Catalunya en dades
En eleccions, la desinformació és més perillosa que mai. Aquest portal reuneix informació verificada sobre els temes més presents en la cursa electoral pel 12 de maig
Migracions
El discurs d’odi contra les persones migrants a Catalunya està a l’ordre del dia en les xarxes socials i suposa un risc al ser repetit i difós per a líders d’opinió o representants públics perquè normalitzen la discriminació cap a aquest col·lectiu, segons adverteix un estudi acadèmic publicat al British Journal of Political Sience.
Els immigrants en general, i els musulmans en particular, són l’objectiu de gran part d’aquests discursos en l’actualitat, tot i que la immigració és el novè problema per als catalans, segons les dades de l’últim baròmetre del CEO. Aquesta xifra no és avui la més elevada d’ençà que n’hi ha registres. El 2006, el 17,72% dels catalans van considerar la immigració com el principal problema, a diferència del 5,7% actual. Tot i això, el percentatge està en creixement des de 2020.
Població estrangera en augment
El nombre d’estrangers a Catalunya ha augmentat any rere any des de principis de segle, excepte en sis anys en què la xifra es reduïa respecte a la de l’any anterior: 2011, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2020 (coincidint amb la crisi econòmica del 2009 i la pandèmia de la covid-19). Així i tot, a Catalunya actualment un 17,2% de la població és estrangera, la xifra més elevada que registra l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
El 2022, ha estat l’any en què més estrangers s’han traslladat a viure a Catalunya de les últimes dues dècades: 246.869. L’arribada d’estrangers, però, no ha estat uniforme: entre el 2007 i el 2013 es va reduir el nombre de persones que immigrava a Catalunya i, després, fins al 2020, les arribades van tornar a augmentar.
La majoria dels estrangers que van arribar el 2022 (49%) venien del continent americà. Un 15% procedien de països europeus extracomunitaris i un 13% del continent africà.
La teoria de la conspiració del gran reemplaçament
Aquest augment de la població estrangera ha donat ales als discursos antiimmigració que parlen d’una invasió d’Occident. És la coneguda com a teoria de la conspiració del gran reemplaçament, segons la qual els immigrants substituiran a la població europea. Alguns polítics i usuaris de les xarxes s’hi refereixen sovint sense fonaments, com ja hem verificat, i també són recurrents els missatges a xarxes sobre aquesta qüestió.
Un dels arguments en què es basa aquesta teoria és que la taxa de fecunditat dels immigrants és més alta que la dels autòctons. Això és cert i no passa només a Espanya, sinó als països d’Occident en general i representa el fenòmen que en demografia es denomina “sistemes complexos de reproducció”. Això vol dir que en el creixement demogràfic total el component migratori pesa més que el derivat del creixement natural (diferència entre naixements i defuncions).
Aquests són tres dels arguments que va detallar en un article de Verificat el subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, Andreu Domingo, i desmunten aquesta teoria de la conspiració:
- Aspirar al creixement demogràfic de fa un segle és irreal.
- Amb el temps, les nacionalitats es barregen i no té sentit mirar els naixements segons origen dels seus progenitors.
- Si la taxa de fecunditat dels autòctons és baixa, la dels migrants també tendirà a ser-ho amb el temps (també ho conclou un estudi acadèmic publicat a la revista Population and Development Review).
Aquest augment de la població migrant en societats occidentals es presenta com un “problema” demogràfic —sobretot en el cas dels creients en l’islam— “en la mesura en què els musulmans no són considerats ni comptats com a europeus”, segons constata un estudi publicat a The British Journal of Sociology. Per exemple, hem desmentit que la majoria de naixements a Catalunya siguin de progenitors musulmans. Tot i que no hi ha dades de naixements segons la religió, si fem un càlcul aproximat dels nadons en funció de la nacionalitat dels progenitors d’aquells països on l’islam és la religió majoritària, aquests van representar al voltant d’un 13% del total de naixements a Catalunya el 2021.
Què passa amb els immigrants en situació irregular?
Quan una persona arriba al territori espanyol a través de les costes o del pas fronterer de Ceuta i Melilla, i el Ministeri de l’Interior confirma que no pot ser retornada al seu país d’origen, aquesta pot demanar: atenció humanitària i protecció internacional. És a dir, els immigrants refugiats, apàtrides i que pateixen un risc o una amenaça real de mort o de tortures al seu país d’origen es poden acollir a la protecció internacional, mentre que aquells que emigren per altres factors, sovint simplificats sota el terme “migrants econòmics”, poden acollir-se a l’atenció humanitària.
El procés d’acollida en el cas de l’atenció humanitària depèn del Ministeri d’Inclusió i la distribució dels immigrants pel territori es fa en funció de la disponibilitat de places als centres d’acollida de les diferents comunitats autònomes. Per tant, no és cert que Catalunya tingui un procés d’acollida d’immigrants més permissiu que altres comunitats.
