Amanda Bernal: “En els tallers que faig hi ha dos pilars cabdals: el pensament crític i reduir la mirada judiciosa”

L’Amanda Bernal —antropòloga, gestora cultural i fotògrafa— és investigadora al projecte Visual Trust (UB), codirectora del festival de fotografia Lumínic i també publica articles d’opinió a elCugatenc. Actualment, està investigant com es genera la confiança en la fotografia i el cinema documental. Juntament amb Visual Trust, l’Amanda Bernal va col·laborar en la confecció de la Càpsula 5. El poder de la imatge del nostre projecte educatiu Desfake. 

A la Càpsula 5 parlem dels deepfakes i la intel·ligència artificial com a un mètode de manipulació i desinformació possible. Però, canviem una mica de perspectiva. Hi ha alguna ocasió que la intel·ligència artificial tingui implicacions positives a l’hora de crear imatges o, en general, en la nostra relació amb les imatges?

La intel·ligència artificial té moltes aplicacions i se’n pot fer un ús més adequat o més destructiu. Des del projecte estem intentant aproximar-nos a la intel·ligència artificial des d’un punt de vista positiu i nutritiu. Fer-la servir en el nostre benefici com a eina pedagògica, de dinamització de grups i d’exploració d’altres camps estètics o simbòlics amb els artistes, fotògrafs i científics. Aquesta és la nostra perspectiva, però mai voldria imposar-la perquè hi ha sectors molt colpejats per la IA —com la il·lustració i el disseny— on la gestió és complexa. 

Aleshores, quina és la part positiva? Hi ha moltes plataformes, hi ha moltes formes d’utilitzar la intel·ligència artificial i ofereix un ventall de creativitat a l’hora d’inventar-nos noves metodologies i, per tant, és molt aplicable a diferents investigacions. En el meu cas, en la tasca que estic fent —fotoperiodisme i cinema documental— l’estic utilitzant amb grups focals en un institut públic. En els tallers, generem unes imatges i muntem una exposició dins del centre. Així, vam aprofitar la IA per treballar els estereotips de gènere. És a dir, tots els estereotips que omplen els grans arxius i col·leccions d’imatges que, a través d’una sèrie d’algoritmes, alimenten les bases de dades que fa servir la intel·ligència artificial. 

Quan li demanem a la IA que ens faci una imatge, agafa aquests arxius que estan esbiaixats. A vegades sembla que internet sigui una base de dades neutra i no és així, l’hem creat amb subjectivitats i està esbiaixat. L’alumnat pot veure tota aquesta cultura visual i les seves limitacions, però no només això sinó que també en pot fer una relectura dels estereotips que formen part del nostre criteri. Quan l’alumnat s’adona que ha incorporat els seus biaixos, fa un clic i són aquests clics el que ens interessa. Aquests clics ens ajuden a relacionar-nos millor amb el nostre entorn, amb les persones i a entendre el món des de diferents perspectives: a ser més contemplatius i menys interpretatius. Igual que les imatges, són els usos que li donem a la IA, les experiències subjectives que cada un pot tenir.

No podem deixar de creure en tot el que veiem. Aleshores, de cara als centres educatius, com treballem amb l’alumnat l’observació crítica de les imatges sense caure en el cinisme i la desconfiança total?

Quan miro amb l’alumnat les imatges, parteixo de diversos criteris. Un d’ells és quina expectativa tenim en vers la imatge. Pot ser una expectativa informativa, però també pot ser per plaer visual. Aquestes imatges no són falses perquè no tenen un servei informatiu. És important analitzar amb l’alumnat l’expectativa, si és informativa aleshores apliquem una sèrie de criteris: d’on ve la imatge, la forma, el color, les ombres, coses que no quadren o el context sociopolític i sociocultural. 

Penso que és important detectar a quin servei respon i, des d’aquí, podem veure si l’ús de les imatges és lícit o il·lícit, si vol enganyar-nos o si serveix a quelcom informatiu. Amb l’alumnat intento explorar quines són les diferents sensacions i experiències individuals, col·lectives o comunitàries que la imatge ens desperta. No tot és mentida, però tampoc no tot és veritat, ens qüestionem què vol dir que quelcom és veritat.

Des d’una visió molt estricta, una imatge és veritat perquè existeix en si mateixa com a imatge. El tema és que si aquesta imatge vol il·lustrar un fet d’actualitat, aleshores ha de seguir una sèrie de criteris informatius. No tot és intel·ligència artificial, l’enquadrament, per exemple, també pot ser una forma de manipulació. La manipulació mediàtica i d’imatges fa molt que existeix, a la imatge analògica ja es feia. Tenim documents d’arxius polítics on, per exemple, es deixa fora un individu d’una filera de polítics perquè no formava part del pacte de govern i, per tant, era estèticament irrellevant. Això és manipulació o no ho és? Encara que aparentment no canvia el contingut essencial, sí que és una manipulació ometre un personatge que afectava l’escena.

No podem caure en el cinisme, però tampoc podem caure en una actitud ingènua i estar limitades pel sentit de pensar que el problema que tenim ara no ha existit mai. La manipulació té un valor històric i val la pena tenir aquesta visió en compte per tal de trobar solucions creatives per gestionar-la. 

En els tallers que faig hi ha dos pilars cabdals: el pensament crític i reduir la mirada judiciosa. Ser judiciós no vol dir deixar de tenir pensament crític, sinó deixar enrere els estereotips i poder estar més oberts. Quan estem més oberts, som capaços d’un pensament més crític perquè podem tenir una visió de 180∘. Així no som tan vulnerables a la desinformació. 

Finalment, et volia preguntar sobre el poder dels símbols que fem servir per comunicar-nos a internet. GIFs, emoticones… per què triem una imatge per sobre d’escriure un missatge.

La comunicació no verbal és la meitat del que diem, la comunicació únicament per missatge de text no és suficient. WhatsApp introdueix missatges de veu i missatges de vídeo, Instagram també introdueix missatges de veu i tots ens desesperem perquè només poden ser d’un minut i ens agrada fer pòdcasts. Aquests complements ens demostren com és d’important la pell, en el sentit d’expressar les emocions, d’entendre què ens diu el cos de l’altre quan ens comuniquem. Hi ha la part de la presència, de tenir la persona davant, del que expressa amb el cos i del que llegim. Si parlem amb algú i en traiem el so, podem intuir què ens vol dir pels seus ulls, com s’expressa, la velocitat amb què ho fa… Per això necessitem les icones i els símbols. Quan jo envio una frase i li poso l’emoticona del petonet amb un cor, estic matisant “ei, t’ho dic amb amor”, “ei, de bon rotllo”, “t’estimo”. Tota una sèrie d’afectes que matisen, allò que no ens atrevim a dir o que no podem expressar amb paraules. En persona, això ho expressem amb el cos, els gestos, però en línia ens calen eines diferents. Els símbols, les emoticones són tot un camp d’estudi apassionant.