Catalunya no lidera els rànquings de fracàs, abandonament i segregació escolar com diu Alícia Romero

La portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, va afirmar en una roda de premsa en la cambra catalana (al minut 23:27) que Catalunya té els majors índexs d'abandonament escolar, fracàs i segregació. És fals. Romero no va especificar amb quins territoris ho comparava, però Catalunya és la novena de les comunitats i ciutats autònomes amb més abandonament escolar prematur i la segona o quarta en segregació escolar (en funció de l'índex que es prengui de referència).

“Tenim els majors índexs d'abandonament escolar, els majors índexs de fracàs escolar i de segregació escolar; som els campions en tres dades que també ens hauria d'avergonyir”

Alícia Romero, PSC

La novena en abandonament escolar prematur

La taxa d'abandonament educatiu prematur és un indicador utilitzat a la Unió Europea que es defineix com el percentatge de la població d'entre 18 i 24 anys que no ha completat la segona etapa d'Educació Secundària (i que, per tant, no ha obtingut el títol d'FP de Grau Mitjà, Bàsica o Batxillerat) i no segueix cap mena de formació, segons figura en un document de la Comissió Europea. Així ho expliquen també a Verificat Sílvia Carrasco, professora d'Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en educació, i Xavier Bonal, catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

És a dir, es tracta del percentatge de persones que no han aconseguit “el nivell educatiu mínim que la Unió Europea i l'OCDE consideren necessari per a afrontar amb garanties la inserció en el mercat laboral”, assenyala Rut Barranco, diplomada en Educació Social i professora de la Universitat de Castella-la Manxa.

En aquest cas, Catalunya es troba com a setena (novena amb Ceuta i Melilla) regió a Espanya amb més abandonament escolar prematur, lluny del lideratge del qual va parlar Alícia Romero en la seva roda de premsa. Catalunya se situa 1,4 punts per sobre de la mitjana espanyola i per sota de Ceuta, Melilla, Andalusia, Balears, Castella-la Manxa, Múrcia, Extremadura i Canàries. Aquesta xifra procedeix de l'Enquesta de Població Activa i és la que difon anualment el Ministeri d'Educació.

A nivell històric, hi ha una tendència generalitzada al fet que es redueixi l'abandonament escolar prematur en totes les comunitats autònomes, però Catalunya mai ha liderat el rànquing ni ha estat en les cinc primeres posicions.

La tercera amb menys “fracàs escolar”

Miquel Àngel Essomba, doctor en Pedagogia i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, respon en correu electrònic a Verificat que “el concepte ‘fracàs escolar’ no existeix acadèmicament” i és un terme ambigu que “s'usa de manera col·loquial, però que no s'hauria d'emprar des del rigor en un discurs”. Rut Barranco sosté que “és imprecís i ambigu” i afegeix que es tracta de “un significat construït cultural i socialment que determina la percepció d'aquest fenomen en termes d'exclusió social”.

Essomba explica que “si per ‘fracàs escolar’ volem entendre l'alumnat que no obté el graduat de l'ESO i per ‘èxit educatiu’ el que sí que l'obté, Catalunya és la tercera en èxit educatiu”, segons l'estadística dels Ensenyaments no universitaris que publica anualment el Ministeri d'Educació. La dada presenta la taxa bruta de població que es gradua de l'ESO, és a dir, la relació percentual entre l'alumnat de totes les edats que va acabar l'ESO i la població de l'edat teòrica del començament de l'últim curs.

Judit Fullana, doctora en Pedagogia per la Universitat de Girona, afegeix que un altre dels indicadors que es pot usar per a comparar el fracàs escolar de diferents territoris és el rendiment escolar, per exemple, el percentatge d'alumnes de 15 anys amb un rendiment baix. En aquest cas, Catalunya es manté per sota de la mitjana espanyola i la mitjana europea des de fa anys, segons les xifres del Departament d’Educació.

Sílvia Carrasco puntualitza que considera que els noms dels indicadors “emmascaren els autèntics problemes” i que, en comptes d'“abandonament escolar primerenc” i “fracàs escolar”, que “desplaça a l'alumnat la responsabilitat del resultat”, parlaria d'“incapacitat del sistema educatiu per a formar satisfactòriament a l'alumnat als 16 anys i de retenir l'alumnat fins a completar la secundària postobligatòria”.

Hem preguntat al departament de premsa del PSC sobre les declaracions d'Alícia Romero i en el moment de publicar aquest article no hem obtingut resposta.

Diferents maneres de mesurar la segregació escolar

El Govern espanyol defineix la segregació escolar com “les desviacions o diferències que es donen entre la composició de les escoles i la composició de l'entorn en el qual es troben. Pot ser de perfil socioeconòmic, acadèmic o ètnic”. La Fundació Jaume Bofill, per la seva banda, la defineix en el seu informe de 2020 com la distribució desigual de l'alumnat entre els centres educatius d'un territori. “Els desequilibris provoquen que hi hagi una concentració d'alumnat vulnerable en alguns centres educatius i que, a més, la vulnerabilitat d'aquests centres sigui major que la del seu entorn”, assenyala. Una xarxa escolar segregada, afegeix, és “aquella que tendeix a concentrar alumnat vulnerable en determinats centres escolars”.