El Ministeri espanyol d’Inclusió subvenciona entitats com la Creu Roja, el Comité Español de Ayuda al Refugiado, Metges Sense Fronteres, la Fundació Cepaim, Cáritas o Red Acoge perquè gestionin l’ajuda humanitària que, no obstant, també es tramita des d’administracions autonòmiques i locals.
L’ajuda humanitària es destina a persones en situació d’extrema necessitat, però per accedir als serveis bàsics, el padró és el primer requisit.
L’empadronament i les persones en situació irregular
La llei d’estrangeria, a diferència de què s’ha dit en més d’una ocasió, no prohibeix l’empadronament de les persones migrants en situació administrativa irregular. De fet, la legislació vigent estableix que totes les persones que viuen a l’Estat espanyol estan obligades a inscriure’s al padró del municipi on resideixen habitualment.
Concretament, la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya deixa clar que les administracions públiques han de vetllar perquè “les condicions municipals per a l’empadronament no comportin cap discriminació per a les persones migrants en situació administrativa irregular”.
Per això, el protocol presentat el 2023 pel departament d’Igualtat i Feminisme per fer efectiu aquest dret és per ajudar a persones en situació d’irregularitat a empadronar-se a, però això en cap cas implica regularitzar la situació administrativa d’aquestes persones, com vam verificar.
Regularitzar la situació dels immigrants en situació irregular depèn dels governs nacionals, però els municipis són els encarregats de garantir les necessitats bàsiques als residents de la seva localitat. Per tant, entren en joc diferents nivells de governança. En aquest sentit, el sistema d’empadronament espanyol és únic a la Unió Europea, ja que tots els residents indiferentment de la seva situació administrativa s’han d’inscriure en un mateix registre.
En canvi, en altres països de la UE els municipis han trobat fórmules per a garantir les necessitats bàsiques dels immigrants en situació irregular —diferents de les vies que tenen els residents legals—. A Bèlgica, per exemple, són els serveis socials els que donen accés a les persones en situació irregular a l’“assistència mèdica d’emergència” de manera gratuïta, que malgrat el seu nom, no és només per a casos urgents. A Itàlia existeix el “codi de residència temporal d’estrangers”, vàlid per sis mesos, que permet accedir a serveis mèdics i pot anar acompanyat d’una declaració de “situació de pobresa” que eximeix de realitzar copagaments.
El mite de les ajudes públiques
La llei d’estrangeria assegura també que “els estrangers, sigui quina sigui la seva situació administrativa, tenen dret als serveis i prestacions socials bàsiques” (article 14). En el cas dels estrangers en situació irregular l’accés a serveis i ajudes és molt més limitat, ja que amb l’empadronament poden accedir a la sanitat i l’educació pública, però no a prestacions econòmiques com la Renda Garantida de Ciutadania o l’Ingrés Mínim Vital.
Sovint, però, es fan virals missatges que parlen d’una “sobrerepresentació” de persones migrades en les ajudes socials sense tenir en compte els criteris d’admissió que tenen aquestes ajudes. L’octubre de 2022 vam desmentir que el 40% dels adjudicataris de la RGC i el 43% dels d’habitatge públic fossin per a estrangers. El 21,3% dels titulars de la RGC i el 16% dels habitatges públics són per a persones de nacionalitat estrangera, segons dades facilitades pel Departament de Drets Socials i l’Agència Catalana de l’Habitatge a través d’una petició de transparència de Verificat.
La Renda Garantida, a banda de requisits de residència o edat, s’atorga per criteris econòmics, i la població migrada està altament sobrerepresentada en les taxes de pobresa. El 2023, a Catalunya, el 47% de les persones amb nacionalitat estrangera estaven en risc de pobresa o exclusió social, davant del 19% de les persones amb nacionalitat espanyola, d’acord amb la taxa AROPE publicada per l’Idescat.
Tampoc és cert, que el 95% de les ajudes per a joves extutelats siguin per a estrangers: conformaven el 53% l’any 2020 i, en tot cas, la prestació s’atorga per criteris econòmics independentment de la seva nacionalitat.
Per a rebre l’ajuda, a més, els joves s’han de comprometre a seguir un pla d’inserció social i laboral individual, amb l’objectiu que s’acabin emancipant i sent autònoms econòmicament una vegada deixin de rebre l’ajuda als 21 o 23 anys. De fet, la pròrroga de la prestació fins als 23 anys s’aprova si s’està seguint aquest pla de treball individual.
