Andreu Escrivà, divulgador climàtic: “Hem banalitzat el concepte de sostenibilitat”

L'ambientòleg Andreu Escrivà (València, 1983) porta un terç de la vida dedicat a comunicar el canvi climàtic i la importància de prendre consciència per poder iniciar un canvi social. Acaba de publicar el seu tercer llibre, ‘Contra la Sostenibilitat' en català a càrrec de Sembra Llibres i en castellà, per Arpa Editores.

Diu que el seu assaig pretén servir de guia bàsica per poder defensar-nos de missatges que apareixen diàriament i cada cop amb més freqüència en xarxes socials, televisió i en anuncis, i que estan plens de paraules com sostenible, economia circular, o neutralitat climàtica. Per Escrivà, aquests termes han acabat sent conceptes-paraigües buits de significat, i que ens poden donar una idea equivocada de què podem fer nosaltres realment com a ciutadans per combatre la crisi climàtica.

Per què has escrit aquest llibre en aquest moment?

Perquè després de la pregunta a ‘I ara, jo què faig?’ [títol de la publicació anterior] per combatre el canvi climàtic, moltes vegades la gent troba la resposta en allò sostenible, i crec que hi ha una percepció creixent que alguna cosa falla en aquelles solucions que ens venen des d'un marc capitalista i, sobretot, molt mercantilista.

En una part del llibre dius que la immensa majoria dels responsables de sostenibilitat tenen ansietat perquè són conscients que aquests plans de sostenibilitat que venen les seves empreses en realitat de sostenibles en tenen poc. Per què creus que existeix el rentat verd, o greenwashing, si en realitat el món és ple de persones amb consciència?

Perquè crec que costa molt anar en contra de certs conceptes que tothom percebem a priori com a bons, com la sostenibilitat [segons la Reial Acadèmia Espanyola, sostenible és allò “que es pot mantenir durant molt de temps sense esgotar els recursos o causar greu dany al medi ambient”]. Cal començar a dir a les coses pel seu nom. Et poso un exemple: la webcam que estic usant és de plàstic reciclat, neutra en carboni, etc., i la venen com a webcam sostenible. No ho és! No pot ser que ara diguem que això és sostenible, perquè si realment la webcam fos sostenible, podríem comprar-ne 10.000 milions i no hi hauria cap impacte, i no és així.

Tot el que ve acompanyat de la paraula sostenible és greenwashing?

Tot no. Cal distingir entre les accions que un emprèn sota el paraigua de la sostenibilitat, que són intrínsecament bones la major part de les vegades, i allò que se'ns ven com a sostenible que, sobretot en l'àmbit empresarial i de la publicitat, la immensa majoria no ho és: una cosa és que tu ara gastis un 20% menys d'energia o de paper en fer el teu producte, i una altra és que això sigui sostenible. Hem banalitzat el concepte, l’hem buidat de contingut: si al final tot pot ser sostenible, ja no vol dir res; és una brúixola que assenyala el nord en totes direccions i per tant no sabem cap on anar. El llibre vol ser una eina perquè a ningú l’hi colin, és a dir, perquè quan et venguin alguna cosa com a sostenible, no t'enganyin si no ho és.

Per què desconfiar de conceptes que sonen tan bé com “economia circular”?

El greenwashing és com els Cheetos o les Pringles, és a dir, apel·len a una cosa que ens costa rebutjar: l'economia circular sona molt bé perquè, per començar, no només eliminem la sensació de culpa per haver generat un residu, sinó que a més a més ens sentim legitimats per comprar-ho moltes vegades més. Imagina't que ara la roba et diu que és economia circular. Si veus això, a banda dels diners, quin problema hi ha a comprar-te 10 o 20 pantalons? Cap. És un cercle virtuós fantàstic.

Quines són les preguntes bàsiques que ens hem de fer quan estem davant d'un missatge per determinar si un contingut conté greenwashing?

La pregunta sempre és: això que m'estàs explicant, què suposa respecte de la teva activitat total? M'explico: si una empresa com el Banc Santander recicla les targetes de crèdit usades per fer bancs [mobiliari urbà], i en un diari t'indiquen que això és banca sostenible, la pregunta que cal fer no és si aquest banc reciclat és bo o dolent —és bo—, sinó quin percentatge representa respecte de la seva activitat total i del seu impacte. És quan veus que, mentre anuncia això, inverteix 46 mil milions d'euros en cinc anys en combustibles fòssils. Aleshores dius, val, aquest banc reciclat pot ser molt xulo, però no té cap tipus de rellevància davant d'allò altre.

Estem preparats com a societat per detectar aquests missatges?

A aquesta pregunta li he fet moltes voltes. Com a societat, no, però la clau és preparar-nos. Com ho fem? Mitjançant l'educació ambiental. Si vius en una societat en què es parla d’aquest tema, s’imparteix a les escoles, als instituts, a les universitats, a la tele, sí que tindrem la possibilitat d'organitzar un gran debat que, sense solucionar-ho tot, ens possibilitarà escollir millor les alternatives de futur. La bona notícia és que en tenim una societat prou madura per absorbir tots aquests coneixements.

Al llibre parles que quan et pregunten què es pot fer per frenar el canvi climàtic i activar la transformació, respons que el primer és “dedicar pressupost i professionals per a l'educació ambiental pública, rigorosa i transformadora”. A què et refereixes exactament amb això?

No és una informació ambiental de les eleccions del consumidor, sinó una educació ambiental amb una base científica. No és qüestió que tu diguis “el plàstic aquí, el paper va aquí”, sinó que expliquis què és el procés de reciclatge, quant es consumeix, per què és millor beure aigua de l'aixeta… No ha de ser una educació ambiental d'accions, sinó de reflexions, d'informació crítica i sobretot que serveixi com a eina. I afegeixo això de transformadora perquè no ha de ser una educació ambiental que apel·li a l'acció individual, sinó a la transformació col·lectiva.

Com apliquem aquesta educació ambiental?

No crec en dicotomies: no crec en “o assignatura o transversalitat”, o en “educació formal o educació no formal”; crec que ho necessitem tot alhora i ràpidament, i això requereix molt esforç, diners, contractació, i assumir que encara que fer-se fotos amb un cotxe elèctric o amb un gasoducte d'hidrogen doni moltes portades, és molt més important per a la transició ecològica disposar d'educadors ambientals formats, capaços, i amb recursos per realment transformar la societat.