, però sí ho ha fet la manera en què cau: en episodis més breus, intensos i separats en el temps.
Això fa que les sequeres esdevinguin també més freqüents i intenses i, de fet, la que està travessant actualment Catalunya no té precedents: és la pitjor des que hi ha registres. És el que recullen els registres històrics de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) que vam analitzar en aquest reportatge a El Periódico.
Des de 2021, les precipitacions a Catalunya estan per sota de la mitjana i, a més, quan ha plogut ho ha fet durant menys temps del que s’esperava, és a dir, no ho ha fet de forma prolongada. A això se li suma el fet que, a causa de l’augment de les temperatures, l’aigua s’evapora molt més ràpid del que s’espera. En altres paraules, hauria de ploure més que abans per omplir de la mateixa forma els embassaments.
La manera en què es gestiona l’aigua és fonamental per a minimitzar l’impacte de les sequeres. Ara bé, aquest argument s’ha emprat per defensar que Madrid, a diferència de Catalunya, no pateix una crisi hídrica degut a la gestió que fa de l’aigua. Però el cert és que la manera en què ha precipitat a ambdós territoris és molt diferent.
La manera en què l’Agència Catalana de l’Aigua s’ha preparat per la sequera actual també ha entrat en campanya. Hem sentit en diverses ocasions que l’entitat no havia arribat a executar ni el 50% del seu pressupost en els darrers anys. No obstant això, el 2021, any en què els efectes de la manca de pluges al territori van començar a notar-se en els nivells de rius i embassaments, l’entitat va executar el 58,9% del seu pressupost. El 2022, l’execució va pujar lleugerament, fins el 59,9%. Les xifres representen, però, la menor execució de la darrera dècada.
Malgrat que els últims tres anys el pressupost final era rècord, arribant a quasi 705 milions el 2022, l’execució en valors absoluts ha estat més baixa en aquests últims anys que en anys previs, com el 2019, 2016 i 2015. És a dir, en aquests anys es van invertir més diners que el 2020, el 2021 i el 2022. De fet, el 2016 va ser l’any que l’Agència Catalana de l’Aigua va fer la despesa més gran de l’última dècada, seguit del 2019 i el 2015.
L’impacte de les restriccions aprovades
Les mesures adoptades per mitigar la sequera han afectat tant als sectors productius com a la vida diària de la ciutadania i gestos tan quotidians com beure aigua de l’aixeta, per exemple. Tal com vam explicar en aquest article, les restriccions han provocat que la procedència de l’aigua que es consumeix a Barcelona hagi deixat de provenir majoritàriament dels rius i provingui de diverses fonts. Concretament, el 33% és aigua dessalada, un 25% és regenerada, un 23% subterrània i la resta superficial (un 19%, aproximadament), és a dir, dels rius.
Un altre dels canvis que s’ha notat també és el que han patit les superfícies verdes i arbrades de ciutats com Barcelona. En un article publicat a El Periódico vam analitzar com la ciutat té més superfície verda que mai però, a causa de la sequera, ha utilitzat menys aigua que mai per regar els seus parcs i jardins.
Aquestes mesures han provocat que gran part de la gespa hagi mort i que s’hagi passat al reg de supervivència dels arbres i arbustos. Les restriccions han portat, a més, un replantejament de la vegetació a les ciutats, amb espècies adaptades a les altes temperatures i que requereixin menys aigua. També han evidenciat la necessitat d’aprofitar recursos que fins ara han estat infrautilitzats, com l’aigua del subsòl, l’ús de la qual porta anys sense augmentar.
El debat al voltant de les mesures d’estalvi
La sequera i les restriccions derivades han provocat, durant els darrers mesos, diverses protestes i polèmiques. El sector primari català, aprofitant les mobilitzacions que s’estaven produint arreu de l’Estat i d’Europa, va sortir als carrers per reclamar al Govern una renegociació de les restriccions aplicades a la pagesia en considerar que eren massa dures.
Un dels sectors més qüestionats pel seu consum d’aigua és el del turisme. De fet, el punt principal que va encallar la negociació dels pressupostos i que va desencadenar, després, la convocatòria d’eleccions, hi està relacionat. El projecte macroturístic del Hard Rock Hotel, planificat entre els municipis de Salu i Vila-seca, ha obert diversos debats, i un d’ells ha estat el de l’aigua que consumeix.
Des de Verificat, vam comparar els càlculs del consum que es feien tant des del Govern com des d’En Comú Podem perquè havia estat font de confusió en ser dues xifres molt diferents. Concretament, la Generalitat preveia, el 2022, a la Modificació del Pla Director Urbanístic (MPDU), que la despesa seria de 2.609.263 litres per dia (952.381.000 a l’any). Mentre, els comuns parlen de vuit milions de litres diaris (entre tres i quatre vegades més).
