Per què la Unió Europea pot legislar sobre el lloguer de temporada però no sobre el preu de l’habitatge

Una de les preocupacions principals dels espanyols de cara a les eleccions europees del pròxim 9 de juny és la lluita contra la pobresa i l’exclusió social i l’economia i la creació d’ocupació. Entre elles, hi entren aspectes també com el cost de vida, els salaris o el preu de l’habitatge. De fet, la cap de llista de la Coalició per Una Europa Solidària (CUES), Oihane Agirregoitia, ha afirmat a una entrevista a El Periódico que en matèria d’habitatge, a hores d’ara “Europa té poques competències, però sí que s’està estudiant una ampliació de les mateixes, si fos necessari amb la modificació dels tractats europeus”. Què pot fer, doncs, la Unió Europea en aquest àmbit i en d’altres que afecten la vida de la ciutadania? T’ho expliquem!

En algunes entrevistes i debats dels darrers dies de precampanya i de l’actual campanya electoral, s’ha parlat de què pot fer i què no des de la Unió Europea (UE) per posar solucions a algunes d’aquestes preocupacions. Entre els temes que han sortit, hi destaquen les condicions per uns salaris mínims comuns a tot el continent o una millor transparència de les plataformes de lloguer de temporada. 

Els dubtes venen, però, a l’hora de saber fins on pot arribar la Unió Europea a l’hora de regular. Des del departament de comunicació de la representació a Barcelona de la Comissió Europea (CE) expliquen que es legisla sobre les matèries de què tenen competències. Aquestes competències venen determinades pels Tractats que han ratificat els estats membres i que es traslladen en forma de legislacions vinculants a través de Directives o Reglaments. 

Hi ha àmbits, com en la unió duanera, la política monetària o el comerç i els acords internacionals, entre d’altres, que només pot legislar la Unió Europea. En altres aspectes, com l’agricultura, l’energia, l’ajuda humanitària, l’ocupació o el medi ambient, tant la UE com els països membres poden promulgar lleis, però només si no hi ha legislació comunitària o s’ha decidit que no se’n farà. És la figura que coneixem més, a través de normatives com la Política Agrària Comuna o la Directiva sobre la regulació dels plàstics d’un sol ús. 

Per últim, hi ha espais on la UE només pot coordinar, complementar o donar suport a l’actuació dels Estats membre. Serien els assumptes relacionats amb el turisme, la salut pública o l’educació. En aquest cas, cada país ha d’incorporar de forma obligatòria aquesta normativa a l’estatal. 

Els Tractats marquen l’impuls de la normativa europea, és a dir, allò que han decidit els Estats membre que es pot legislar a través del dret comunitari. Així, el reglament sobre el lloguer de temporada estableix mecanismes per facilitar que els Estats puguin regular en aquesta matèria. Aquest marc legal es va impulsar com a resposta a diverses investigacions que asseguren que “la falta de regles adequades també contribueix a problemes com l’augment de preus de l’habitatge, el desplaçament de residents permanents, l’excés de turisme i la competència deslleial”, segons explica el Parlament Europeu en una nota de premsa. 

Ara bé, encara que s’adoptin aquestes mesures per frenar l’efecte del lloguer turístic en els preus de l’habitatge, la qüestió és que en un informe sobre la política de l’habitatge dels Estats membre es deixa clar que “la UE no té competències per legislar en matèria d’habitatge” després d’interpretar que no pot finançar projectes d’habitatge, però que “a mesura que les polítiques d’habitatge es van integrant a altres estratègies, com la regeneració urbana, es fan més compatibles amb els objectius dels programes de la UE”. 

La Unió Europea, a més, té dos instruments més per impulsar legislacions que puguin anar més enllà. El primer és la Iniciativa Ciutadana Europea, amb la qual, com especifica el nom, les persones dels Estats membre poden recollir signatures per impulsar una legislació sobre un tema concret. Es necessiten un mínim d’un milió de suports repartits entre un mínim de set països perquè s’estudiï la proposta i, en un termini de sis mesos, la Comissió ha de respondre amb els motius pels quals proposarà o no nova legislació basada en la proposta. Actualment, una de les deu iniciatives que està en marxa és “La meva veu, la meva decisió”, que reclama un accés a l’avortament segur i accessible arreu d’Europa. 

El segon és la funció especial que es reserva a la UE en alguns àmbits i que li permeten anar més enllà del que s’estableix als Tractats, com per exemple en coordinació de polítiques econòmiques i d’ocupació, en política exterior i seguretat o amb la “clàusula de flexibilitat” amb la qual pot intervenir, amb unes condicions molt concretes, fora dels àmbits d’actuació establerts.

Aquesta clàusula es preveu a l’article 352 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. En ell s’estableix que serà possible aplicar aquest procediment legislatiu especial “en l’àmbit de les polítiques definides pels tractats”. Segons explica Joan Solanes, professor agregat de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), “aquests objectius són molt generals” i permeten incloure un ampli ventall de polítiques. 

La capacitat extraordinària per legislar té un procediment concret. La Comissió ha de proposar la normativa, que ha de ser aprovada pel Parlament Europeu i s’ha de notificar a les cambres legislatives nacionals. Finalment, el Consell, que representa els estats membres, li ha de donar suport per unanimitat. Aquest consens és necessari perquè “quan s’utilitza la clàusula de flexibilitat s’està actuant en àmbits que són competència dels estats membres”, com indica Solanes.

El professor també afegeix que aquest procediment “ha sigut important” en temes com “la protecció del medi ambient o la protecció dels consumidors”, sobretot abans de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa el 2009. Actualment, però, “ja no té tant recorregut” perquè el nou Tractat defineix amb més detall els àmbits competencials de la Unió Europea.

Qui fa les lleis a la Unió Europea?

És habitual pensar que la iniciativa legislativa a la Unió Europea ve del Parlament Europeu, com passa tant al Congrés dels Diputats espanyol com als parlaments autonòmics, però en realitat és la Comissió Europea qui la té. Les normatives que s’hi impulsen han de passar i aprovar-se tant pel Parlament com pel Consell, que faran aportacions al text.  

A la pràctica, i per simplificar el llarg procés legislatiu, el 90% de les iniciatives s’aproven en primera lectura gràcies a les “negociacions interinstitucionals”, conegudes com a “diàlegs a tres”. Una vegada les tres institucions han adoptat la seva posició sobre una matèria, representants de cadascuna d’elles es troben en reunions informals per pactar un text conjunt que pugui ser ratificat pel Parlament i el Consell.