A l'anuari 2020 de l'estat de l'educació a Catalunya de la mateixa fundació (en la pàgina 222), apareixen gràfics sobre segregació escolar en les diferents comunitats autònomes. Consultat per Verificat, Gerard Ferrer, autor del capítol i pedagog i doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, assenyala que per a mesurar la segregació escolar van utilitzar l'índex de dissimilitud, que “mesura la desigualtat de la distribució de les persones entre grups o unitats, on 0 és absència de segregació i 1 significa segregació total”.

En l'àmbit escolar, aquest índex s'interpreta “com el percentatge d'estudiants d'un determinat grup social minoritari (estudiants estrangers o alumnes de classe social baixa o alta, per exemple) que hauria de canviar de centre, sense ser reemplaçats, perquè hi hagués una igual distribució del grup en qüestió en tots els centres educatius”.

Amb aquestes dades, Catalunya se situava en quarta posició al mateix nivell que la mitjana espanyola i per darrere de Madrid, Andalusia i Múrcia.

En aquesta línia, segons els càlculs de l'Observatori Social de “la Caixa” (en la pàgina 29), Madrid i Catalunya són les dues comunitats amb una major segregació escolar que altres regions. Segons l'informe, el 27,21% dels alumnes de Madrid i el 24,86% dels de Catalunya haurien de canviar de centre escolar perquè no hi hagués segregació per origen socioeconòmic.

Qui també ha estudiat la segregació escolar a Espanya ha estat F. Javier Murillo i Cynthia Martínez-Garrido, que han elaborat diversos informes sobre la matèria. En una recerca del 2018, presentaven dos índexs sobre segregació per nivell socioeconòmic i en cap dels dos casos Catalunya era la comunitat amb major segregació, encara que se situava en les primeres posicions:

• Índex de Gorard: “La desviació proporcional dels estudiants del grup minoritari respecte a una completa distribució de la pobresa”.
• Índex d'Aïllament: “La probabilitat que un membre del grup minoritari es trobi a la seva escola amb un altre membre del seu mateix grup. D'aquesta manera, com més gran sigui l'aïllament del grup, menor serà la seva exposició als membres de la resta de grups”.

Per a elaborar els gràfics, en tots dos casos hem pres de referència la mitjana, que permet donar “una imatge global més fàcilment comparable”.

I en un estudi de 2017 (en les pàgines 15 i 18), van calcular la segregació escolar per origen nacional en les comunitats autònomes d'Espanya i als països d'Europa. De nou, es tracta de l'índex de Gorard i Catalunya està lluny de les primeres posicions.

L'informe elaborat el 2021 per Álvaro Ferrer i Lucas Gortazar, de Save The Children i EsadeEcPol, recull dades de segregació escolar socioeconòmica i per origen immigrant (en les pàgines 5 i 6):

• Per nivell socioeconòmic, Catalunya se situava com a quarta comunitat més segregada, per darrere de Madrid, el País Basc i Andalusia.
• Per origen immigrant, era el quart territori amb menys segregació, per darrere de les Illes Balears, Múrcia i Navarra.

Per part seva, Miguel Àngel Essomba relata que “hi ha alguns índexs, com el de dissimilitud, però no existeix un índex global, ja que es tracta d'un assumpte molt complex”. També el Síndic de Gregues de Catalunya ha fet estudis sobre aquest tema, però no hem trobat dades comparatives a nivell de comunitats autònomes. El Síndic sí que ha elaborat, per exemple, comparatives de l'índex de dissimilitud en la distribució de l'alumnat estranger entre centres en els municipis catalans de més de 10.000 habitants.

Finalment, l'informe PISA analitza el nivell socioeconòmic mitjançant l'Índex d'Estatus Social, Econòmic i Cultural (ISEC), que es calcula combinant una sèrie de variables sobre la família, com l'educació i ocupació dels progenitors, les possessions materials a casa i el nombre de llibres o altres recursos educatius a casa, com a compte Rut Barranco.

I “el nivell d'equitat dels sistemes educatius dels països o comunitats autònomes pot determinar-se a través de la relació entre ISEC i els resultats obtinguts”, segons explica una anàlisi publicada per l'Institut Nacional d'Avaluació Educativa. En aquest cas, amb les dades de PISA de 2015, Catalunya era la segona comunitat menys equitativa, juntament amb Múrcia i darrere d'Astúries.

_____

Per fer aquest article, ens han ajudat:

• Xavier Bonal, catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona
• Sílvia Carrasco, professora d'antropologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en educació
• Miquel Àngel Essomba, doctor en Pedagogia, màster en psicologia de l'educació, postgraduat en pedagogia intercultural i professor de Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona
• Judit Fullana, doctora en Pedagogia i professora de Mètodes d'Investigació i Diagnòstic en Educació de la Universitat de Girona
• Rut Barranco, diplomada en Educació Social i professora de la Universitat de Castella-la Manxa
• Ana Belén Cano-Hila, professora lectora Serra Hunter del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona i investigadora del grup de recerca UB CRIT
• Maria Jesús Comellas, doctora en Psicologia, professora emèrita d'Orientació Educativa del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i Directora del Grup de Recerca, Orientació i Desenvolupament Educatiu
• Gerard Ferrer, pedagog i doctor en sociologia per la Universtat Autònoma de Barcelona

Aquesta verificació és fruit de la col·laboració entre Verificat i Newtral. Pots llegir-ne la versió en castellà aquí.