Aquests són el resultat de multiplicar les 15.000 persones de capacitat que tindria el Hard Rock per 545 litres per persona. L’aforament, però, no fa referència a la capacitat hotelera de la futura instal·lació, sinó al màxim de persones que cabrien dins l’espai reservat per a grans esdeveniments i espectacles. Quant al consum d’aigua, aquesta xifra és una quantitat estimada de despesa per turista de “gran luxe” que va presentar el 2016 Barcelona Regional, l’Agència de Desenvolupament Urbà de la ciutat, que calcula una despesa de fins a 545 litres al dia.
La xifra oficial, en canvi, fa referència a la capacitat d’abastiment certificada i no a la previsió del consum.
Una altra mesura que ha generat polèmica ha estat la prohibició d’emplenar les piscines catalanes, rebaixada posteriorment a Barcelona per habilitar aquelles (tant públiques com privades) que puguin esdevenir refugis climàtics oberts a tothom. No hi ha una estimació oficial de la despesa d’aigua que suposen les piscines catalanes respecte el consum total, perquè “es fa a través de les xarxes de subministrament municipals (i és per tant, competència dels ajuntaments)”, segons explica l’ACA a Verificat.
Tanmateix, un estudi del 2005 dut a terme en el marc d’un Treball Final de Màster va estimar que a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) les piscines gastaven al voltant de l’1% de l’aigua total consumida. David Saurí, geògraf expert en gestió de l’aigua de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que va dirigir el treball, apunta que la xifra pot ser lleugerament superior en l’actualitat i pel conjunt de Catalunya.
Món rural
Des de principis d’any, la pagesia i les seves reivindicacions han passat a formar part del focus mediàtic a causa de, principalment, les mesures adoptades per pal·liar la sequera i els nous condicionants establerts per la Unió Europea per accedir a les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC) durant el període 2023-2027. L’aprovació de la Llei de la Restauració de la Natura també va aixecar tensions —i desinformacions— relacionades amb el sector.
A través de les mobilitzacions que es van engegar el passat febrer arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa, les principals organitzacions agràries del territori –Unió de Pagesos, Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i Plataforma Pagesa– van recollir les demandes dels pagesos, que s’estenien més enllà de la modificació dels criteris de la PAC i de les limitacions per al sector primari del Pla Especial de Sequera. Concretament, també han posat el focus en el compliment de la Llei de la cadena alimentària i en evitar la burocratització de les seves feines.
Les reivindicacions van arribar al Parlament el passat mes de març en forma de ple monogràfic sobre la pagesia, el primer on les organitzacions agràries van poder intervenir, i el darrer de la legislatura. En ell, gran part de la cambra es va posar d’acord per promoure i desenvolupar una renda bàsica agrària i una finestreta única per agilitzar els tràmits que s’han de realitzar algunes coses.
Les claus de la nova Política Agrària Comuna (PAC)
Un dels conceptes que més ha ressonat els darrers mesos i que, en part, va propiciar les protestes del sector primari a diversos punts de Catalunya i Espanya, és la Política Agrària Comuna (PAC). Concretament, els requisits per accedir a les ajudes europees. Per entendre les protestes i les reivindicacions de la pagesia, però, primer cal comprendre en què consisteix la PAC.
La PAC és l’eina comunitària que agrupa les polítiques agràries de la Unió Europea i que té com a principals objectius, entre d’altres, assegurar un subministrament estable d’aliments assequibles, garantir un nivell de vida raonable fixant uns preus als productors i contribuir a la lluita contra el canvi climàtic i la gestió sostenible dels recursos naturals. És en el desenvolupament d’aquest nou punt a la proposta de PAC per al període 2023-2027, juntament amb altres factors, que van donar inici a les protestes agrícoles arreu d’Europa.
La Unió Europea destina més d’un terç del pressupost a les ajudes agrícoles que es distribueixen després a través dels estats membres. Per al període entre el 2023 i el 2027, s’hi destinaran 336.000 milions d’euros.
Per distribuir aquestes ajudes, cada regió ha d’engegar el Pla estratègic de la PAC (PEPAC), on s’hi recullen les principals mesures a desenvolupar i el pressupost destinat. Així, el PEPAC d’Espanya recull que es destinaran 32.549 milions d’euros per dur a terme les accions previstes, mentre que Catalunya preveu al seu PEPAC una inversió total de 1.848 milions d’euros, a més d’un pressupost anual variable per a programes sectorials (fruites i hortalisses, vi, apicultura).