Les polítiques migratòries no creen un efecte crida
L’efecte crida és una creença relacionada amb la immigració que s’atribueix a les polítiques del país d’acollida. Es creu que si un país té unes polítiques favorables a la integració dels immigrants, augmentarà el nombre d’arribades. Però, ni les dades ni els experts apunten que sigui un fenomen que es compleixi. Les polítiques migratòries que s’han aplicat al llarg de la història o en altres països no han implicat un augment de la immigració irregular. En realitat, els fluxos migratoris depenen més del cicle econòmic i la situació política al país d’origen, com apunta un estudi de l’Overseas Development Institute i un article publicat a Cambridge University Press.
La migració neta a Espanya “ha variat de manera significativa, seguint una dinàmica vinculada al cicle econòmic sense que, en aquest mateix període de temps, s’hagin registrat canvis ressenyables favorables en el marc de prestacions de l’estat de benestar espanyol”, explica l’informe del 2019 del Defensor del Poble.
Per això, reduir el procés migratori al suposat efecte crida “no és només erroni sinó també perillós, perquè es polititza el tema migratori i fa impossible parlar de drets de les persones migrants sense l’alarma d’una presumpta allau migratòria”, segons va explicar a Verificat Francesco Pasetti, investigador principal de l’àrea de Migracions del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB).
La immigració no dispara la despesa pública
L’impacte de la immigració sobre els comptes públics espanyols, a diferència del que es diu sovint, és “clarament positiu”, com apunta un estudi de FUNCAS realitzat per politòlegs del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat d’Amsterdam.
Aquest i dos estudis més, de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA) i el Consell Econòmic i Social d’Espanya (CES), que analitzen els ingressos i les despeses que suposen els immigrants en el seu conjunt, conclouen que el balanç és “positiu”: aporten més del que reben. Això s’explica perquè gran gruix de les persones estrangeres estan en edat de treballar, mentre que només un 5% té més de 65 anys i per tant, està en edat de rebre prestapuntaacions contributives.
Una altra investigació a nivell internacional també demostra que la immigració no “dispara la despesa pública”. L’estudi analitza 21 països de l’OCDE entre 1980 i 2010 i conclou que no existeix una relació entre l’arribada d’immigració i la despesa social a curt termini i tampoc hi ha evidència que augmenti a llarg termini.
Tot i això, és possible que aquest impacte positiu no sempre sigui visible en l’àmbit local o autonòmic, com detalla l’estudi de FUNCAS, “perquè hi pot haver un desajustament entre els recursos fiscals generats per la immigració i les despeses derivades de l’increment de la demanda d’algunes polítiques socials al territori”. La mateixa investigació explica per què passa això: els ingressos que generen els immigrants els recapta majoritàriament el Govern central a través del sistema de Seguretat Social, mentre que la despesa en serveis públics la fan majoritàriament les comunitats autònomes i els ajuntaments.
Una altra de les falses creences sobre els immigrants és que acaparen les prestacions socials, com explica i desmenteix l’informe de 2019 del Defensor del Poble. Els estrangers no fan un sobreús de les prestacions socials, com la sanitat, sinó que fan un ús similar o inferior al de la població nacional, segons apunta en les seves conclusions un estudi del Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona (CIDOB) del 2017 (pàgina 20). I, a més, els estrangers tenen un 4,7% menys probabilitats de rebre prestacions socials monetàries.
Les dades demostren que la despesa en sanitat i educació aprofitada per persones immigrants a Catalunya i a Espanya és inferior al pes que tenen els estrangers a la població, d’acord amb l’estudi de FUNCAS que es va actualitzar el 2020.
Els immigrants no causen més inseguretat
El 2022, els estrangers van representar el 49% dels detinguts a Catalunya i el 38,5% del total de condemnats per una sentència ferma, segons les dades del Ministeri de l’Interior i de l’Institut Nacional d’Estadística, mentre que les persones sense nacionalitat espanyola a la comunitat autònoma representaven el 2022 el 15,9% de la població. Per tant, sí que existeix una sobrerepresentació dels estrangers en les estadístiques de detinguts i de condemnats.
És a dir, el 2022 va haver-hi 40,4 detinguts per cada 1.000 persones estrangeres a Catalunya, mentre que la taxa de detinguts entre els espanyols era de 8 cada 1.000 persones. No obstant això, menys de la meitat dels estrangers detinguts van acabar condemnats: 15,8 de cada 1.000 persones estrangeres, mentre que la taxa de condemnats espanyols va ser de 4,8 cada 1.000.
A Catalunya, però, igual que a Espanya, s’ha registrat un augment exponencial de la població estrangera en les últimes dues dècades, passant del 2,9% de la població el 2000 al 17,2% el 2023. No obstant això, aquest augment no ha anat acompanyat d’una pujada similar de la taxa de criminalitat. Aquesta, tot i que ha variat, no segueix la mateixa tendència de creixement que l’augment de la població estrangera.
