Charo Sádaba Chalezquer: “L’adopció dels dispositius digitals ha de ser progressiva”

Charo Sádaba Chalezquer és Doctora en Comunicació i Catedràtica de Publicitat a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra, de la qual és degana des del 2017. És una de les expertes del comitè darrere de l’Informe per al desenvolupament d’un entorn digital segur per a la joventut i la infància. En aquesta entrevista parlem de l’informe, dels riscos associats a les pantalles i del debat que s’ha generat al voltant d’aquest fenomen.

Quins són els principals riscos de l’ús excessiu de pantalles en infants i adolescents, segons l’Informe del comitè de persones expertes per al desenvolupament d’un entorn digital segur per a la joventut i la infància? Són riscos demostrats científicament o encara hi ha debat?

No cal dedicar-se a la investigació per ser conscient que moltes de les coses sobre les quals es pronuncia l’informe es basen en evidències científiques que no són concloents. Ens trobem amb el fet que alguns estudis donen suport a les mesures que proposa l’informe, però també n’hi ha d’altres que no ho tenen tan clar o fins i tot que apunten en sentit contrari.

Entre les persones expertes de l’informe, han tingut molt pes el grup de salut i el dedicat a la privacitat —amb una perspectiva de protecció de dades. Aquest context és important per entendre les mesures, així com el fet que en l’àmbit mèdic sempre es treballa amb evidència científica i no s’afirma res sense basar-se en estudis. Sí que és cert que moltes vegades els estudis parteixen de grups de població que tenen un problema de salut. Si això s’analitzés amb un grup que no presenta aquest problema, podria ser que la prevalença d’aquests fenòmens fos menor.

Tant el grup de pediatria com el de privacitat se centren en la prevenció de danys. Pel que fa a la privacitat, això pot implicar des de la pèrdua de dades personals, la intimitat i fins i tot dades biomètriques, com vam veure fa uns mesos, quan alguns joves van vendre dades del seu iris per criptomonedes a OpenAI. Existeix el risc de perdre autonomia i control, llibertat sobre les dades personals. I, després, en l’àmbit de la salut, es fa molt d’èmfasi en com la tecnologia pot portar a una pèrdua de capacitat de concentració, a l’addició, o a l’exposició a continguts especialment negatius que poden incidir en trastorns de conducta o trastorns de la conducta alimentària.

D’altra banda, hi ha altres riscos que planteja l’informe que són més socials, més conjunturals, com, per exemple, la qüestió de la pornografia. En aquest punt, l’exposició excessiva, sense control, sense mediació i sense context a aquest tipus de continguts per part de menors d’edat, no només pot generar-los una concepció del sexe i de les relacions sexuals que no s’ajusti a la realitat. A la llarga, això pot generar frustració, que es traslladi a les seves relacions interpersonals, a allò que esperen d’una parella i de les relacions, i fins i tot derivant en violència sexual en alguns casos.

En l’àmbit de l’educació, que és el que jo he treballat, la tecnologia planteja riscos que tenen a veure amb la dispersió, de quina manera afecta la capacitat d’atenció de l’alumnat i quin efecte pot tenir en el seu aprenentatge. En el sentit que estan exposats a molts estímuls visuals en continguts molt breus, i com pot incidir això en la seva capacitat d’estar atents a una exposició de cinc minuts a l’aula.

Arran de l’informe, s’ha parlat als mitjans dels perills associats a les pantalles, però, en última instància, estem parlant del contingut? De com està dissenyat i administrat?

A vegades l’opinió pública tendeix a simplificar, com ha passat amb la interpretació dels resultats de l’informe. Hi ha confusió sobre de què parlem quan, en general, la majoria de debats més agressius se centren en el mòbil. I, així i tot, no parlem únicament del dispositiu, sinó de quina manera i a quin tipus de continguts estem exposats quan tenim un dispositiu de caràcter personal que ens permet connectar-nos des de qualsevol lloc, a qualsevol hora.

Des d’un punt de vista educatiu, quan parlem de tecnologia, el mòbil normalment ni es contempla. Es parla d’un altre tipus de pantalles com ulleres de realitat virtual, pissarres digitals, portàtils o tauletes. El problema de centrar el debat en si mòbil sí o mòbil no és que ens podem quedar a la superfície del fenomen.

Sobre la segona part de la pregunta, l’informe recomana que no hi hagi un ús de pantalles fins als sis anys i que, en cas que calgui donar un dispositiu a l’infant, sigui sense accés a internet fins als 16 anys.

Sobre aquest punt, uns dies abans de la publicació de l’informe, l’Associació Espanyola de Pediatria va actualitzar les seves recomanacions sobre l’ús de pantalles exactament en aquesta línia: de 0 a 6 anys, no ús de pantalles.

Els pediatres nord-americans tenen, però, unes recomanacions diferents: fins als 24 mesos, recomanen un ús tan esporàdic com sigui possible de la pantalla. La raó que donen és similar a la dels pediatres espanyols: que pot interferir en el desenvolupament neuronal dels nadons. No passa res per posar el nadó davant del mòbil per parlar per videotrucada amb el seu avi, però això no pot convertir-se en una eina lúdica. A partir dels 6 anys, recomanen no sobrepassar mai l’hora diària, si és necessari, però exclouen l’ús educatiu. En aquest sentit, aquestes dues associacions nacionals de pediatria difereixen en les recomanacions. Ningú posa en dubte que fins als 2 anys la millor recepta és res de pantalles, però a partir dels 2, hi ha debat.

Aleshores, això inclou veure dibuixos o pel·lícules? L’esperit de l’informe no anava per aquí, sinó que gran part del debat se centra en si un menor està o no preparat per rebre un dispositiu personal amb accés il·limitat a internet. Em sembla de sentit comú dir que l’adopció d’aquests dispositius ha de ser progressiva.

Fins als 6 o 8 anys, potser no vull que el meu fill baixi sol a l’ascensor. Però, a partir dels 8, l’espero a baix i el seu pare a dalt, i després potser un dia li demano que vagi sol a buscar el correu. Progressiu, amb educació i acompanyament.

Aquest tipus de missatges tenen un punt de contraproduents perquè generen una falsa seguretat. Mentre jo no faci això, estic segur. I no. El món en què viuran aquests adolescents és un món digital i que no li hagis donat un dispositiu mòbil no vol dir que no estigui fent servir TikTok al mòbil d’un amic o accedint a aquests continguts.

L’informe ha estat un esforç notable, i cal entendre que és un document viu. Les evidències no són concloents, i potser el que defensem avui, en un temps, canviarà gràcies a nous estudis. No l’hem de prendre com una veritat absoluta, sinó com el que s’ha pogut fer amb la informació disponible fins ara.