Som més feministes que fa 25 anys?

La violència a les xarxes

Agressions en línia

La violència de gènere digital és una prolongació de la violència exercida contra les dones fora d’internet, d’acord amb la definició que en fa l’Observatori Nacional de Tecnologia i Societat (ONTSI), que inclou el ciberassetjament, les amenaces directes, els delictes d’odi per raó de gènere, les violacions de privacitat o doxing (quan s’exposen dades personals en línia sense consentiment) i l’explotació sexual en línia.

El 85% de les dones amb accés a internet a tot el món el 2020 van informar haver presenciat violència en línia contra altres dones, i el 38% diu haver-la experimentat personalment, segons la Unitat d’Intel·ligència de The Economist. L’ONU destaca que 3 de cada 10 dones que han experimentat algun tipus de violència de gènere a través de mitjans digitals afirmen que aquest fenomen ha afectat la seva salut mental.  

Com assenyala l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere, les dades sobre ciberviolència contra les dones i nenes a la Unió Europea (UE) són escasses i, com a conseqüència, se sap molt poc sobre la quantitat real de víctimes i la prevalença dels danys causats. 

Una enquesta recent de l’Institut de les Dones sobre la violència masclista en línia a Espanya mostra que el 72,2% de les enquestades ha rebut comentaris sobre el seu físic o missatges de contingut sexual no desitjat i el 58,8% ha estat objecte de menyspreus, atacs o insults. 

Com en casos de violència física, les dades mostren una major prevalença de la violència digital contra les més joves. A Barcelona, segons una enquesta publicada per l’Ajuntament el 2024, el maltractament a través d’internet ha afectat una de cada quatre adolescents dones de la ciutat (25%, davant el 16,7% dels nois).

Pel que fa al ciberassetjament, afecta el 6,4% de les estudiants de 2n d’ESO, el 14,1% de les de 4t d’ESO i el 19,6% de les de 2n de Batxillerat (en el cas dels nens, no arriba al 2% a l’ESO i al 3% al batxillerat).

Discursos d’odi. Seran castigats […] aquells qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament l’odi, l’hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites, antigitanos o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença als seus membres o una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, aporofòbia, malaltia o discapacitat. Article 510 Codi Penal. Delictes d’odi. Són circumstàncies agreujants: […] Cometre el delicte per motius racistes, antisemites, antigitanos o una altra classe de discriminació referent a la ideologia, religió o creences de la víctima, l’ètnia, raça o nació a la qual pertanyi, el seu sexe, edat, orientació o identitat sexual o de gènere, raons de gènere, d’aporofòbia o d’exclusió social, la malaltia que pateixi o la seva discapacitat, amb independència que tals condicions o circumstàncies concorrin efectivament en la persona sobre la qual recaigui la conducta. Violència de gènere. La violència de gènere no és un problema que afecti a l’àmbit privat. Al contrari, es manifesta com el símbol més brutal de la desigualtat existent a la nostra societat. Es tracta d’una violència que es dirigeix a les dones pel fet mateix de ser-ho, per ser considerats, pels seus agressors, mancats dels drets mínims de llibertat, respecte i capacitat de decisió. Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre.

La manosfera

La manosfera es pot definir com el “conglomerat d’espais virtuals que recullen moviments “masculinistes” basats en la propagació de discursos misògins i antifeministes”, com recullen els estudis de Debbie Ging i Eugenia Siapera, de la Universitat de Dublín. 

A Espanya i Catalunya, l’estudi de la manosfera encara es troba en un estat incipient. Destaquen els treballs d’Elisa García-Mingo i Silvia Díaz Fernández, que han analitzat com la influència antifeminista a xarxes ha marcat els joves, tot i que també matisen que aquesta esfera virtual transcendeix ideologies, classes socials i edats. Globalment, es veu un creixement exponencial de les investigacions entre 2022 i 2023, que reflecteix un creixent interès sobre les seves causes i conseqüències. 

Les investigacions que estudien la manosfera i la violència de gènere a Espanya s’han centrat en la joventut, però no hi ha treballs que analitzin la manosfera per específic en altres franges d’edat (els homes de 40 anys en la manosfera, per exemple), cosa el que podria portar a sobrerepresentar el problema en les generacions més joves. 

Glossari per llegir la manosfera Píndola vermella (‘red pill’, en anglès): Metàfora treta de la pel·lícula ‘Matrix’ que es refereix a un suposat “despertar” dels homes davant d’una realitat que consideren distorsionada pel feminisme i la “misàndria”.  Hipergamia: La hipergàmia és el nom que es dona dins la manosfera a la suposada estratègia de les dones a cercar una parella de nivell socioeconòmic superior.   Homes que van pel seu propi camí (Men Going Their Own Way, en anglès): Defensen separar-se de les dones i rebutgen interactuar amb elles, ja que creuen que la societat és “ginocentrista”, és a dir, que privilegia les dones i relega els homes a un rol subordinat.  Activistes pels drets dels homes: Aquesta subcultura es fonamenta en la creença que existeix una conspiració feminista amb l’objectiu de subjugar els homes i consideren que els homes són víctimes del feminisme, que és responsable del seu malestar.  Comunitat Incel (involuntary celibate, en anglès): Homes que diuen no poder accedir a relacions sexo-afectives a causa del seu aspecte físic.   Gurús de la Seducció: Comunitat que defensa que la conquesta sexual és un èxit masculí al qual tots els homes han d’aspirar i executar treballant la confiança en ells mateixos i a través del que anomenen “el joc”, una mena de consells per lligar que es basen en la instrumentalització i l’objectificació de les dones.  ‘Youtubers’ misògins: Creadors de contingut a YouTube que produeixen vídeos amb missatges sexistes, antifeministes i misògins, sovint utilitzant l’humor sexista per difondre ideologies que minimitzen o ataquen els drets de les dones.  Els estudis també mencionen aquests altres termes:  Crisi de la masculinitat: Replantejaments socials i subjectius que sorgeixen en qüestionar els rols masculins tradicionals que han definit històricament què significa ser home.  Esquerdament de la masculinitat: Segons el concepte de “resquebrajamientos” desenvolupat per Ranea (2021), aquesta transformació genera fractures en la identitat masculina, impulsant alguns homes a buscar espais de reconfiguració. Fonts: Elisa García-Mingo i Silvia Díaz Fernández, Debbie Ging i Eugenia Siapera, Jie Liang Lin, Callum Jones, Verity Trott, Scott Wright, Revista Internacional per a la Justícia Criminal i la Democràcia Social, María Lucero Jiménez Guzmán.