Això desmenteix que hi hagi una relació causal entre la immigració i la delinqüència, com també han determinat diferents estudis acadèmics, que no han trobat elements culturals o psicològics diferents en la població immigrant per establir aquesta relació. Prova d’això és un estudi publicat el 2019 que afirmava que “la probabilitat que un immigrant amb bones oportunitats laborals sigui delinqüent no és major que la d’un nadiu en les mateixes condicions”. És a dir, la condició d’haver nascut en un lloc o un altre no explica que una persona cometi més o menys delictes.
Una revisió a nivell internacional de diferents recerques que tractaven aquest tema entre 1994 i 2014 conclou que quan existeix una associació entre immigració i delinqüència, aquesta és negativa, encara que molt feble. El que vol dir que, a més immigració, hi ha menys delinqüència. Segons aquesta revisió, diversos estudis han demostrat que lluny de ser una força criminògena, la immigració “està vinculada al creixement de la població i a la reducció de les taxes de desocupació, factors que contribueixen a reforçar l’ordre social” i no viceversa.
No reincideixen més
A més, tampoc és veritat que els immigrants reincideixen més. Cinc de cada deu excarcerats no torna a tenir una causa judicial oberta i el 80% no reingressa a la presó, unes xifres que no difereixen per nacionalitat.
El 60% de les persones amb nacionalitat espanyola i el 59,2% dels estrangers que no van ser expulsats van reincidir després de sortir de presó, segons l’aproximació estadística que fa l’estudi català, a partir d’una mostra representativa dels excarcerats. A més, el 90% dels estrangers empresonats amb expedient d’expulsió van ser retornats al seu país. Dels excarcerats, el 20,4% dels espanyols van tornar a presó i en el cas dels estrangers la taxa va ser del 22,2%.
La immensa majoria dels musulmans no són radicals
També es vincula sovint els musulmans amb postures gihadistes radicals. Però, fer aquesta simplificació és errònia, estigmatitza i, fins i tot, pot ser contraproduent, com ja vam explicar, perquè precisament un dels molts factors que pot influir en la radicalització gihadista d’una persona és el sentiment d’injustícia o exclusió, segons apunta la Xarxa de Sensibilització sobre la Radicalització de la Comissió Europea.
Tampoc es pot establir una causalitat entre l’islam i el salafisme gihadista, ni tan sols entre el salafisme i el salafisme gihadista, perquè no tots els corrents salafistes defensen la violència, segons va explicar a Verificat Moussa Bourekba, investigador principal expert en geopolítica global i seguretat del CIDOB. Es calcula que hi ha 1.600 milions de persones musulmanes arreu del món, segons el Pew Research Center, i les estimacions del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS) parlen d’entre 100.000 i 230.000 salafistes gihadistes actius al món, un percentatge molt petit respecte al total de creients.
Els alumnes estrangers no provoquen fracàs escolar
Arran de la publicació dels últims resultats de les proves PISA, en què Catalunya ha tret els seus pitjors resultats, el Departament d’Educació ho va atribuir a una “sobrerepresentació” de l’alumnat estranger. Però és atribuïble aquest daltabaix a la migració?
Si excloem la població immigrant de primera i segona generació i mirem les notes només dels nadius, també veiem una davallada i uns resultats baixos en comparació altres comunitats autònomes i països. Per tant, no sembla que l’explicació sigui l’alumnat estranger. Sí que és cert que els alumnes estrangers tenen una taxa d’abandonament escolar més alta i uns resultats pitjors a PISA de mitjana, com vam explicar, però la diferència en les puntuacions no s’explica per l’origen de l’alumnat, sinó per variables com les condicions socioeconòmiques, el temps que fa que l’alumnat estudia a Catalunya, les llengües parlades a casa i el nivell de segregació del centre, entre d’altres.
Tampoc hi ha evidència concloent sobre l’efecte que la concentració d’immigrants a les escoles té en la resta d’alumnes. Una de les poques metaanàlisis existents, publicada el 2010, va demostrar que una major “proporció de minories ètniques sembla tenir un efecte més fort en els estudiants del mateix grup ètnic que en els estudiants del grup ètnic majoritari o d’altres grups minoritaris”.
Una investigació més àmplia del Banc Mundial feta amb dades dels Països Baixos no troba efectes dels alumnes immigrants que ja porten anys vivint al país sobre les notes dels nadius. L’estudi només observa que els alumnes arribats recentment “tenen un petit efecte negatiu en el rendiment dels nadius en llengua”, però no en matemàtiques. El “resultat clau” de l’article, segons els propis investigadors, és “la importància del procés d’integració per a compensar els possibles efectes adversos de la concentració d’immigrants a les aules”.