Irene de Puig i Olivé: ‘El pensament crític no es pot ensenyar, s’ha d’aprendre’

Irene de Puig va ser directora del GrupIREF fins a 2015 i actualment n’és assessora i col·laboradora. També és autora de nombrosos llibres sobre educació, filosofia, drets humans i dels infants i ètica. Ha col·laborat en revistes i congressos i ha participat en iniciatives d’innovació pedagògica i va ser la codirectora del Màster de Filosofia 3/18 a la UdG.

Vam parlar amb la Irene de Puig sobre pensament crític en un context educatiu i d’aula. Aquesta és la transcripció de l’entrevista oral. 

Des de la teva experiència, què és el pensament crític en el context de l’educació? 

Primer, encara que sembli elemental, hem de distingir entre pensament crític i ser criticaire. Els crítics tenen molt mala fama, en la política, en el futbol… de tant en tant a les grans estructures apareixen “els crítics”, els altres, els dissidents. En art, en cinema, teatre, etc. sovint els crítics són considerats aquells personatges que posen el “però”, que solen trobar defectes i mancances. Aquesta és una visió molt limitada del pensament crític. La paraula crític s’ha de posar en el seu lloc perquè si no podem caure en aquest parany de negativisme. La persona crítica és la persona que passa pel sedàs els pensaments, l’activitat mental que no podem aturar perquè forma part d’un flux i d’un continu i fa un salt qualitatiu en passar d’un pensament ordinari, espontani a un pensament volgut, conscient, ordenat i reflexionat. 

Hem de convertir el concepte de pensament crític en un concepte positiu i raonable, en un pensament humanitzant que passa pel cap no és només una resposta visceral. De criticaires en podem ser tots. Passa una persona pel carrer i pensem: jo no em vestiria així ni boig. Tendim a ser criticaires. Jutgem amb lleugeresa, ens costa molt no jutjar. Però hem de procurar fer judicis amb criteri, amb raonabilitat no només emotivament. 

El pensament crític s’ha de conrear. Si no, tendim a un pensament simple, espontani, sense filtre. Separar el gra de la palla, això és el pensament crític. Què vol dir això? Vol dir aturar-se, vol dir disposar de temps. Perquè si no, se’ns emporta la immediatesa, que avui dia és un problema enorme tant a la vida personal com col·lectiva. 

Les noves tecnologies no ens ajuden a anar més enllà de les coses immediates. Si no ens contesten un WhatsApp a l’instant, ja estem neguitosos. Abans, per correu postal les cartes i notificacions tardaven deu dies i ara si tarden deu minuts a respondre, ja pugem a la parra. On eres? Què passa? Vivim en un estrès constant i això no ens ajuda a desenvolupar aquesta calma, aquesta prudència necessària per a un pensament assossegat. 

Portar aquest missatge a les escoles és tota una proesa. Per passar del simple pensament – sovint atropellat i dispers- a un pensament conscient, reflexiu i inquisitiu cal la claredat i la distinció que citava Descartes.

L’altra cosa que té el pensament crític és que sovint sembla impertinent. En el sentit estricte de “no pertinent”. Ja sabem que els nens i nenes que fan moltes preguntes, són uns pesats. Són impertinents. “A classe no s’ha de fer preguntes, s’ha d’escoltar i prou”, amb aquesta actitud es mata qualsevol iniciativa de pensament crític. Sembla que un infant que fa preguntes no entra en el currículum. Treballar el pensament crític a les aules és complicat i, alhora, és urgent. Vet aquí el dilema. 

Estem mal informats, tenim opinions sobre notícies vagues, sobre fets falsos. Els humans som limitats, necessitem un temps de repòs, de pausa. Però les informacions són tantes i tan variades que no tenim temps ni de veure-hi prou clar ni de prendre decisions perquè estem sobrepassats. 

Com deia el meu amic Josep Maria Terricabras, fer filosofia —i en aquest cas ho podem aplicar a treballar el pensament crític— és una arma de defensa personal. És donar a l’alumnat les eines per assolir l’autonomia. Si no, seran servents, criats, clients. Si ja ens passa als adults, que solem tenir més recursos, imaginem com afecta això als infants. Penso especialment en els adolescents.

Com podem fer una aplicació pràctica a l’aula? 

No és fàcil i tot ens va en contra: l’entorn, la immediatesa, un cert infantilisme d’acceptar els tòpics tal com venen. És una mena d’educació molt lenta, no és un curs de pensament crític.