Les emocions rere les xarxes antifeministes

Darrere de la pol·linització del discurs de la manosfera en alguns homes, hi ha estudis que es pregunten quin paper hi ha jugat l’esquerdament de la masculinitat tradicional. 

L’estudi La caixa de la masculinitat del Centre Reina Sofía Fad Juventud proposa el concepte de “caixa de la masculinitat” per entendre els impactes d’identificar-se més o menys amb la masculinitat tradicional, que defensa afirmacions com “és lògic que els homes utilitzin la violència per obtenir respecte si és necessari”, “no és bo que s’ensenyi a un nen a cuinar o netejar la casa” o “un home sempre hauria de tenir l’última paraula sobre decisions de la seva relació o matrimoni”.

La seva enquesta a joves entre 15 i 29 anys mostra que els homes que s’identifiquen amb l’ideal més tradicional, aquells que estan “dins de la caixa” (14%), deien ser “molt poc” feliços el doble de cops que els que no s’hi senten identificats. Aquells que estan “fora de la caixa” i es qüestionen els postulats de la masculinitat normativa deien tenir majors cotes de felicitat, menys exposició al risc i parelles més igualitàries (41,3%). Un 32,2% se situaven “al límit” de la caixa: qüestionaven alguns elements del patriarcat, però en mantenien d’altres.

Una altra dada que cal tenir en compte és que un 21,9% dels joves espanyols (2 de cada 10) d’entre 16 i 24 anys se senten sols, segons es desprèn de l’exhaustiu estudi El cost de la soledat no desitjada a Espanya, de l’Observatori Estatal de la Soledat No Desitjada (SoledadES) impulsat per la Fundació ONCE. 

Un estudi de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere del 2013 classificava els agressors en dos grups principals: d’una banda, els “haters i trolls’, que actuen de manera individual sense una planificació prèvia i, de l’altra, els grups organitzats, que emeten discurs d’odi de forma estructurada i amb objectius concrets. Ja aleshores s’alertava que “la sensació de pertinença a un grup [tot i ser digital] reforça els seus actes, creant una espècie de validació col·lectiva per a les seves actituds violentes”. 

Narratives falses

Les narratives desinformadores que circulen a la manosfera no neguen necessàriament les xifres de víctimes de violència de gènere o dones que han patit agressions sexuals, però sí que estableixen relacions de causalitat sense proves, responsabilitzen de la violència de gènere a la població estrangera o acusen les dones d’aprofitar-se d’una llei que les prioritza.

La relació entre la violència de gènere i la immigració 

Nombrosos missatges a les xarxes responsabilitzen a la immigració de la violència contra les dones, però la realitat és molt més complexa. Les agressions masclistes, però responen a una violència estructural, com constata Nacions Unides, i que pateixen les dones pel fet de ser-ho i no per la seva nacionalitat. Pel que fa als assassinats, la punta de l’iceberg, hi ha pràcticament el mateix nombre d’agressors espanyols que de víctimes espanyoles i d’agressors estrangers que de víctimes estrangeres. De fet, hi ha més víctimes estrangeres en mans d’un espanyol que d’espanyoles en mans d’un estranger.

Comparar víctimes dones i homes 

Una altra narrativa contraposa les dades de dones assassinades a les d’homes assassinats per intentar trencar la perspectiva de gènere. Per exemple, un conegut creador de continguts ha argumentat diverses vegades que “més de 1.700 estudis” demostren que la violència és “bidireccional”, però que l’home, al ser “més fort”,  és qui acaba matant. 

L’afirmació es basa en una web que fa referència a dos estudis com a prova, no 1.700. Com va comprovar EFE Verifica, verificadora de la International Fact-Checking Network (IFCN) a la qual també pertany Verificat, un dels estudis no fa referència a la violència física o psicològica de la parella, sinó a qualsevol mena d’agressió que pot “fer malbé la pròpia relació” romàntica de forma abstracta. El segon pren com a mostra investigacions realitzades als Estats Units, Regne Unit, Nova Zelanda, Canadà i Sud-àfrica. Tot i això, en tots ells, les dones pateixen més violència dins l’àmbit de la parella que els homes, segons dades d’organismes públics d’aquells països.

Una altra narrativa en aquesta línia diu que hi ha més infants assassinats a mans de les seves mares que dones per violència masclista, però les dades demostren el contrari, segons vam explicar ja el 2019.

Denúncies falses

Cada vegada que una dona denuncia públicament un cas de violència masclista, les xarxes s’omplen de missatges que qüestionen la víctima i l’acusen d’inventar-se l’agressió per aprofitar-se del fet que el sistema beneficia les dones. La realitat, però, és que un 0,0084% dels casos de violència de gènere acaben en una condemna per denúncia falsa. És a dir, 1 per cada 12.000 presentades, segons la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat del 2022.