Com ha evolucionat el negacionisme: de l’Holocaust al canvi climàtic

Internet i les xarxes socials són un gran aparador per a les teories negacionistes, però aquestes no són una novetat. El 1993 Deborah E. Lipstadt va publicar Denying the Holocaust (‘Negant l’Holocaust’), un llibre on discutia figures importants del moviment negacionista, entre elles, David Irving. Irving va denunciar Lipstadt i l’editorial que la publicava (Penguin Books) per difamació. L’any 2000, el jutge va dictar un veredicte en favor de Lipstadt. Aquest judici és una fita destacable en la lluita contra el negacionisme, però no va ser el final de les teories. 

En el cas dels negacionistes de l’Holocaust —i d’altres fets històrics—, és comú que facin servir l’eufemisme “revisionisme històric” per crear una il·lusió de respectabilitat científica. En el seu projecte de negar el genocidi, els negacionistes afirmen que les dades són manipulades i les proves falsificades i que els jueus només van ser deportats de l’Alemanya nazi. Aquestes estratègies potser ens recorden a les que fan servir altres teories amb què ens trobem a les xarxes. 

El negacionisme és la negació sistemàtica de fets o teories demostrades amb consens científic unànime amb arguments d’aparença legítima. En un principi, el terme es feia servir per descriure les teories que neguen l’Holocaust, però amb el temps també s’ha aplicat per designar els discursos que neguen el canvi climàtic i, més recentment, la covid-19. 

Crear confusió i caos

Entre la ràbia o la indignació que el negacionisme pot provocar, també hi ha un punt de desorientació. La confusió apareix quan veiem algú negar les veritats que sabem certes i, per molt ridículs i estúpids que ens semblin els seus arguments, ja s’ha filtrat a la ment del lector un dubte corrosiu. Potser no creurem que la terra és plana, però el negacionisme obre la porta a la possibilitat de negar el consens científic, a triar uns fets i fer-ne una interpretació alternativa sense cap fonament. 

No podem dir que el negacionisme sigui només una qüestió d’ignorància o d’un buit en l’educació formal. La ignorància i el desconeixement no són mancances exclusives dels negacionistes. En aquest sentit, ens cal fer una distinció entre els consumidors passius d’aquestes teories i els que hi participen activament en la seva producció i propagació. En el cas dels segons, negar alguna cosa implica, encara que en una petita part, conèixer-la. Si els arguments negacionistes poden arribar a semblar arguments de veritat és perquè qui els formula sap com projectar una aparença legítima. Una de les estratègies del negacionisme és precisament la tria de dades concretes certes, però descontextualitzades per il·lustrar i justificar un argument.

Igual que altres formes de desinformació, el negacionisme fa servir les emocions com a una cortina de fum per tapar afirmacions buides de contingut real.  A la Càpsula 7. Desinformació i canvi climàtic parlem de les diferents estratègies que fa servir el negacionisme. 

La presència del negacionisme com a una veu més en els debats científics, històrics o sociopolítics ja legitima el seu discurs com a alternativa. Elaborar una llista de raons perquè l’Holocaust va succeir realment és acceptar que existeix la possibilitat d’obrir un debat al respecte. A més a més, algú que cregui en el negacionisme desestimarà les proves directament. El negacionisme es fonamenta sobre l’assumpció que vivim en una realitat on tothom —administracions públiques, empreses, institucions…— menteix per encobrir una gran veritat alliberadora. No construeix teories sobre la mateixa base amb què treballen la ciència i la historiografia i, per tant, tampoc considera vàlides les mateixes fonts d’autoritat. 

L’escola i la construcció de coneixement

El centre educatiu és una institució de referència pels alumnes i la seva principal font d’autoritat fora de les famílies. Rebre educació en les normes i les metodologies del debat científic real i legítim pot ajudar l’alumnat a reconèixer els arguments negacionistes. Un cop reconeguda la invalidesa del discurs, no cal entrar a debatre ni intentar contraargumentar.

No hi ha una única solució miraculosa per destruir el negacionisme, però podem començar per establir un diàleg entre l’alumnat i el mètode científic. L’escepticisme i la curiositat són molt bones eines a l’hora de relacionar-nos amb el món, però això no vol dir dubtar de tot i de tothom com fa el negacionisme.