El debat de la nova PAC, però, no és tant sobre la distribució pressupostària, sinó sobre alguns dels requisits, sobretot mediambientals, que s’exigien per poder accedir a les ajudes. Concretament, els que han causat major rebuig entre les principals organitzacions agràries són:
- El compliment, en la seva totalitat, de les Bones Condicions Agràries i Mediambientals (BCAM) per obtenir ajudes de la PAC que proposava, entre d’altres, l’obligatorietat de deixar en guaret un mínim del 4% de les terres cultivables de l’explotació agrària.
Aquesta és una de les mesures que més crítiques ha rebut, per la qual cosa, ja a finals de gener, la Comissió Europea va proposar-ho com quelcom voluntari. Si ho prefereixen, els agricultors tindran l’alternativa de poder plantar cultius que fixin el nitrògen – com les llenties o els pèsols – o cultius intermitjos en un 7% de les terres cultivables. En altres paraules, que entre els dos cultius principals s’hi introdueixi la sembra de farratge pels animals o que serveixi per adob verd.
- Una nova modalitat per a rebre ajudes directes, els ecorègims. Són, essencialment, pràctiques relacionades amb l’agricultura de carboni o l’agroecologia, és a dir, aquelles que cerquen millorar l’estructura dels sòls i reduir-ne la desertificació; afavorir la biodiversitat o la conservació dels recursos naturals, entre d’altres.
Tot i ser pràctiques aplicables de forma voluntària, aquestes ajudes directes suposen un 25% del total que s’atorguen per la qual cosa, a la pràctica, és necessari aplicar alguna mesura que potenciï models de producció més ecològics i que minvin els efectes de l’emergència climàtica.
- L’exigència de diferents certificats per obtenir les ajudes i del quadern de camp i llibre d’explotació digitals. El món rural està en desacord amb aquesta mesura, en creure que no compten amb el suficient suport des de les administracions per implementar-lo. Aquesta mesura, que d’havia de començar a aplicar de forma progressiva des del setembre de 2024, finalment s’ha eliminat perquè depèn de l’Estat.
Davant les protestes del sector agrari, la Comissió Europea va proposar una sèrie de mesures que flexibilitzen, essencialment, els condicionants mediambientals i que els representants dels estats membre van aprovar al Comitè Especial d’Agricultura. Entre el 22 i el 25 d’abril, el Parlament europeu haurà de ratificar els canvis que, si s’aproven, tindran efectes retroactius a 1 de gener de 2024.
Sigui com sigui, la PAC arriba a ser el principal sustent per a la supervivència de moltes explotacions agràries de la Unió Europea, tal com reconeix la mateixa Unió a la seva pàgina web sobre la PAC. De fet, hi posen dades: les ajudes beneficien a uns sis milions d’explotacions de la UE i, de mitjana, aquesta ajuda ha representat gairebé la meitat dels ingressos dels agricultors en l’última dècada.
Tanmateix, i d’acord amb un estudi publicat recentment a la revista Nature Food que analitza les ajudes atorgades entre el 1986 i el 2013 i, per tant, amb versions antigues de la PAC, el 82% d’elles van anar destinades a la indústria ramadera que és la que més CO2 emet. Concretament, les investigacions conclouen, després d’analitzar quina és la destinació final de consum de les subvencions, que els fons que semblaven dedicats a l’agricultura estaven dedicats als aliments per a animals, arribant a representar el 44% del total de partides rebudes per part del sector ramader.
L’Impacte de l’agricultura al medi ambient
Emissions
De fet, a Catalunya, d’acord amb les darreres disponibles que fan referència al període de 2021, l’agricultura i la ramaderia produeixen un 12% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). Les dades es donen de manera conjunta, però tot i això, les dues categories d’emissions que es refereixen exclusivament a la ramaderia – la fermentació entèrica i la gestió del fem –, representen un 84,1% de les emissions al sector. A l’Estat, com ja vàrem explicar, el percentatge és similar –un 75%– i van suposar un 13% de les emissions totals.
Sequera
Un altre dels motius que van propiciar les protestes del sector primari a Catalunya van ser les mesures proposades per la Generalitat per reduir el consum d’aigua en l’agricultura i la ramaderia. El Pla Especial de Sequera (PES) preveia, inicialment, una reducció del 80% del consum de l’aigua en l’agricultura i un 50% en la ramaderia. Des de principis de 2024, el Govern de la Generalitat i les principals organitzacions agràries, a través de la Taula Agrària, han negociat una rebaixa de les restriccions per al sector primari.
D’acord amb les dades publicades per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), de 2019, les estimacions de la demanda d’aigua del sector primari a Catalunya representa un 73,5%, de la qual un 72,2% es destina al reg i la resta, un 1,3% a la ramaderia.