Al nostre projecte, això es practica. Tothom que es vulgui apropar a l’educació des del pensament crític en el sentit descrit fins ara, Filosofia 3/18 acompleix alguns d’aquests trets. Primer perquè és lent, es diu 3/18 perquè dura tots aquests anys. És un projecte de llarga durada format per distints programes  que va creixent amb els estudiants i, així, tenim assegurada aquesta assimilació. No es tracta d’un curs intensiu de 15 dies de pensament crític, sinó d’un treball constant, any per any, com el gota a gota dels conreus. 

D’altra banda, existeixen algunes coses que podem anar incorporant a l’aula. Per exemple i, en primer lloc, sempre que es pugui, clarificar els criteris. És a dir, demanar el perquè, quin és el criteri que fem server; és el mateix criteri en la primera argumentació i en la segona o ha canviat de criteri?  Per tant, hi ha un tema de rerefons molt profund d’ús del llenguatge i de sensibilitat lingüística. S’ha de parlar clar i amb precisió, clarificant i amb rigor. De quina manera es pot aplicar aquest primer condicionant? Doncs essent molt curosos amb el llenguatge, atents als conceptes, a les frases i a l’argumentació.

Una segona condició seria fer-los atents al context per no caure ni en la rigidesa ni en el dogmatisme. Ser sensible al context vol dir reconèixer les circumstàncies o condicions, regulars o irregulars, típiques o atípiques. Contra la rigidesa, l’elasticitat (que no el relativisme). Si volem ajudar els infants ser crítics els hem d’allunyar de les generalitzacions que impliquen els prejudicis i els estereotips, se’ls ha d’ajudar a veure el context. 

Un tercer condicionant seria l’habilitat i la fortalesa personal per ser capaç d’autocorregir-se. És a dir, de ser capaç de canviar d’idea o opinió, de contrastar amb els altres, d’escoltar. Per això des de Filosofia 3/18 treballem amb grups través del diàleg, no pas de manera individual. El diàleg és una font magnífica per treballar aquestes tres coses. “Quan dius llibertat, què vols dir?” “És el mateix ser lliure perquè els pares no són a casa o ser lliure en un país?” 

Aquests tres nivells (clarificar els criteris, tenir en compte el context i corregir o autocorregir-se) comporten ser inquisitiu, preguntar i saber preguntar. Això seria en trets generals, després hi ha coses que són una mica més profundes. Per exemple, em sembla que jo no podria començar una classe de biologia sense preguntar què és la vida, o una classe d’educació sense preguntar què és l’educació. Anar a les qüestions de principis ajuda a organitzar l’estructura mental i ens situa en el marc que volem compartir  . 

En un pla més superficial, podem estar alerta a un diversos tipus d’expressió. Per exemple, quan algú comença la frase amb “tot”, “cap”, “mai” o “sempre”. Això és molt fàcil de fer, també a infantil: “tots els nens…” “tots els adolescents…” “tota la immigració…” M’agrada especialment posar èmfasi en aquesta qüestió perquè generalitzar sobre col·lectius és una de les maneres de generar estereotips i prejudicis. 

L’any passat vaig anar a una aula. La mainada estava parlant i de cop i volta un infant amb aire acusador diu a un altre: “has dit tots!”. No cal arribar a aquests extrems, però vaig pensar, que bé que aquest nen de set anys hagi interioritzat aquesta idea i que ho hagi sentit. Perquè ni jo ni la mestra ens n’havíem adonat. Jo hauria estat més suau, però, bé, l’infant va decidir anar pel dret. 

Això és poca cosa, però és donar-los una eina molt simple per estar alerta. Igual que l’ús del perquè o del com ho saps. És a dir, tenir a mà algunes preguntes clau que es fessin al llarg d’una sessió per tal de fer-los conscients i de generar hàbits de qüestionament. Des de Filosofia 3/18 diem que treballem el pensament crític a través d’hàbits, d’habilitats de pensament: d’inferir, de clarificar, d’ordenar, de deduir, de fer hipòtesis… Activitats mentals que van configurant el raonament i, per tant, el pensament crític. 

Un exemple molt pràctic i concret seria, en acabar una classe deixar un temps per pensar en què s’ha fet i com s’ha adquirit el coneixement —que ja sé que és molt complicat, perquè tothom va de bòlit—. Procurar-se un temps per comprendre quins aspectes de pensament crític hem desenvolupat en aquesta lliçó. Falta temps per pensar.

El pensament crític no es pot ensenyar, s’ha d’aprendre. I nosaltres els hem d’ensenyar a què l’aprenguin. És com créixer, podem estirar i donar vitamines, però és una feina que ha de fer cadascú. A l’escola això ha de tenir vida, ha de ser experimentat.

Hem parlat sobre pensament crític, però no em puc estar de dir que aquesta dimensió s’ha de complementar amb altres dimensions com ara el pensament creatiu i el pensament curós.